Coberta

Francesc Parcerisas
La tardor em sobta
Quaderns Crema, Barcelona, 2022

Per les pàgines d’un dietari pot transitar qualsevol cosa, fragments diversos d’una vida, de la vida de qui l’escriu. És aquest gènere memorialístic el més sofert, el més obert, el que juga amb regles més elàstiques. S’hi pot plantejar qualsevol tema, sí, però a condició que la mà siga prou hàbil i prou sàvia per arrancar a la quotidianitat els instants més preciosos, per arribar a la veta d’or que s’amaga davall de tones de terra infèrtil. Per això és que hi ha dietaris i dietaris, ficcions que xerriquen a cada pàgina o només de tant en tant, i testimoniatges valuosos que cal llegir amb molta atenció perquè transmeten, com només la bona poesia ho pot fer, la veritat més íntima i alhora més compartible. En els apunts d’un quadern, una papereta, un tovalló, hi caben els fragments inclassificables d’una vida plena de lectures i de somnis, d’una experiència i una saviesa adquirides a força de temps. Existeixen potser sense que qui els va escriure amb lentitud o empès per la urgència d’un moment que s’escapa sentís l’afany d’aplegar-los en un conjunt ni tingués d’entrada la intenció de donar-los forma més sòlida i unitat, i els mantenia així, dispersos en el seu desordre, en els vaivens de les circumstàncies que els van inspirar. Fins que arriba el moment de fer-ne un llibre, de reunir, com les petites peces d’un tresor, aquells escrits que donen notícia del que ha estat de nosaltres durant un temps determinat i de construir el tot amb cada part, la cançó amb cada compàs, el text amb cada paraula. I hi podem quedar sorpresos, amb el conjunt, semiconscients dels canvis veloços del temps que ha passat per la nostra vora, dels incessants moviments dispersos que han omplert els nostres dies.

Francesc Parcerisas és bàsicament poeta. En la seua llarga cursa pels camins literaris, aquest home de Barcelona nascut l’any 1944 ha contribuït al llegat de les nostres lletres amb aportacions en el terreny també de la traducció i la crítica. Enamorat de l’art de l’escriptura, aquests darrers anys -des del 2013- el trobem immers en el gènere dietarista, un territori de reflexió i temptatives, projectes i vida fragmentària que s’ordena per a la reconstrucció de la memòria. La tardor em sobta és el tercer dietari que l’autor ha publicat. El primer fou La primavera a Pequín. Un dietari (2013), i el segon, Un estiu (2018). A cada tros de vida, cada record i cada pensament, Francesc Parcerisas hi fa palés el desconeixement i la incertesa, però sobretot, la voluntat de deixar per escrit aquells bocins de vida que s’emmirallen ara en una tardor que comença a refredar-se, però que –com cada any– encara el sobta. Podem dir-ne àlbum de records, guia sentimental d’un lletraferit, catàleg de lectures –i relectures– descobertes a l’empara dels dies, sempre a la recerca de la veritat, de l’ordre possible en el caos, i sempre amatent a copsar la bellesa del buit que ens envolta. Parcerisas llegeix –i en parla– Sèneca, Brossa, Fuster, Ramon Ramon, Guillem Simó, Víctor Català, Ricardo Pochtar, Borges, Lorca, Proust, Piglia, Tóibín, entre d’altres. Escolta Eric Satie, Pau Riba, observa la pintura de David Foggie i Jan Van Eyck. Visita el fill que viu lluny i s’hi perd amb els rostres que viatgen en metro. Freqüenta en diumenge el popular mercat de llibres de Sant Antoni, recorre diverses llibreries de Barcelona; revisa treballs escrits d’antany i se sorprén amb aquelles paraules que a penes són ara presents en la parla viva. Fa i escriu tot això perquè tot és possible, encara. Recuperar la bellesa d’un poema de Tomàs Garcés, evocar la mítica botiga familiar de tapisseries i catifes, a la Rambla de Catalunya. Reinventa així el temps, sense estrafer la veu, lleugerament i sàvia, conscient que la vida és plena de malentesos absurds, de dubtes i incapacitats.

La vida passa, i ens malmet. Si té alguna mena de punt àlgid, no el copsem fins que ja és a punt de dissoldre’s del tot.

De ritme àgil i precís, aquest és un llibre que es fa de bon llegir. Escrit sense datació, es tracta d’una prosa feta a fragments més aviat breus. És, fet i fet, el testimoni vivent de la mirada inquieta d’aquest home que s’autodefineix com a dispers i fragmentari, com les notes del seu quadern fet d’engrunes i petits miralls esmicolats, a la manera de la veritat de què parla Espriu a la cita inicial. Un home de lletres, en fi, que es deixa acaronar pels records, atent, tanmateix, als batecs del present, en la política, la cultura, el país, i que deixa per escrit la veritat del desordre, feta miques.

També et pot interessar: