Thomas Bernhard
Extinció
Traducció de Clara Formosa
Quid Pro Quo, Pollença, 2025

Extinció és un torrent desfermat de paraules, una diatriba contra tot i contra tots; especialment contra els orígens, representats pel lloc (Wolfsegg) i per la família. Però, en general, també contra Àustria i els austríacs, una societat que —segons el narrador— continua impregnada de l’esperit catòlic nacionalsocialista. Franz-Josef Murau és aquest narrador i també el protagonista —diguem-ho així, per entendre’ns— d’una novel·la que s’organitza com un llarg monòleg la major part del temps: la resta de personatges, de fet, les poques vegades que hi intervenen, ho fan reportats en estil indirecte. Un flux pràcticament ininterromput de pensament, doncs, que prescindeix dels paràgrafs per provocar una sensació hipnòtica i claustrofòbica. Per mitjà de la repetició obsessiva i de l’exageració radical, l’autor imprimeix una cadència a la prosa que transforma l’odi en un mecanisme inclement de demolició.

Murau protagonista? Sí i no; perquè, d’argument, pràcticament no n’hi ha. La primera part de l’obra explica l’arribada d’un telegrama en què se li comunica la mort dels pares i del germà en un accident de cotxe. La segona, el viatge a la casa familiar de Wolfsegg per al soterrament i per a endreçar-hi les coses ara que, contra tot pronòstic, en serà l’hereu. Aquesta és tota la història, en essència. Murau, que fa temps que viu a Roma, va marxar de jove de Wolfsegg i d’Àustria fugint de l’ambient opressiu i provincià dels paisans en general, de la família en concret, i especialment de la mare. Una figura manipuladora, despòtica i intrigant, que domina amb mà de ferro la resta de la família, que hi apareixen retratats com a titelles. L’únic que escapa de la tònica general és l’oncle Georg, personatge amb interessos intel·lectuals i artístics que va tindre la sort de poder fugir-ne a temps, i que és un model per a Murau. Wolfsegg, doncs, concentra tot el que odia, el que detesta més profundament. I ara que hi ha de tornar a contracor a prendre possessió de l’important patrimoni familiar que heretarà, se sent impulsat a escriure una obra que titularà Extinció amb què pretén aniquilar tot allò que té a veure amb els seus orígens.

Extinció és l’última novel·la de Thomas Bernhard i la més extensa de la seua producció; publicada el 1986, tres anys abans de morir, l’obra està protagonitzada per un Murau que pressent la proximitat de la seua mort. De fet, li diu al seu deixeble que té la sensació que no li queda massa temps, i que el que li quede el vol dedicar a escriure un relat que “només existirà per extingir […] tot el que jo entenc per Wolfsegg i tot el que és Wolfsegg […]. Tots portem un Wolfsegg amb nosaltres i volem extingir-lo per salvar-nos, en voler-lo posar sobre el paper volem aniquilar-lo, extingir-lo”. Però, també vol escriure aquest relat per alçar la veu pel miner Schermaier, de Knopfing, per tal de divulgar la injustícia que ha sofert. Per tots els Schermaier que han patit les pràctiques del nacionalsocialisme. Deportat a un camp de concentració per la denúncia d’un veí que el sent escoltar la ràdio suïssa, Schermaier mai no ha parlat del que li va ocórrer, com si se’n donara vergonya; ell i la dona només ploren, humiliats, mentre que els capitostos nacionalsocialistes han estat rehabilitats de tots els drets i reben cada primer de mes una substanciosa pensió de l’estat.

Si hem dit que a penes si hi ha una història com a tal, a la novel·la, el ben cert és que a Bernhard no li’n cal. Amb el seu peculiar estil, repetitiu, rítmic, aparentment desbocat —només aparentment—, l’autor construeix una obra literària sense concessions, que arrossega el lector amb la seua força torrencial. Un estil circular, amb un narrador que torna i retorna de manera obsessiva sobre determinades frases i idees, avançant molt a poc a poc en el relat. Un estil que reflecteix l’esperit turmentat i colèric del personatge que ens parla. Una prosa rítmica, amb una cadència hipnòtica. Un monòleg que actua per concentració, per saturació, i que avança en espiral —però amb una insistència programàtica— en la destrucció dels seus orígens. En l’extinció del seu passat. L’estil inconfusible de Bernhard, en definitiva, però que potser arribava al cim en aquesta novel·la.

La divisa del relat de Murau és l’exageració. De fet, es considera ell mateix com “l’artista més gran de l’exageració”; un despietat, que necessita massacrar mentalment totes les persones imaginables, fer-les miques, per salvar-se. La seua invectiva s’estén a tots els àmbits; també contra la literatura alemanya, “una literatura petitburgesa de funcionaris” de què no se salven ni Mann ni Musil, per exemple. Només Kafka. L’art de Bernhard sembla nàixer de l’odi, de la misantropia i del ressentiment, i s’acosta de vegades als nihilisme. L’únic consell que el seu personatge pot donar a aquells que pensen, per exemple, només pot ser el suïcidi. Tanmateix, sota aquesta capa més gruixuda i evident hi ha sempre l’humor negre i el sarcasme. Per mitjà de l’excés, l’autor posa en evidència la societat i la seua hipocresia, i busca extingir tot el pes de la tradició.