“L’Univers és allò que tens davant dels ulls”

Hi ha en algun lloc d’aquest món dos germans, Amaia i Gustau, que viuen amb els seus pares en una casa menuda que té un pati. Sempre hi ha dos germans, o tres, o un nen solitari… Ara hi ha un conte al nostre abast, una història llarguíssima escrita a la manera dels llibres antics, dels contes de sempre. Un conte com un poema que segueix, que vol seguir, els grans patrons narratius (Melville, Verne, Swift…). Sempre hi ha un conte, una història de nens que algú ha escrit. Josep Lluís Badal, autor d’Els llibres d’A, ha creat una obra que tard o d’hora es convertirà  en material d’obligada referència de la literatura especialment pensada per a infants que, com la bona literatura, també busca que la puguen llegir també els grans, una literatura, doncs, de qualitat per a tota mena de lectors sensibles i intel·ligents.

Hi ha dos nens, dèiem, dos germans. Hi ha també un ós amic, o més aviat tres: Humbertus, Martí i Petibertus. Els acompanyen en aquesta aventura moltíssims personatges més, tants, que enumerar-los tots es faria tan difícil com inharmònic.

Efectivament, Els llibres d’A. guarden el secret dels bons tresors. L’avi Roure, la immensa peça central de la història, ens hi ha de desvetllar quin és el secret que amaga el temps i per què hi ha món.  En l’interior de l’arbre on viuen tantes criatures, el país meravellós on s’esdevé gran part de l’acció, hi tenen cita un grapat de personatges capaços de mostrar que la paraula és la clau que accedirà al cor del vell roure, aquell arbre màgic que, com la poesia,  cura tots els mals de les persones. D’altra banda, pot un arbre conéixer i cantar totes les sonates de Bach, les millors àries de les bones òperes, la follia de Corelli? Es pot tocar el violí o el violoncel amb una katana?

No hi falten alguns homenatges especials: el xiquet que fou el mateix Badal es permet formar part d’aquesta galeria d’estàtues vivents i rememora la pròpia infantesa tot rescatant-ne els herois més íntims: Emily Dickinson és una delicada dona-flor, Josep Vicenç Foix, un follet savi que tant fa poemes com patissos en llengua i forma antigues; Garneriu (Giusseppe Guarneri), un savi lutier responsable del funcionament de tots els mecanismes; Franz Kafka, teixidor d’una teranyina en què es repeteixen de manera immediata les paraules que hom hi escriu, com un eco incansable. Tempestes, balenes voladores, combats a vida o mort, soldats-liquen i soldats-màndorla… Infants coratjosos i àvids, junt al seu avi, d’esperança i llibertat: “El que importa és que li plantem cara. Que lluitem contra l’oblit, contra la desmemòria, contra la desaparició d’història i fantasia. Ni que ens esperés la derrota, hauríem vençut. Si hem lluitat amb valor, haurem construït noves històries per als homes que encara han de néixer. Algú explicarà aquesta batalla algun dia. I llavors, tot allò que veieu tornarà a existir.”

Hi trobem Ahab, el caçador de dracs enamorat de la Dickinson; el nen-ancià Gilgameix transmet la saviesa antiga de l’antiga Mesopotàmia; l’ocell Fènix, una colla de dracs totpoderosos i tendres, una vella tortuga de nom Quelònia, pingüins,  bolets que fan riure, núvols preciosos, l’Univers sencer… Quin paisatge! Quines figures! I quina veu.

Tantíssimes vides, una vida. Històries que se superposen les unes sobre les altres, que viuen les unes dins les altres com en el joc de les nines russes… Una sola vida que l’avi de Maia i Tau, el bo de l’avi Drus, gran lector i productor i guardador de remeis casolans com el te i altres herbes remeieres, sempre a l’aguait dels esdeveniments des de la seua cambra, i manyà que coneix el pany del cor del vell roure, deixarà en herència a la imaginació dels seus néts i de la humanitat. “La faula humana és una, i forma part de la faula universal.”

Hi ha, no ens n’oblidem, el tió Semprecrema, símbol del foc que encén i apaga la vida, un tronc que hem conegut a les primeres pàgines i a qui despés de les vora 600 pàgines de la novel·la tornem a trobar per solucionar un dels grans quès de la història: la vida de l’avi Drus. I aquesta història potser no existiria si no fos pels co-protagonistes, actants, ajudants dels dos germans: els entranyables nen Iogurt i la nena Vainilla, nascuda d’un somni del capità Scott.

El llibre comença amb dues cites, l’una d’Emily Dickinson:

A sepal, petal, and a thorn
Upon a common summer’s morn—
A flask of Dew — a Bee or two—
a Breeze— a caper in the trees—
And I’m a Rose!

I l’altra (les vuit paraules  que donen títol al present text) de l’avi Roure.

Es tracta, en conjunt, de tres llibres d’A (A d’Avi Roure, el pare, el primer clàssic!). El primer i el tercer llibre contenen catorze capítols, el segon, tres, amb un breu Intermezzo situat entre el llibre Primer i el Segon.

Tot passa en aquesta quarantena de capítols de títols sempre descriptius (COINCIDÈNCIES, BASTONS. EL NEN GILGAMEIX. LA MUNTANYA SECRETA /. QUELÒNIA. XOCOLATA. EL SOMNI DE LA LLUNA…). El temps va, ve i gira com a la vida mateixa: les estacions de l’any, els dies i les nits, les hores llargues i breus. I passa a aquesta o aquella banda del pou del pati de casa, porta d’accés al bosc on viuen tots els personatges. L’altre costat de l’espill s’estén tot al bell mig del parc natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac, el paisatge de les comarques del Vallès Occidental i el Bages.

A desgrat del centenar d’aventures que s’hi esdevenen, més enllà del riquíssim argument d’aquesta novel·la de novel·les, per damunt dels episodis que podríem llegir de manera gairebé autònoma, hi ha allò que coneixem com l’estil, el com, allò que més capta el nostre interés. La vertadera clau.

Deu ser una de les intencions bàsiques de l’autor: treballar el llenguatge tot seguint els esquemes clàssics de la literatura oral (inoblidables onomatopeies!), cisellar les frases al més pur estil de les novel·les del XIX, trobar aquella paraula que s’endurà els xiquets, que és justament el que ells busquen. I, per tant, situar-se lluny del parany fàcil del màrqueting adreçat sobretot als pares perquè compren el llibre.

L’agilitat i la saviesa amb què escriu Josep Lluís Badal (Ripollet, 1966) reivindiquen des d’aquelles llunyanes i primerenques publicacions a l’editorial Proa (el conjunt de narracions La casa sense ombra i Mestres, la novel·la El duel i els poemaris O pedra, Cal·ligrafies i (blanc), aquest darrer publicat a Samarcanda) una literatura feta en silenci, a l’ombra que s’amaga dels enlluernadors neons d’escaparata.

Són les seues paraules escrites des de i per a un mateix i per a les persones estimades. Badal escriu sempre en un rampell, com si hagués de morir havent posat l’últim punt, amb la humilitat i la discreció amb què ho fan els grans poetes. Per això probablement la seua obra no deixa mai indiferent el lector exigent. Badal té aquest gran do, un llegat que li ve de lluny i d’antic. Com un bosc, el seu relat està farcit de vida i amb tot de pàgines memorables que ens fan somriure i es fonen amb els propis records.