W. G. Sebald
Els anells de Saturn
Traducció d’Anna Soler Horta
Flâneur, Barcelona, 2020

Existeix la convicció en W. G. Sebald que els aspectes decisius de la història —privada, però també política i social— se’ns manifesten de forma casual, fruit d’associacions que no havíem previst per quin camí ens conduirien. Després d’un vagareig constant, d’un joc mental sense repòs amb converses erudites i digressions assagístiques, d’una barreja deliberada de ficció, memorialisme i pura divagació, en les obres de Sebald irromp, inesperadament, el rostre inquietant i tenebrós de la condició humana. El protagonista d’Austerlitz necessita un llarg preàmbul reflexiu, amb anècdotes vitals i incursions marcadament intel·lectuals —una dispersió indeturable de temes que captiven el seu interés— fins que s’atreveix a abordar el secret incandescent que restava amagat i que determinà la seua erràtica trajectòria. Fragments inconnexos sobre la seua identitat que un dia conflueixen en un punt amb una llum cegadora. En l’escriptura de Sebald la indagació sobre el passat no està exempta de descobriments sotragants i veritats desoladores, del paper inquisitiu —i alhora redemptor— que tenen els records.

En Els anells de Saturn la tècnica i els recursos són un precedent d’Austerlitz, encara que la narració deriva cap a episodis més autobiogràfics de l’autor. El protagonista emprén un viatge sense finalitat aparent pel comtat de Suffolk, a l’est d’Anglaterra, i al llarg d’aquestes pàgines consigna una sèrie d’apunts dominats per una mateixa idea: la certesa que tot allò que s’ha construït des de l’ambició i la vanitat, des de l’afany de poder i el desig de mostrar les conquestes d’una vida, més tard o més prompre sucumbirà a la devastació i a l’oblit. En el seu periple, el narrador travessa antigues plantacions que ara són una simple extensió de matolls improductius, visita sumptuoses mansions que ja fa temps que perderen la seua esplendor nobiliària i que ara pateixen una decrepitud que avança cada dia. La il·lusió enganyosa de la perdurabilitat desapareix en el catàleg sebaldià, dominat en aquesta peregrinació anglesa per l’evidència de la caducitat: una ciutat medieval de la costa que ha estat engolida per l’arena i per l’erosió de la mar, pròsperes poblacions industrials i comercials que la crisi ha convertit en paratges inhòspits, ports pesquers on ja no es realitza cap activitat, una instal·lació militar abandonada, o bé un paisatge arrasat pel pas del temps en què fins i tot la natura no ha quedat al marge d’una decadència generalitzada. L’ombra de la destrucció que es mostra implacable amb les creacions humanes i també amb una vegetació que en unes poques dècades ha deixat de mostrar-se com un reclam esponerós.

En la seua proposta estilística, Sebald s’adscriu a les onades i als tirabuixons de la prosa de Montaigne i a l’ensenyança proustiana que les veritats interiors es manifesten sobtadament, perquè ja orbitaven en la perifèria de les nostres consciències. És aquest moviment ondulant de l’escriptura el que li permet a l’autor enllaçar retrats sobre éssers anònims, capítols poc coneguts dels grans noms de la literatura, observacions sobre l’elegància amb què la natura traça formes geomètriques i també capricis, a més d’espasmes de lucidesa derivats de passatges clau de la història o bé de l’existència del narrador. Tot és susceptible de teixir-se en una gran xarxa en què el passat i el present s’entrecreuen, les distàncies espacials s’acurten i els episodis d’una vida es relacionen amb el que ens va suggerint —i revelant— tot allò que passa sense ordre davant dels ulls. Les interseccions i les línies paral·leles són indissociables del batec i el ritme de la literatura de Sebald.

Enmig del balanceig d’aquestes dissertacions, emergeix una poètica dels objectes i dels instants, que en el viatge —desencantat i iniciàtic— del protagonista adquireixen un nou nivell de significació. El rastre que dibuixa en el cel un avió emmarcat en una finestra d’un hospital, les andròmines amuntegades en una sala d’una edificació que anuncia la seua ruïna, una estudiosa de Flaubert que ha convertit el seu despatx en una mena de serralada de papers, amb valls i glaceres inundats per apunts, manuscrits i articles. Sebald ofereix imatges magnètiques i corprenedores pintades des d’una meditada delicadesa: molins de vent paralitzats, pescadors de canya protegits del vent en una espècie de cabanyes com les que habitaven els poblats nòmades, un solitari excèntric que ha dedicat molts anys a reproduir en una maqueta el Temple de Jerusalem amb una fidelitat extrema. Hi ha una clara admiració per aquests personatges obsedits amb un somni fugisser, extravagàncies que han guiat les seues vides i que l’autor relaciona —en un discurs que avança pausadament, entre la confidència i el murmuri melancòlic— amb la fragilitat i els anhels de figures reverenciades de les lletres: el poeta victorià Swinburne col·lapsat per atacs d’ansietat, els itineraris espectrals de Conrad o els amors furtius de Chateaubriand. Hi ha una malla en Sebald que captura qualsevol nimietat o focus d’interés que de seguida troben un reflex inesperat en moments clau de la història, ja siga La lliçó d’anatomia de Rembrandt, batalles i massacres de les guerres mundials, propòsits irrisoris junt a decisions polítiques crucials, amb una fixació per part de l’autor en els reiterats fracassos que no preveia un orgull que sempre enterboleix els nostres impulsos.

Al principi d’Els anells de Saturn es llança una pedra en una mena de llac immòbil que desencadena tot un seguit de cercles expansius, el segell de l’escriptura de Sebald. A partir d’un metge i estudiós anglés del segle XVII, Thomas Browne, les línies narratives es projecten sense límit, fins que convergeixen cap al final del llibre en un museu de tresors imaginaris i una biblioteca fantàstica dissenyats per aquest erudit. Entre aquests dos punts Sebald llança un fil narratiu que s’aventura per camins que no pareixen ni delimitats ni cartografiats. La pesca de l’areng, les vicissituds de la cria dels cucs de seda a Europa, la tirania d’una emperadriu de la Xina, fotografies que suspenen la continuïtat del temps, descripcions minucioses de la natura, qualsevol impressió pot derivar —com a colofó d’un llarg recorregut— en confessions de l’autor, llampecs íntims disseminats entre les pàgines i que sostenen l’autèntica espina dorsal de l’obra. Emparentat amb l’addicció al viatge cultural de Claudio Magris i les passejades introspectives de Robert Walser, amb el desassossec de Thomas Bernhard i l’inconformisme de Peter Handke, W. G. Sebald ha amalgamat uns escrits on tracta de reflectir que, al cap i a la fi, tot es redueix a visions boiroses —fantasmagòriques— sobre la realitat, miratges esvaïts com per art d’encantament. Després d’esguardar els efectes apocalíptics d’una tempesta en un bosc d’arbres centenaris, Sebald anota —absort— que, entre el garbuix de troncs caiguts i fulles esmicolades a terra, a la nit només restà indemne la llum pura de les estrelles.