Vida quotidiana i propaganda nazi
Dos anys abans que George Orwell publicara 1984, la novel·la distòpica en què un poder totalitari vigila cada aspecte de la vida dels ciutadans i en què el control social s’exerceix —entre altres mètodes— per mitjà de la creació i difusió d’una novaparla, Victor Klemperer havia donat a conéixer un treball més personal sobre una altra novaparla que no només no pertanyia a l’àmbit de la ficció, sinó que havia patit en carn pròpia: la llengua del Tercer Reich. Publicat originàriament el 1947, LTI. Quadern d’un filòleg —traducció del títol en alemany— havia de dedicar-se bàsicament a recopilar i analitzar mostres de l’ús que va fer el nazisme de la llengua per a modelar una ideologia, per a apuntalar tot un sistema de creences, un relat propiciatori; i a indagar el grau de penetració que va tindre aquest llenguatge entre la població alemanya. Però també intenta assajar respostes a la pregunta tantes vegades formulada de com va ser possible. L’obra, però, no és tant el treball acadèmic d’un filòleg com un assaig que combina la reflexió, el dubte i el comentari sobre qüestions personals i col·lectives, sobre la vida privada, els fets històrics i les ideologies. El fil conductor, això sí, és l’anàlisi de les tècniques lingüístiques de la propaganda nazi, el control de l’opinió i l’ús de la llengua com una arma política més; a partir de la idea que el llenguatge trau a la llum allò que no es voldria mostrar als altres, fins i tot allò que es porta a dins de manera inconscient.
L’origen de l’obra el podem situar en el diari que Klemperer mantenia des dels setze anys, i que va prendre un nou impuls —motivat per les noves circumstàncies vitals de l’autor— a partir de 1935. L’autor es refereix en repetides ocasions a la seua condició de jueu assimilat, a la importància que té per a ell el fet de ser alemany i la poca que té, per contra, el de ser jueu. El nacionalsocialisme, però, no li ho tindrà en compte quan el 1935, com a conseqüència de les lleis racials, el desposseirà de la identitat alemanya i passarà a ser només un jueu. Un jueu casat amb una ària, fet que probablement el va salvar d’acabar deportat. Aquell mateix any és expulsat de la càtedra de literatura francesa que ocupa a la Universitat de Dresden; i, dos anys més tard, se li veta també l’accés a les biblioteques i la possessió de llibres. Davant d’aquesta situació, que no només li impossibilita dedicar-se a la docència sinó també qualsevol tipus d’investigació acadèmica, Klemperer treballarà en una fàbrica i es refugiarà en la redacció del diari. Un diari en què ara anotarà, clandestinament i de manera minuciosa, tot el que significa la vida sota el nazisme. I, entre aquestes anotacions, les que dedica a reflexionar sobre el llenguatge que s’hi imposarà. La llengua del Tercer Reich, doncs, és una destil·lació dels diaris; en concret, de la part que dedica a la tasca més filològica. De fet, es podria dir que és una combinació de filologia i de diari, a més d’una anàlisi sociolingüística; elaborada —convé no oblidar-ho— sense accés als llibres. El lector, però, mai no perd de vista que llig un document personal, un testimoni de primera mà d’un període històric molt fosc, que retrata el nazisme en la quotidianitat.
Explica Klemperer que el títol d’LTI —que fa referència a les sigles en llatí de Lingua Tertii Imperii— apareix inicialment en el seu quadern amb un sentit irònic, com una paròdia de la multitud de sigles que faria circular el nazisme; i que posteriorment continuaria utilitzant-les com a recurs mnemotècnic. A més d’aquest abús de les sigles, l’autor hi denuncia aspectes com la mecanització del llenguatge quotidià, l’abundància de superlatius, l’apel·lació a la visceralitat en detriment de la raó, les analogies amb el llenguatge esportiu —especialment el de la boxa—, amb el llenguatge religiós, etc. La primera paraula que afirma haver percebut com a específicament nazi és Strafexpedition, expedició de càstig. Hi recull tot de verbs de nova creació per a donar nom a determinades accions: així, volen posar la vida comercial en mans dels aris, per tant, ‘arianitzen’ [arisieren]; aspiren a retornar la puresa a la sang dels avantpassats, i ‘nordifiquen’ [aufnorden]; pretenen desfer-se dels jueus i, per tant, ‘desjudeïtzen’ [entjuden]. Tanmateix, una de les expressions probablement més estereotipades de l’LTI és la que parla d’una “guerra imposada” al Führer, que en realitat és un gran amant de la pau. Klemperer demostra com la novaparla nazi penetra en la societat alemanya fins que la utilitzaran tots, independentment de la major o menor adhesió al règim, independentment que en siguen partidaris o adversaris, beneficiaris o víctimes: “Fins i tot entre les víctimes més perseguides i els enemics més mortals del nacionalsocialisme, fins i tot entre els jueus, per tot arreu, en les seves converses i cartes, fins i tot en els seus llibres, mentre se’ls va permetre publicar-ne, regnava l’LTI, tan omnipotent com pobra i omnipotent precisament per la seva pobresa”. En aquest sentit, la publicació de l’obra dos anys després de la mort de Hitler havia d’incentivar una mena de desintoxicació lingüística, com a part imprescindible d’un procés més vast de desnazificació.
Des del comentari lingüístic, l’assaig de Klemperer va derivant cap a una altra cosa que té més a veure amb l’anàlisi de les idees i dels comportaments. Així, si en un principi es dedica sobretot a recollir paraules convençut que el llenguatge posa de manifest la manera de pensar dels parlants, més endavant l’objecte d’estudi serà tot el context comunicatiu: la forma rúnica de les lletres, les desfilades, la manera de saludar, els edificis monumentals, els comunicats de ràdio, la repetició constant de les mateixes consignes simplistes. I, en aquesta anàlisi, l’antisemitisme ocuparà un paper central, en tant que esdevé l’instrument més eficaç de propaganda del nacionalsocialisme, el factor decisiu. En diversos moments de l’obra, però especialment en el capítol “Sió”, Klemperer critica el sionisme perquè, en la seua opinió, dona arguments als nazis. L’autor, que no creu que l’assimilació haja estat un fracàs malgrat l’evidència, semblaria preferir que els jueus dissimularen la seua condició. De fet, si en un principi sosté que en textos sionistes es pot trobar tot allò que Hitler i Goebbels al·leguen contra els jueus —“Senyor, protegeix-me dels meus amics!”, hi escriu— més endavant equipara el llenguatge que utilitzaran els uns i els altres per a referir-se als jueus: “Sens dubte, la doctrina nazi va ser estimulada i enriquida pel sionisme en diverses ocasions”, afirma. L’escriptor, que juntament amb la seua esposa es va afiliar al Partit Comunista alemany el 1945, no va trobar cap punt de connexió entre la novaparla del nazisme i la del comunisme. Al contrari: segons que afirma Elke Fröhlich, responsable de l’edició alemanya d’LTI, el mateix autor que s’havia mostrat tan incisiu a l’hora de detectar i assenyalar els usos lingüístics del nacionalsocialisme, va combregar sense problema amb els que en va fer l’estalinisme. Havia criticat el culte messiànic a Hitler, però va dedicar posteriorment grans elogis a Stalin.
LTI no és un treball acadèmic, és una obra elaborada a partir de l’observació i de la vivència quotidiana en primera persona; i, com a tal, té molt d’autobiogràfica. I és justament això el que la fa molt més valuosa i interessant, fins i tot en les seues contradiccions personals i ideològiques. Quan, en algun moment del final de l’obra, l’autor insinua una certa culpabilitat per allò que ell anomena haver-se tancat només en la ciència i haver evitat “l’enutjosa política”, en realitat està articulant una poc dissimulada captatio benevolentiae. Perquè LTI depassa de molt el que seria una obra merament filològica per dedicar-se, com diu ell mateix, a posar atenció a la vida quotidiana, al que és normal i corrent, al que està mancat de brillantor i d’heroisme. En qualsevol cas, molt abans ja havia escrit que aferrar-se a aquesta tasca era una forma d’autopreservació.
