Portada

Annie Dillard
Viure escrivint
Traducció d’Alba Dedeu
L’Altra Editorial, Barcelona, 2021

(Caminaria fins a la feina. Dictaria poemes als meus alumnes. No dinaria, tornaria a casa a peu. Sovint visitaria una galeria d’art… Faria becaines, em vestiria per sopar. Jo també passaria la vida escrivint, sra. Dillard. I seria una bona vida.)

Com una vella conversa, unes paraules que reconeixem des de la primera pàgina. Com una cosa que vam memoritzar una vegada, que pensàvem que recordaríem sempre, i finalment vam oblidar. Reflexions sense estrafer la veu, confessions amables enmig d’un caos que immediatament compartim amb l’autora d’aquesta col·lecció d’assajos breus que ens ha captivat i ens ha enfortit la passió per l’escriptura. Amb voluntat de traçar línies de llum pel voraviu del temps, Anne Dillard seu a taula amb nosaltres i ens mostra les seues aventures interminables amb el full en blanc, un espai que li facilita la capacitat d’actuar i la situa en un territori on reivindicar la seua llibertat.
Quan el lector vol saber qui li ensenyarà a escriure, Dillard no pot estar-se de parlar del full en blanc, de l’escriptura com una eina indispensable, “una gúbia d’ebenista, una sonda de cirurgià”. I de recórrer a la metàfora de la vida dels indis seminola, que lluiten contra els al·ligàtors, de la saviesa i el coratge de trobar sentit a les coses, o de la soca de l’arbre per tallar. “Apunta a la soca per tallar. Si apuntes a la llenya, no obtindràs res. Apunta més enllà de la llenya, apunta a través de la llenya; apunta a la soca per tallar.”

No calen insistències ni repeticions. Ni consells, ni imposicions dogmàtiques, perquè una escriptora que ha ensenyat a parlar a les pedres, que ha desafiat des de l’escriptura l’estereotip masculí. o que mentre escriu deixa que se li muiren totes les plantes, o que evoca aquest o aquell escriptor el ritme d’escriptura del qual li ha permés, —ens ha permés— traçar aquestes esquerdes en el firmament, això que seriosament diem que és literatura. De lectura lenta i pausada, Viure escrivint es deixa recórrer sense urgències. Hi trobem la descripció en to didàctic del procés creatiu, de la relació autònoma que s’estableix entre les parts d’un llibre, de la feblesa dels mots o de la dicotomia que existeix entre la vida i la literatura. I la seua és una actitud agraïda amb el fet literari —que equipara a un ball al costat de la banda o a un seguit d’alts i baixos, una muntanya russa de tonalitats diverses. Com una història d’amor. Ja ho avança Vicenç Pagès al seu pròleg que, a l’estil d’Alfred Hitchcock, proposa una fórmula, variable segons la persona, més o menys vàlida per a escriure (“No et preguntis si vols ser escriptor. Pregunta’t si escrius.”) I no importa el temps que es necessita per escriure un llibre, ni la quantitat d’obres escrites. Potser un sol poema justifica l’obra literària d’un escriptor. Sis dècades, tres mesos, Faulkner, Graham Greene, què importa. Com tampoc no importa el lloc des d’on escrivim («Cal una habitació sense vistes, perquè la imaginació es pugui trobar amb la memòria a les fosques.»)

En qualsevol cas, Anne Dillard (Pittsburgh, 1945) ofereix des d’aquests escrits una mirada sensible i personal sobre l’ofici d’escriure. Lúdica i magnètica, com qui protagonitza un viatge en aeroplà que fa tombarelles pels núvols, tot evocant la magistralitat de Wallace Stevens, Emily Dickinson, Mozart o Giacometti, que interpretaven la realitat encegats per un art inqüestionable, l’autora d’aquests assajos accepta que viure escrivint és un constant aprenentatge, una ferma decisió, una mirada insistent, una energia pura i un esperit en la seua forma més essencial. Una passió que no s’esgota mai.

També et pot interessar: