Colette o la deshonesta innocència

Un dels trets que sovint s’agraeix als bons autors és que trenquen, amb facilitat inusitada, alguns dels preceptes que se solen recomanar en les acadèmies i en els tallers d’escriptura. Colette, per exemple, de tant en tant acumula adjectius sense miraments quan retrata algú o si descriu un lloc, una actitud, un instant: «Colrada i grassona, hauria pogut semblar una mica brutal si el blau canviant dels seus ulls i els cabells d’or ondulat no l’haguessin disfressat de rossa fràgil i sentimental». Hi ha, en la prosa de La dona amagada, una cadència mesurada, una sonoritat que, juntament amb les imatges impressionistes, —«Una conquilla velada espargia sobre el llit una claror color d’herba donzella», «jo assaboria totes aquelles delícies familiars com si fossin els dons d’una illa verge», una mà ensenya «com un ventre vermellós, la seva palma carnosa»— transmeten el sensualisme entremaliat que caracteritza l’obra de ficció de Colette.

Publicat en 1924, un any després d’El blat tendre, aquest llibre aplega vint-i-dos relats breus en què l’escriptora francesa traça, a partir d’una escena quotidiana, en aparença trivial, les modulacions íntimes dels protagonistes. Així, cada història esbossada és com una finestra que projecta, com un feix de penombra, un món més complex i més fondo —i també més tèrbol i còmic alhora— del que es percebria sense la lent amb què Colette observa els detalls de molt a prop, unes creacions que semblen prolongar-se més enllà del final de cada narració. En el conte que dona títol al llibre, veiem les alteracions interiors d’un metge quan descobreix que és la seua muller qui s’amaga sota la disfressa d’arlequí; l’home passa de transgressor secret i un tant pueril —ha dit una mentida «de col·legial» a casa— a enganyat gelós i, després, a còmplice comprensiu quan s’adona que ella està gaudint amb «deshonesta innocència» de la llibertat que proporciona l’anonimat d’una màscara. Colette enfoca sovint allò que una parella sol silenciar de l’existència en comú: «les floridures de la vida conjugal». En un perfecte quadre familiar al voltant d’una llar encesa, una espectadora aliena descobreix per casualitat el gest d’una infidelitat que il·lumina de sobte els ulls de Mme. B., l’amfitriona, en «Un vespre». En «La mà», una jove casada de poc mira amb atenció l’extremitat de l’individu que jau al seu costat: el que comença en les primeres línies com un idil·li es transforma a poc a poc en suplici quan la mà pren «una expressió simiesca i crapulosa», sembla un cranc o una bèstia tova. En la unió feliç que formen Elsie i Armand en «L’atzucac», ell comença a desconfiar de la xica un dia i, de seguida, «comprengué que entrava, rastrer i recargolat, en la gelosia sense objecte, aquella per a la qual la innocència no és remei».

No únicament el matrimoni és l’objectiu d’aquesta mirada mig burlesca mig compassiva de Colette, també l’abandonat que, en «L’alba», se sent aclaparat perquè no pot evitar que els sons i les olors dels matins li recorden els dies que, durant vint anys, s’ha despertat al costat de qui ara ja no hi és. O una divorciada que es vana davant les amigues d’un apartament preciós que té vista al Sena en «La troballa», mentre les vesprades sofreix la soledat d’aquesta nova situació sense marit, ni fill, ni enamorat, ni amant. En La dona amagada predomina el retrat de la parella —acabada de casar o separada, o amb molts anys «d’un tendre costum i d’una llarga fidelitat»—, però en algunes estampes habiten coneguts que passegen les seues bestioles incompatibles pel Bois de Boulonge —«La guineu»— o dones marcades pel desengany del mateix home, cosa que els permet de fer-se «unes confessions gairebé sinceres» —«El retrat»—; o en «El costum», dues xiques es barallen «tal com s’havien fet amigues, sense saber per què». En «Mig bojos», l’autora recrea la personalitat d’aquests tipus extravagants i insidiosos que s’obstinen a «informar-nos de les seves invencions, del seu geni polític, literari o financer» amb què tothom s’ha topat més d’una vegada; i en «Monsieur Maurice», es descriu «l’alegria escolar i burocràtica» d’un polític quan pren possessió del gran despatx ministerial que li correspon per haver sigut nomenat cap de la cartera de Turisme; Maurice Houssiaux contracta com a secretària la dona «marcida» de cabells blancs i no la jove escultural, perquè aquella sap evocar astutament els temps de joventut del nou ministre, quan cavalcava enardidament mentre era saludat «per tot allò que el Cransac en faldilles posseïa de dubtós i de seductor».

No tots els contes d’aquest volum tenen la mateixa força, són menys redons aquells en què la passió desferma la tragèdia —«La truita», «El consell» o «L’assassí»—, i al contrari, els millors es construeixen a partir de la insinuació, d’un gest a penes entrevist que evidencia la insatisfacció o el cansament d’un personatge, sense que això altere substancialment les circumstàncies inicials. Com Katherine Mansfield, que l’admirava, Colette atrapa, amb ull minuciós i atent, la volubilitat i les mutacions de l’ànim. Maria-Mercè Marçal explica en el pròleg a aquesta edició —que reprodueix, renovada, la de 1985—, que Colette es mogué durant uns anys entre la figura de dona «lúcidament claudicant» i la d’actriu de cabaret que rebutja la seguretat d’un matrimoni convencional. Però per damunt de la fama d’excèntrica i llicenciosa que l’envoltà, Colette es dedicà a escriure: publicà més de huitanta obres de ficció, memòries, teatre i periodisme. Rebé el reconeixement, entre altres, de Gide, Cocteau, Mauriac o Simenon, a més de Greene o Capote, La biògrafa Judith Thurman destaca que Colette fou una de les primeres que suggerí «que també el gènere és subjectiu». Quasi cent anys després que aparegueren, molts dels textos de La dona amagada resulten encara moderns per la força sensual del llenguatge, per la capacitat suggeridora i per l’humor: «El tracte freqüent amb una parella feliç que mostra la seua benaurança avorreix i va a repel de la nostra preferència per les diversions moderades i per la sana harmonia».