Les criatures solitàries i introvertides d’Imma Monsó

Sovint els habitants dels llibres d’Imma Monsó són éssers solitaris i introvertits, lectors empedreïts amb una certa inclinació a la misantropia, capaços de recitar de memòria capítols sencers d’algunes obres; en contrast amb la malaptesa que mostren en relacionar-se amb els altres, solen gaudir d’un dens món interior —i també sofrir-lo—, una selva exuberant en què refugiar-se i, de vegades, extraviar-s’hi. Així, en L’aniversari, Guillem és un xaval d’una fantasia desmesurada i encomanadissa, entestat a representar obsessivament, amb una fidelitat delirant, escenes de Moby Dick. Raquel, en el mateix títol, tradueix versos mentalment i els recita en un intent per escapar «de la potència invasiva de les imatges». A Severina, la protagonista de La mestra i la Bèstia, que des de xicoteta ha llegit tot allò que li queia a les mans —Pulgarcitos, anuncis de revistes, embolcalls de xocolata o un full de diari arrugat que ha trobat en una paperera—, li fascinen les paraules i, especialment, els topònims. Als set anys, té una revelació que li deixarà una empremta difícil d’esborrar: «Algun dia, de tot això, no en quedarà res». Un entramat de records i de silencis travessa l’argument de principi a fi.

La mestra i la Bèstia és una novel·la de personatges que l’autora presenta a poc a poc, descobrint-ne capa rere capa i amb una habilitat especial perquè a penes es perceba que el narrador està descrivint algú, sobretot físicament. Per exemple, abans que Severina baixe de l’autocar i pose un peu a Dusa per fer-se càrrec de l’escola, tots els vilatans sabien que la nova senyoreta era molt jove, que tenia un somriure distant, que «semblava de vidre», «que no era guapa, però sí molt fineta»; després de nombroses especulacions, algú afirmà: «No és el que sembla» i, en això, tothom hi estigué d’acord. Amb dènou anys, les vivències en un poblet fictici de l’Alta Ribagorça seran determinants en l’existència de la protagonista. De fet, l’estructura de l’obra reposa sobre els esdeveniments d’aquest curs clau que es relata com una mena de present alentit en el qual s’intercalen capítols sobre la infància i l’adolescència de la xica. I és precisament en els flashbacks on apareixen altres individus destacats del llibre: Simona, la mare, una estranya combinació d’«entusiasme nihilista i pessimisme exaltat» que educa la nena a casa i li inocula el coneixement «com un virus». La tia Júlia, de personalitat independent i expansiva, «havia fet un art de la vida mundana» —la germana li retrau que siga lliure a força de desprendre’s dels afectes. Román, home de poques paraules i de llargues absències amb una activitat política clandestina que la filla descobrirà temps després de la mort prematura dels progenitors. Transcorren els anys quaranta i cinquanta i, per tal de protegir la criatura, els pares han creat un llenguatge simbòlic per parlar d’ideologia i, sobretot, de la crueltat i la violència sistemàtica que pateixen els dissidents del Règim. D’aquesta manera, a recer de la repressió i les prohibicions del totalitarisme imperant, la xiqueta creix amb una certa llibertat però també ignorant la realitat submergida que li esclatarà, de sobte, durant l’estada a Dusa.

Dels tres desitjos que persegueix en instal·lar-se en una localitat de muntanya, Severina n’assoleix tocar la neu i tenir casa pròpia. El tercer, «ser d’un poble» no li resulta gens fàcil de complir, i quan en parla amb Simeó —«la Bèstia»—, aquest li confessa que, en canvi, ell «hauria volgut no ser d’enlloc» i afegeix que «la identitat col·lectiva és un parany, que mil vegades millor pertànyer a una bona persona que a una bona terra». Les arrels, la família i, sobretot, la tribu són, alhora, enyorades i qüestionades en uns diàlegs que, com sol succeir en la narrativa d’Imma Monsó, mai resulten ni simples ni rebregats, i gairebé sempre es pronuncien amb un deix d’ironia. La impossibilitat de socialitzar amb naturalitat amb els veïns —amb comptades i valuoses excepcions— i el descobriment de rancors covats durant dècades, de delacions i de venjances provoquen que, per a la mestra, Dusa es transforme de refugi a presó asfixiant: «Ara sabia que el poble tenia mil ulls i que, allà, tots se sabien vigilats». Però tampoc aquesta percepció és monolítica, sinó que s’enreda amb la sensualitat, l’atracció, l’estima que sent pels vells —«es preguntava com els era possible mantenir aquella serenitat davant l’abisme»— i pel parlar ribagorçà que «li semblava una música de cambra mineral i molt antiga».

Amb un joc summament precís d’informacions guardades i revelades —del tot o fragmentàriament, segons els casos—, Imma Monsó ha ordit una història d’aprenentatge que lliga de manera fluida, sense estridències, les vides de ficció amb el passat de la guerra civil i de la dictadura, una narració que, sorprenentment, es prolonga fins al present, quan en 2020, l’any de la pandèmia, Severina fa setanta-huit anys. Encara que breu, aquesta peça final ambientada a la Barcelona actual arrodoneix la novel·la no solament perquè contribueix a completar alguns buits del mosaic que formen els pares, els avantpassats i altres coneguts de la protagonista, sinó perquè sintetitza els cinquanta-set anys que han transcorregut des que ella abandonà Dusa i, sobretot, perquè, en unes poques pàgines finals, traça un retrat nou de Severina: algú que, durant la major part de l’obra ha sigut una xiqueta o una jovenívola mestra, ara és una dona gran amb una filla —que comença a entremetre’s en els seus assumptes— i una neta. Del deteriorament que inevitablement comporta la vellesa, dels meandres de la memòria i de l’oblit, també en parla La mestra i la Bèstia. I de la futilitat sense pal·liatius de tot allò que hem construït i que ens envolta.

La fotografia d’Imma Monsó de la pàgina inicial és de Jordi Play