Jordi Llavina
Contrada
Tres i Quatre, València, 2013

Per a Jordi Llavina, Contrada, més que un territori —que també—, representa un període amb límits ja vençuts: «la que he viscut fins aquí —o més aviat un reflex d’aquesta vida consumida— ja està dita i enquadernada, ja és història». En el deixant de poetes del segle passat que reivindicaren les formes clàssiques contra el caos i els excessos del jo —Frost, Graves, Auden—, l’autor ha triat la sonoritat i la solidesa del sonet —refugi i parany— per a gravar les empremtes d’un món essencialment rural, en què resplendeixen algunes metàfores, com la de l’esbarzer: «En l’aire, com la boira, sap bastir / sempre la seva embullada madeixa // de fulla i punxa, un núvol que no es deixa / ajupir mai del tot sense ferir».

Al costat de la tradició: la invitació a aprofitar el moment fútil, el lament per allò perdut —éssers i sentiments, ubi sunt?—, l’enyorança del passat i també la lloança —matisada— de l’aldea; trobem escenes d’hospital —un dels millors poemes, on percebem «una pau tallada a crits»— i textos més narratius com «Un sonet pueril» o «La cambra» que mostren estampes d’infància i joventut, quan «L’amor ja ens començava a esparverar»; són composicions en aparença més senzilles, amb un llenguatge dúctil que s’emmotlla amb frescor i naturalitat insospitades en l’estructura del sonet. També «Mà de noia», «Amor va», «Ramat» —sobre la caducitat— o «Cementiri de Terrassola» destaquen sobre altres de versos més rígids, en què pesa l’exigència mètrica i de la rima.

En cada títol, Llavina explora camins poètics nous; com explica Sam Abrams, Contrada manté vincles amb Vetlla (2012), llarg poema narratiu, precisament pel contrast de la forma, per la indagació, la provatura i la innovació des del classicisme i perquè tots dos es contagien «del memorialisme, de la confessió autobiogràfica o el dietari personal». Com recorda Llavina en aquest llibre, tot acaba, també les etapes difícils. A soles i en veu alta, tornaré a aquesta Contrada.