Henri-Pierre Roché
Jules i Jim
Traducció de Maria Cirera
Adesiara, Martorell, 2016
«Tenia el plaer de viure», digué Henri-Pierre Roché (París, 1879 – Sèvres, 1959) de Marcel Duchamp quan descrivia la fonda impressió que aquest li havia causat; l’artista compartia amb els dadaistes la idea que la vida era més important que l’art però els criticava que lliuraren una batalla contra el públic perquè, encertava, «quan s’està lliurant una batalla, resulta difícil riure». Roché, impregnat de l’ambient jovial de Nova York —hi fundà la revista The Blind Man juntament amb Beatrice Wood i el creador de la ja mítica Fountain—, quedà glaçat quan en 1919 tornà a Europa i trobà un continent en ruïnes, devastat per la guerra. A França, Roché —valorat com a marxant d’art i col·leccionista— comprava les obres més contemporànies i avantguardistes per al mecenes John Quinn: Picasso, Braque, Gris, Rousseau, Matisse, Brancusi, Seurat, Rouault i, per descomptat, Duchamp, amb qui Roché mantingué un vincle perenne que superà els avatars que entrebancaren altres relacions. Bohemi amb possibles, atrevit —fins a un cert punt transgressor—, Henri-Pierre Roché gaudia del galanteig i de la seducció —posseïa una reputació a l’altura de Casanova i de Don Juan, figures que el fascinaven— tant com dels amics. De fet, Jules i Jim, a més d’una història d’amor tumultuosa, és, sobretot, el relat d’una singular amistat.
Publicada en 1953, quan Henri-Pierre Roché tenia setanta-quatre anys —el seu debut com a novel·lista—, i consagrada per la versió fílmica de François Truffaut, Jules i Jim és una narració sentimental: quasi despullada de tot context —la Primera Guerra Mundial transcorre en un canvi de capítol—, l’obra enfoca l’interior dels personatges i constata l’evolució dels afectes dels tres protagonistes i del núvol d’individus que els envolta; un remolí d’amors, infidelitats, tolerància i esclats de gelosia entre joves sofisticats, un punt extravagants, que jugaven a rebel·lar-se contra les convencions i a deixar-se dur per l’atzar i el destí, com si la mort no fóra més que un contratemps: «burgesos, artistes de pa sucat amb oli, escriptorets de no res», els amolla Odile, una nòrdica de díhuit anys, quan s’enfada. Roché —identificable amb Jim— tracta amb una delicadesa especial aquests éssers que comparteixen, a més de la tirada artística, una «relativa indiferència pels diners». És una veu pulcra, el·líptica, quasi sense ornament —excepte en alguna ocasió, més grandiloqüent i blaneta— que mostra com Jules, un austríac irònic i plàcid que entén millor que ningú les dones però que és «espiritual i carnal a destemps», esdevé quasi un monjo quan accepta que Kathe, la dona, tinga una relació amb Jim, entre altres motius perquè albira que així no la perdrà del tot. Paradoxalment, l’amistat entre Jules i Jim a penes se’n ressent: «Al seu costat experimentava un plaer absolut per les coses petites. Gaudia del bon cigar de Jules molt més que del seu». Amb un «somriure arcaic» —absolutament captivador— i «una esgrima divertida en la conversa», Kathe és dolça i generosa, però pateix atacs ferotges si se sent menystinguda: aboca ràbia i frustració sobre els altres sovint sense justificació. Jim, que practica la boxa, encaixa els colps, però reconeix que l’amor per Kathe «havia travessat la seua vida com un cometa encegador».
Quan aparegué Jules i Jim, algunes amigues de Roché confessaven ser el referent real que inspirà el personatge de Kathe; tanmateix pocs sabien que la novel·la fou una mena d’homenatge tardà a Franz Hessel: l’autor parisenc tallà en sec una complicitat i camaraderia de quasi vint anys perquè se sotmeté a l’exigència de Helen Hessel, amant de Roché i esposa de l’escriptor alemany. A pesar de la personalitat malaltissa de Kathe i d’algun passatge menys intens —la felicitat no es deixa contar—, l’obra té un aire de sinceritat —dissecció versemblant de sentiments— i un cert encant genuïnament francesos.