La caiguda de l’Imperi segons Svejk

Jaroslav Hasek
Les aventures del bon soldat Svejk
Traducció Monika Zgustova
Galàxia Gutenberg 2013

Sempre hi ha el perill de posar-se solemnes i dir d’alguns escriptors que admirem, sobretot, el seu esperit lliure. Però per a ser més sincers i ajustats a la veritat hem de reconéixer que Sterne, Gogol, Puixkin o De Quincey són capritxosos i imprevisibles —la seua gran virtut—, amb obres que avancen i es detenen segons la fluctuació del seu estat d’ànim: la sensació que duen el fil de les seues històries sense la necessitat de saber cap a on van, feliços de perdre’s i haver de buscar de nou el camí d’origen. Proclius també a esmicolar les nostres prediccions, de Dickens i Balzac —fins i tot en els moments més declinants i de prosa més mecànica— sempre esperes un colp lluminós o un gir sorprenent, un rampell de màgia. Jaroslav Hasek pertany, més aviat, a una estirp d’autors que escriu a impulsos de ressaques i atacs d’eufòria, amb capítols brillants i altres on has de demanar una treva. Però aquestes són les regles del seu joc, amb passatges més atents al matís i al qualificatiu i altres on, senzillament, es cansa i prescindeix de descripcions i retrats. Les transicions, quan ho troba oportú, són descartades, i l’autor es llança costera avall amb diàlegs, una successió inacabable de contes i d’anècdotes i més diàlegs encara. Hasek —un txec mig crapulós mig idealista—, un vagabund estrambòtic que creà la seua pròpia llegenda, assumí per a narrar la mateixa consigna que Napoleó: en la guerra la situació canvia a cada moment.

“Sóc un idiota oficial”, així es presenta el protagonista de Les aventures del bon soldat Svejk, un ximple que amb la seua xerrameca indeturable intenta sobreviure en un món cruel i absurd. Camí de les detonacions i trinxeres de la Primera Guerra Mundial, Svejk defuig l’horror i la gran carnisseria humana amb un humor delirant, històries que s’encadenen amb altres històries i que acaben per exasperar els seus resignats oients i, de vegades, el pacient lector. Mentre col·lecciona insults i amenaces, Svejk fa memòria de tots aquells que ha conegut a Praga i la resta de Bohèmia —sembla que no se’n deixe cap ni un dels seus habitants—, exemples en què mai es proposa ser moralista: arguments tortuosos i remolins de paradoxes, impertinències embolcallades de pura lògica. Svejk, més que un Sancho Panza d’una amargor queixosa i castissa, recorda en alguns aspectes l’astúcia desapassionada i la rapidesa mental del pickwickià Sam Weller. Perquè Svejk —temerari amb la seua sinceritat— és un assistent militar incapaç d’enutjar-se quan els seus superiors se’l juguen a les cartes, i que amb ulls candorosos i un somriure de babau paralitza la ira dels damnificats per les seues malifetes.

Les aventures del bon soldat Svejk comencen amb l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran a Sarajevo, una mena de crònica caricaturesca del final de l’Imperi i el revers de l’univers enyorat —i fictici— que imaginà Joseph Roth en La marxa de Radetzsky, gran novel·la. En aquest sentit, tots els estaments d’Àustria-Hongria són espellats sense complexos: una justícia corrupta i inepta, uns policies obsedits a descobrir ridícules conxorxes polítiques, una administració arnada i parasitària. Però Svejk —Companyia II, regiment 91—, amb la seua innocència irritant i el seu servilisme burlesc despulla la institució més gloriosa i llorejada de l’Imperi, l’exèrcit. “A les seves ordres, senyor tinent”, escridassa una vegada i una altra, indiferent al seu destí.

Sergents i caporals sàdics, unflats de vanitat, conviuen amb oficials que no tenen gens d’interés en la marxa de la guerra i sí, en canvi, en gresques i bordells, bon menjar i tonells de beguda. Intendència, artilleria i sapadors no saben atendre un batibull d’ordres incomprensibles, amb inútils i infantils sistemes de codis xifrats. Pel que fa als tripijocs i al saqueig de les cuines, és un hàbit ben assolit i al qual ningú pretén renunciar, ja que “la guerra exigia coratge, fins i tot per a robar”. Bosnians, txecs, hongaresos, austríacs, alemanys, tots desconfien els uns dels altres, es menyspreen o bé no dubten a estomacar els seus teòrics aliats després d’exhaurir les botelles d’una cantina. Els sarcasmes de Hasek augmenten de calibre, i el caos i la indisciplina intenten ser controlats per un general encarcarat que imposa una solució definitiva a la tropa: tots a la mateixa hora a les latrines a defecar.

Personatges extrets de la picaresca i bandarres amb traços rabelaisians recorren sense descans Les aventures del bon soldat Svejk, un extens retaule de canalles i sapastres. Perquè Svejk s’entén de seguida amb tot el que ix de les fondàries de l’Imperi, com el capellà castrense Otto Katz, rufianesc i disbauxat, capaç d’enardir la tropa en una missa abans de la batalla: “a Déu no li passaria pel cap ocupar-se d’uns pocavergonyes com vosaltres!”. Brètols i farsants fan cua en aquestes pàgines, com un jutge militar que en reconéixer que havia perdut les instruccions d’un procés, no li tremola el pols per inventar-se noves acusacions. Si de cas, un dels millors personatges de la novel·la és el voluntari d’un any Marek, condemnat per negar-se a netejar vàters i que es converteix en cronista profètic del batalló, posseïdor d’un discurs embogit i espurnejant que posa al descobert les misèries de l’exèrcit: “Visca l’imperial-reial cretinisme!”. Un cuiner ocultista i practicant de filosofia oriental, un assistent gegantesc —golafre insaciable— i un furrier capaç d’ingerir qualsevol tipus d’alcohol constitueixen el refinat grup del bonàs i queferós Svejk. Com a imatge ben reveladora de la novel·la, un rector pietós i fanàtic s’adorm borratxo tot abraçant el Decameró mentre es pensa que té entre les mans el seu breviari.

En la mateixa època que Kafka creava —absort— una teranyina de símbols i Karl Kraus llançava verinosos anatemes, Jaroslav Hasek s’escapolia dels recents horrors de la Primera Guerra Mundial amb una rialla estrident i provocadora, irreverent. Antiimperialista, partidari de mofar-se de qualsevol proclama i de tota mena de catecismes, al·lèrgic als alemanys i als austríacs —i també als hongaresos—, l’autor és particularment sulfurós contra l’església catòlica: l’oli beneït es pot adquirir, si cal, en una casa de pinzells, vernissos i laques. Quan li comenten a Svejk que un policia ha estat devorat per uns gossos, reconeix que “l’única cosa que m’agradaria saber és com el recompondran el dia del judici final”. Perquè al llarg del viatge que emprén Svejk des de Praga fins al front situat a la Galítzia Oriental, amb les seues aventures —i una llandosa i pertinaç parauleria— mai no li passa pel cap alliçonar, sinó que prefereix mostrar les contradiccions i els aspectes més irrisoris i grotescos de la natura humana. Mentre uns soldats imperials anuncien esverats una derrota que acaben de patir contra els serbis, Svejk els fa abaixar la veu, molest, perquè el distreuen: “la brisca és una cosa més seriosa que tota la guerra”. Abans de dirigir-se a la primera línia de combat, un animat i previsor Svejk se cita per a celebrar la fi del conflicte bèl·lic —malgrat els anys que puguen passar— amb un dels seus bregosos amics a la Taverna del Calze de Praga, per poder beure i continuar contant històries, ja que el silenci seria per a aquest gogolià i antiheroic bon soldat una mena de rendició.