Vincles i desercions en Josep Pla

Apunta amb encert Richard Ellmann que la vida d’un artista, i particularment la de James Joyce, es diferencia de l’existència d’altres persones en què els esdeveniments es transformen en recursos artístics des del mateix moment en què capten la seua atenció. En la biografia monumental i canònica que dedicà a l’escriptor de Dublín, Ellmann remarca que Joyce fou el primer a conferir una significació heroica a un ciutadà sense importància, amb la pretensió de convertir aspectes quotidians i banals en extraordinaris. Sense deixar-se atrapar pels jocs de prestidigitació verbal, Josep Pla sempre llegí amb fascinació —i com un estímul— l’Ulisses amb la sensació que assistia a l’espectacle crepitant i tumultuós de la realitat sense atenuants ni maquillatges, una mirada obsessiva i voraç a tot el que conforma l’essència de l’home comú, des d’aspectes elevats fins als més grotescos i trivials. En una novel·la que se situa als antípodes de l’Ulisses quant a plantejaments estètics i narratius com El carrer Estret, Josep Pla també es proposà endinsar-se en el dia a dia de gent grisa i vulgar, convertir els anhels senzills i mancats d’ambició d’una petita comunitat en el centre argumental. Xavier Pla insisteix en Un cor furtiu que un dels majors atractius —i alhora una trampa ben difícil d’escamotejar— a l’hora de teixir la biografia de l’escriptor de Palafrugell és enfrontar-se a aquesta veu narrativa amb què enllaça diferents gèneres en la seua obra. Episodis personals, reculls d’articles, viatges, relats socials i polítics, els retrats que dedicà a protagonistes de les més variades condicions —tot el que el mateix Josep Pla qualificava com unes vastes memòries vinculades a una època—, aquest material dispers està unificat per un estil treballat fins a l’extenuació, gens emfàtic, amb un to baix, directe i convincent que desprén en el lector la impressió de confessió veraç, de fets que —sembla— no podrien haver succeït d’una altra manera.

Darrere del personatge que l’autor construí a partir de les seues vivències, antitranscendent, humorístic, posseït per una curiositat extrema i refugiat en la ironia i de vegades en el cinisme, Xavier Pla subratlla que és difícil eludir la màscara i la llegenda que sempre l’han acompanyat, aproximar-se a un escriptor que dedicà milers de pàgines a la seua vida i que, en canvi, diluí i preservà el seu món més íntim. Muntanyes de documents privats, cartes, anotacions, articles originals i altres escrits desconeguts fins ara han estat l’autèntica illa del tresor que Xavier Pla ha pogut consultar d’un arxiu inesgotable i quasi secret. Contràriament a la imatge caòtica i desvagada que oferia interessadament en públic, Josep Pla custodià des d’un inici de la seua carrera qualsevol retall de paper sorgit de la seua ploma o bé que es referira a la recepció dels seus escrits. El contrast entre Un cor furtiu i una obra literària de caràcter marcadament autobiogràfic tracta d’oferir un dibuix amb contorns més nítids sobre l’autor. Ara bé, com assenyala Nathan Zuckermann —l’alter ego de Philip Roth— després de la revelació de passatges inèdits sobre un dels seus escriptors més admirats en L’espectre se’n va, tan sols hi ha una espècie literària més perillosa que la dels crítics, i és la dels biògrafs.

Marcel Reich-Ranicki assegura que Thomas Mann era susceptible com una prima donna i vanitós com un tenor, a més d’egocèntric i presumit, fred, desconsiderat i, en ocasions, inclús cruel. Abordar l’autor que Ranicki considerava —amb veneració— que havia dut la literatura alemanya del segle XX al punt més alt no excloïa exposar també els trets menys atraients de la seua personalitat, l’obligació de l’estudiós de no ometre capítols vitals que pogueren enterbolir l’aura d’un autor reverenciat. Xavier Pla, des de les primeres pàgines d’Un cor furtiu, s’ha autoimposat defugir el to ditiràmbic i les servituds de l’hagiografia. I si en un primer moment entra en escena amb una pirueta una mica forçada com és vincular la roba prestada que sovint duia Josep Pla amb elements definitoris del seu caràcter, de seguida pren les regnes de la narració biogràfica i posa sobre la taula el valor estètic de l’obra planiana, la capacitat de l’autor d’erigir una aposta literària que ha estat referencial per als seus contemporanis i les següents generacions. Encara que a continuació també consigna el que considera com a patinades clamoroses i desencerts, com l’actuació de Josep Pla durant la Guerra Civil, la seua visió àcida i sense concessions de l’exili català o els articles de l’última època sobre el dictador Salazar i la situació a Portugal durant la transició a la democràcia. Si de cas, un dels apartats que ens acosta a la complexitat de Josep Pla és la severitat —la injustícia— amb què traçà alguns retrats com els de Sagarra, Estelrich o Andreu Nin, amb una mordacitat massa pujada de volum.

Una de les millors seqüències d’Un cor furtiu és la dedicada a Alexandre Plana, mentor, conseller i introductor de Josep Pla en el cercle literari i periodístic de l’Ateneu de Barcelona. La incondicionalitat de Plana s’evidencia en l’atenció amb què llegia —i corregia— els primers escrits de l’autor, les indicacions per a millorar l’estil i allunyar-lo de les volutes i l’encarcarament noucentista, observacions formulades per Plana amb l’embadaliment de l’enamorat. Paternal i sol·lícit, fins i tot deixa diners a un jove Pla després que haja perdut una partida de pòquer. En aquest sentit, també es destaca la relació amb Pere Pla, peça clau en la trajectòria humana i literària del germà. A banda de l’exasperació pels negocis ruïnosos del pare, la relació de l’autor amb la tribu familiar està presidida en la correspondència per la calidesa i l’afecte sincers, a més de l’atenció minuciosa a la situació econòmica i al patrimoni, amenaçats per les insensates inversions paternes. Junt a aquest mapa d’afectes, Xavier Pla ressenya la geografia més íntima de l’autor amb els paisatges que han estat decisius i ja inseparables de la seua concepció literària: el far de Sant Sebastià, la mar —una empremta decisiva—, i en especial el mas, una edificació que esdevé una prolongació de la seua personalitat i de la seua literatura. Amb exigència, el biògraf desentranya escenaris i personatges que Josep Pla mitificà amb astúcia i vinculà a la seua visió moral per tal de confegir el seu autoretrat: l’ambient de les dispeses que conegué en el seu vagareig infatigable com a periodista, la descripció paradisíaca de Fornells com a contrapunt a les turbulències de la política o el magnetisme antiintel·lectual, primitiu i feréstec de l’Hermós.

Una de les constants que travessa Un cor furtiu i que és ineludible per a aproximar-se a Josep Pla és la determinació, des de ben prompte, de defensar el seu espai de llibertat, tant per la seua inquietud connatural com, sobretot, per la passió i la dedicació a l’escriptura. Existeix un denominador comú en les cartes de les seues parelles o amants circumstancials: en algun instant, totes elles li retrauen el nerviosisme capritxós i les actuacions imprevisibles, la necessitat de desaparéixer sense donar explicacions ni anunciar quin era el motiu de l’escapada. Tal com s’autodefineix, Josep Pla se sent com un gos sense collar, tan sols posseït per l’imperatiu tirànic de posar-se cada dia davant del paper i planificar un nou llibre. Adi Emberg, la dona amb qui conviurà més temps sense arribar mai a casar-se —una de les especulacions que han acompanyat sempre a l’autor—, es lamenta sovint d’aquest tarannà inaferrable i, en el fons, destructiu. Advertències que també llança riallera i amb una prosa audaç en la correspondència Aly Herscovitz, la jove jueva que conegué al Berlín inflacionari de la República de Weimar. Lilian Hirsh és l’aventura al Canadell on l’autor associa la sensualitat amb l’ombra de la desil·lusió. Però la relació que més trasbalsà Josep Pla fou amb Aurora, la A. exaltada dels seus dietaris, la dona d’una sexualitat desbordant als seus ulls que provocà que, ja amb més de seixanta anys, anara en cinc ocasions a visitar-la a Buenos Aires. Segons la versió de Xavier Pla, les cartes —en la seua immensa majoria eròtiques— foren destruïdes pel seu germà poc després de la mort de l’autor. Pel que fa a la història volcànica amb Consuelo, sembla la d’un personatge extret del neorealisme italià, i l’estima cordial i innocent per la jove Luz —de qui es desconeixia la seua existència—, un episodi que podria haver donat per a un relat líric i de reflexions apesarades i declinants.

Després de periòdiques separacions d’Adi Emberg —Xavier Pla remarca que en quinze anys de relació l’autor no l’esmentà ni una sola volta en els seus escrits—, o de confessar que havia perdut l’amor de la seua vida quan Aurora emigrà a Argentina, Josep Pla reconeix amb dolor i resignació una convicció que presidí tota la seua existència, inclús des del moment que irrompé amb un èxit sense precedents en el periodisme i la literatura catalanes. L’autor anota ritualment en diaris íntims o en confidències als amics que, malgrat la repercussió entre els lectors i l’aplaudiment generalitzat, se sent sovint esgotat i tenallat per una insatisfacció devastadora. En Un cor furtiu són nombrosos els fragments en què Josep Pla es mostra abatut i descoratjat, la certesa que ha desaprofitat els instants de generositat que regala una vida, una tendència agreujada per la solitud en moltes etapes o pel consum extenuant d’alcohol. És el revers d’una imatge de febricitat social, converses sense horari en cafés i hotels, de polítics i empresaris que peregrinaven fins al mas per a conéixer les seues opinions, o d’un Josep Pla seductor davant l’interlocutor amb diàlegs presidits per rampells lluminosos i inesperats.

En delimitar els aspectes més representatius de l’autor, calia també en Un cor furtiu cartografiar els llibres cabdals de la seua carrera, els volums que han tingut un pes decisiu per a edificar la idea de literatura planiana. En aquesta biografia les línies van des de Coses vistes —amb una concepció estilística que es prolongarà ja a la resta de l’obra— fins a Vida de Manolo i Viaje en autobús (Noves cartes de lluny), el triangle sobre el qual creix una aposta narrativa que parteix de la base memorialística —personal i col·lectiva— i la creació d’un protagonista que identifiquem amb Josep Pla. El llibre que dedicà a Rusiñol desprén precisament el model i la suma d’instantànies per a imaginar un personatge i deixar-se dur per la seua manera de mirar el món amb comentaris i acotacions constants. L’estil pautat pel ritme i les imatges poètiques —la configuració d’un espai simbòlic— tenen un dels punts culminants en Girona, un llibre de records, o la fusió de moralisme montaignià i l’absència de sentimentalisme davant l’avís de la caducitat en Un infart de miocardi. L’instint per a capturar la vibració i l’energia, la novetat permanent i el quadre insòlit es concreten en Week End (d’estiu) a Nova York. Quant al manament assumit per l’autor que la literatura ha de reflectir una societat concreta en un moment determinat, la sèrie d’Homenots condensa la visió d’un país. Això sí, El quadern gris constitueix la pedra angular i la síntesi —estilística, vital i creativa— de tota una obra, ara ja definitiva.

Hi ha en Un cor furtiu el repte de no deixar cap fil solt, cap pinzellada esvaïda en una pintura que es pretén completa de l’autor. Xavier Pla ha escorcollat —i perseguit— pistes que aportaren una nova llum a molts episodis que ja es donaven per tancats, o que formaven part d’una manera més o menys explícita de la llegenda. I amb honestedat deixa oberts els relats que no ha pogut certificar: l’expulsió dels Maristes, la participació com a periodista en la marxa sobre Roma o l’espionatge dels germans Pla per als americans en la Segona Guerra Mundial. Algunes fabulacions està bé que les qüestione, com l’entrevista amb Xammar a Hitler, i potser caldria afegir també la trobada amb Simenon. La relació fluctuant fins al trencament definitiu amb Cambó, les particularitats en la presa de decisions amb cada editor o la intrahistòria del Premi d’Honor estan reportats amb una sòlida base documental i narrats amb una prosa ferma i alhora atenta al matís —amb fragments d’escriptura molt acurada—, un estil que no perd la intensitat a pesar de l’extensió d’aquest treball. En aquest sentit, és d’agrair que Xavier Pla haja abandonat l’argot xamànic postestructuralista de Josep Pla, ficció autobiogràfica i veritat literària. Si de cas, es troba a faltar en Un cor furtiu la màquina tallagespa en algun capítol una mica allargassat, i també més incisió amb altres aportacions anteriors —vitals i d’anàlisi literària— sobre l’escriptor de Llofriu, posar al costat d’agraïments diplomàtics també desacords i reticències. Però llevat d’algun cas —com el calbot fàcil a Arcadi Espada—, les cites d’altres estudiosos són traslladades amb amabilitat consular i vaticanista.

En una carta a son pare, Josep Pla anota consternat després dels fets d’octubre de 1934: “l’època de les bromes s’ha acabat en aquest país”. Es percep, a pesar de la distància en l’elaboració d’alguns llibres, les ferides del segle XX que com una percussió tràgica marquen el batec de l’escriptura i augmenten en certes èpoques el descontent i el pessimisme de l’autor, una desconfiança corrosiva que acompanya, fins i tot, les notes més provocatives, desenfadades i humorístiques, o els fragments d’adjectivació més plàstica i esmaltada. En Un cor furtiu se subratlla que la literatura de Josep Pla està impregnada en alguns moments d’aquest desànim i també d’un profund desacord de l’autor amb molts aspectes de la seua pròpia vida. Potser d’aquesta col·lisió naix la despòtica necessitat d’escriure sense intermitències i reflectir sobre el paper el magma de la realitat que constitueix l’existència dels individus: fracassos, recompenses, desconcerts, ofenses i alguna propina. L’escriptura com una forma de conjurar l’extinció de la memòria.