Contra el soroll del món

Hi ha una aparent contradicció en l’essència de la poesia de Maria Josep Escrivà. En uns poemes que, d’una banda, dibuixen un món hostil de què cal refugiar-se —i aquest seria precisament un dels papers que s’arrogaria la poesia, el de treva—; però que, de l’altra, també canten el goig de viure i miren amb felicitat el detall i les coses mínimes. Així, per exemple, la insignificança de l’ésser humà s’hi escriu com a constatació del seu lloc modest en el món; però també, al mateix temps, amb l’objectiu d’assenyalar aquesta modèstia com un dels seus valors principals. És en el xoc d’aquests dos corrents aparentment contraris, doncs, —en el xoc, o en la recerca d’equilibri— on s’origina bona part de la poesia recollida en La casa sota la lluna. Una poesia que aspira a ser el lloc on preservar i on preservar-se. L’obra és una antologia de poemes procedents dels sis llibres d’Escrivà, des de Remor alè de 1993 fins a Sempre és tard de 2020, que inclou també algun poema inèdit i d’altres que s’havien publicat prèviament en revista. I que es completa amb les il·lustracions de Marta R. Gustems i l’epíleg d’Olívia Gassol Bellet. L’autora n’ha fet la tria, però també ha revisat, reordenat i en alguns casos fins i tot reescrit els poemes que la integren. Així, els inconvenients que presenta per definició qualsevol antologia queden ací en part mitigats per una relectura que concep el llibre gairebé com una obra unitària. No ho és, però s’hi pot llegir.

Amb multiplicitat de formes, que van des de l’art menor fins als alexandrins, del vers trencat a la prosa poètica, la poesia de La casa sota la lluna parteix de la vida i hi retorna, es nodreix de la vivència i sovint no desaferra del tot l’anècdota concreta que l’ha motivada. Al contrari, es diria que l’autora té especial interés a mantindre el vincle del poema amb l’experiència vital; a no abandonar-lo a una abstractesa que de vegades és també sinònim d’hermetisme. A propòsit d’aquesta voluntat de no esborrar-ne el context, l’autora escrivia en les notes finals de Flors a casa (2007): “Ja sé que el resultat d’un poema no s’hauria de veure mai coartat per aquestes petites històries concretes i individuals, però també és cert que, en el cas de Flors a casa, hi ha motius i noms propis sense els quals aquests versos no haurien passat de ser meres anècdotes”. El que venia a continuació, però, no eren només agraïments a persones concretes; hi havia sobretot les experiències, les lectures, els viatges o les peripècies que havien motivat els poemes en una o altra mesura. I aquella voluntat continua ben present en La casa sota la lluna.

Com qui escriu un dietari, doncs, Maria Josep Escrivà vincula tant el poema com el jo poètic al lloc i a les persones. Poesia arrelada a un país, a una geografia concreta, que és la seua. Perquè esdevé mapa d’un territori, el cartografia, tant en els components actuals com en els ja desapareguts i, per tant, vius només en el poema. El mar, les motes, els canyars, les marjals, els assegadors, les basses i les séquies; el pit-roig, les garses, les puputs, les tórtores, l’agró i les oronetes; els senills, els lliris grocs, el taronger i el gesmil. Un paisatge que ben sovint es concreta en topònims, principalment de la Safor, tot i que no en exclusiva. A més d’ancorar-lo al lloc, l’altra manera d’arrelar el poema és associar-lo al nom d’una persona; sense que això n’evite, però, una lectura més universal. Així, sabem que l’home de què es parla en el poema “Anemones” és Marc Granell, que el d’“Els anys serens” és el pare de l’autora; i que la dona d’“El pou: l’origen” és la mare de la poeta, que hi apareix amb el nom complet i amb el malnom. En definitiva, en La casa sota la lluna hi ha el país, hi ha els pares i la gent estimada o que li ha sigut referència. I en el tercer vèrtex d’aquest arrelament hi ha la llengua, la tria d’un model de llengua que és local i és literari alhora.

“La vida d’una olivera és més llarga / que les nostres dues vides juntes, / però el nostre desig és més cert, perquè és efímer, i discorre / en forma de camí”. En molts dels poemes de La casa sota la lluna, el desig és el motiu i el motor, com en aquest exemple d’“Els arços”. O com en el poema “El cànter”, revisió del conte tradicional de la lletera en forma de faula de creació del món, on el desig és principi i final de tot. En uns altres, és l’esperança la que actua d’estímul. Com en “De mar compartida”, on una dona solitària pensa que els peixos naden només per anar a buscar les molles de pa que ella els tira, quan en realitat aquesta acció és el motiu del seu caminar de cada vesprada. L’esperança del captaire en “Almoina”, mentre seu a terra i mira el riu de peus que li passen al davant. O la dels que caminen en “Èxode”, amb la fam que els creix als ventres redons que l’autora associa a carabasses buides, i que caminen perquè “a l’únic cel / que els espera s’arriba caminant”. És el vessant més social, més compromés, dels poemes d’Escrivà. Així, si en “Èxode” els que busquen la terra promesa ho fan caminant, en “Els polps” són nàufrags que no hi han pogut arribar per mar; boies de colors si tenen la sort de surar. Contra l’esperança, en canvi, la impotència de saber que el poema és estèril si no pot res davant del patiment d’uns infants famolencs, en “Poema en va”.

La diversitat temàtica de l’obra que aplega l’antologia, però, passa també pel vessant més lúdic del poema, que el deslliura de l’obligació de ser sempre transcendent. Per la poesia eròtica que juga explícitament amb Ausiàs March i amb Estellés, com en el cas de “Peçó (de l’orella)”. I que en altres moments té l’eco segurament inevitable de Maria Mercè Marçal, com en “Llindar” o en “Humus”. Per temes habituals del gènere, com la naturalesa cíclica de la vida. I per altres potser poc freqüentats, com la decadència física d’una dona en els cinc poemes que formen la sèrie “Una dona s’apaga com un ciri”; o la menstruació, en “Síndrome premenstrual”. I, per descomptat, pels poemes —i altres textos en prosa— que parlen de la poesia; que serveixen l’autora per pensar-la, i per elaborar i compartir una poètica personal: “Poema a la intempèrie”, per exemple; o “Biologia d’un poema”, que parla de la bellesa i també de l’instint de supervivència, de l’aroma de la flor i de les punxes endurides com fiblons.

En general, però, el tema que d’una manera o d’una altra sura sempre en els poemes de La casa sota la lluna naix de l’observació del món i de la vida; i, tot i que s’expresse amb discursos diversos, remet a la constatació que existir és un miracle fortuït i que la llum és l’excepció: la poesia, una treva de llum entre una fosca i una altra. Que el poema és el lloc on el món pot aspirar a ordenar-se, l’espai de silenci enmig de la remor, com podem llegir en “Obstacles”: l’àmbit des d’on desmentir la resignació i viure contra pronòstic. Perquè si hi ha un poema on podem llegir “ara que ja sempre és tard”, n’hi ha un altre que afirma que “l’únic lloc on mai no és tard és el poema”. Un tema que entronca directament amb el títol de l’antologia, que és també el d’un poema breu provinent de Flors a casa: “L’únic consol, / la casa que m’habita. / Lliure amb el meu enyor sota la lluna”. En què el joc de paraules, la transposició de sentit, representa tota una poètica: no la casa que habite sinó la casa que m’habita. Com en el vers de Wisława Szymborska d’on Maria Josep Escrivà manllevava el títol d’aquell poemari, al mateix temps que n’esdevenia divisa: “Perdoneu-me, guerres llunyanes, per portar flors a casa”. La casa i la bellesa com a dic de contenció contra el soroll —sovint insuportable— del món. La poesia.