Les tres edats d’una dona

Alice McDermott
Algú
Traducció: Marta Hernández i Zahara Méndez
Editorial Minúscula, Barcelona, 2015

Amadan en gaèlic vol dir ximple, foll, idiota. Es tracta d’un mot que pertany al lèxic de la senyora Chehab, la mare de la Pegeen Chehab, dels Chehab, uns altres irlandesos que van arribar a Brooklyn durant els anys 20 del segle passat i que comparteixen veïnat amb la Marie Commeford i la seua família. Aquesta paraula amb què la mare renya la filla, forma part del bagatge i l’imaginari de la protagonista d’una història petita i íntima. Però la història d’aquest Algú, la dona que travessa les etapes de la seua vida a força d’imprevistos i desordres, és també una història sobre les ferides que el temps deixa impreses damunt la pell. I és la memòria d’allò viscut.
Plena de detalls mínims, la novel·la travessa les etapes crucials de la vida de la Marie en aquest indret que l’acull durant vora setanta anys, alhora que assistim als fets ocorreguts en una societat tancada i conservadora dels anys crus de la Primera Guerra Mundial, amb els tabús i els costums de l’època, hereva d’unes creences i uns símbols que potser no ha triat. Dividida en tres parts (infantesa, adolescència-maduresa i vellesa) cadascuna de les quals narrada sense una trama aparent, l’obra no trascendeix la sensació elemental i simple de qui s’ompli d’oxigen i travessa i afronta els dies de cada dia. Ni més ni menys. Diríem que Marie parla al lector en veu baixa, espectadora de la seua pròpia trajectòria vital; es parla a ella mateixa en un monòleg interior sense gaires escarafalls. Llegim el silenci del temps que discorre. Efectivament, la quotidianitat feta literatura.
Els personatges basteixen l’edifici principal d’aquesta història. Ànimes en principi anodines —que no ultrapassen els entorns d’aquest barri novaiorquès— esdevenen sublims per tal com són retratades per la mà de l’autora: Alice McDermott parla en boca de la Marie, autèntica protagonista d’un relat discret, contingut i tendre. Narrada en primera persona i de forma no lineal, Algú esdevé la mirada d’un ésser anònim, una dona sense cap do especial (Amadan), sense un destí tràgic, que no ha realitzat mai cap acte de rebel·lió. És la grandesa d’una vida senzilla, d’aquella persona sorgida del no-res que no ha protagonitzat la Història amb grans accions, i que al remat les pot i les vol explicar serenament, des de l’experiència viscuda: la infantesa tendra i plena de curiositats i descobertes de la primera part de les tres en què es divideix la narració;”la nostra petita pagana” al redós d’una mare que sembla esperar la desgràcia a cada minut, com quan sent l’olor de “cendra mullada i foc apagat” que ompli la casa, “el regust de socarrat”, com signes d’una fatal premonició, una por que no impedirà la mort del marit, del pare, l’oficinista que sempre “feia olor de tinta fresca de diari i de tabac, de l’alcohol esvaït de la seva colònia”, alcoholitzat i malalt.
El primer treball de la jove, la dona ja madura de la segona part. Ajudar el senyor Fagin de la funerària. Rebre i acomiadar els familiars dels morts que jauen a la caixa abans del soterrar; organitzar i acompanyar els que acompanyen el mort; vetllar la vetlla; i retocar, ultimar cada detall del cos inert, que ara és un veí, després n’és un altre. L’entranyable Bill Corrigan, la mateixa Pegeen Chehab, la dels ulls negres i les pestanys espesses, la noia de peus grans que esperava l’home de la seua vida. I altres tants com aniran morint. Hi ha igualment la descoberta de l’amor, dels dolors irracionals de l’amor envers aquell també imperfecte Walter Hartnett. La pèrdua de la innocència, el final de la innocència. Sobretot, captiva l’atenció del lector el misteri que envolta Gabe, el germà gran, sempre entre llibres, que es distancia de la família, que s’ordena sacerdot, que no revela mai la seua intimitat ni la seua identitat sexual. La relació que s’estableix entre Marie i Gabe, meitat admiració, meitat desengany, ens remet en algun moment a la prosa del noruec Per Petterson en aquella celebrada Cap a Sibèria.
Al cap dels anys, agreujada per problemes de salut, la vellesa i la ceguesa de Marie tanquen un cicle silenciós, una vida tan discreta com apassionada. Somnis premonitoris que quedaran només en malsons breus i passatgers, la maternitat que ompli els seus anhels, la companyia del seu marit, i de nou, i sempre, l’estima pel germà, l’estada inesperada a l’hospital psiquiàtric del qual fa que Marie entenga i accepte el significat de la paraula depressió sense que vaja acompanyada de “la Gran”. I encara el misteri. I els records, només queden finalment els records: els pares, tots aquells que ja no hi són, una pàtria llunyana, aliena i desconeguda, els ulls d’aquell jove Walter que coixejava (“tu cega, jo coix”), i una acceptació del que ha estat la seua vida. (“Un ximple. Vol dir que algú és un ximple”).
Alice McDermott va publicar aquesta obra el 2013, set anys després de la penúltima After this. Algú aprofundeix de manera molt subtil en els racons més amagats de l’ésser humà. Una prosa continguda que eleva l’anècdota a la categoria d’obra d’art. Un estil sobri, acurat, que ratlla molt sovint en un lirisme ple d’imatges. La narrativa de l’autora nord-americana té la màgia de la riquesa sensorial i els detalls en què amb freqüència es deté.

En la foscor, vaig sentir com s’enfonsava una mica més dins el llit, tal com feia sempre. Vaig sentir com jo mateixa, el meu ànim, també s’enfonsava. El meu germà havia sigut el nen perfecte que recitava poesia que jo no entenia, el seminarista prim que sortia de l’ombra d’aquells arbres tan alts, amb el missal a les mans. Ni un any a la primera parròquia, li havia donat al pare l’extremunció, quan el sofriment del pobre home havia arribat a l’últim extrem i era espantós. M’havia sobresaltat la ferotgia de la seva pena —t’has adormit?— quan em vaig despertar al cotxe que li havíem llogat al senyor Fagin. Jo m’havia sentit en diversos moments molesta i desconcertada per la seva solitud i la seva melancolia, la seva vigilància, la seva manera de témer les coses lletges o desagradables, i la manera com la compassió semblava trastornar-lo: fins a fer-lo caminar despullat i vessant llàgrimes pels carrers desolats on havíem sigut joves.