El poema en cercle
I. El poema en cercle
Orides Fontela assumiria el rol d’escriptora com una “loteria”, com deia aquell, potser des dels 4 anys, quan va escriure el seu primer poema. Eurídice pervertida, el seu nom d’origen grec, com és freqüent a Brasil, esdevé una sort de jeroglífic que ens confon, si nom de dona, si nom d’home. Ésser d’aspecte descuidat, de vida descuidada i de cor malaltís, tot li era un entrebanc a l’hora d’exercir el seu treball com a bibliotecària o com a docent, en un Sâo Paulo excloent i amenaçador, sobretot per a les dones, sobretot per a les escriptores, i sobretot per a les poetes. Ella no sabia res més que escriure, i no escrivia res més que poesia “No tinc res més que la poesia. En aquest sentit, sóc el propi cor salvatge”. Fer-se dir “poeta” lliure de gèneres rivals, defensar a ultrança que la poesia no té sexe, Fontela mirava el món en què vivia i culpabilitzava una classe política sense voluntat com a principal responsable de la situació precària que el seu poble patia. Assegurava que amb el sou que guanyava com a mestra de primària no tenia prou per a poder viure dignament. Crítica, malcarada i insatisfeta, amb un to de veu incisiu, carregava contra el poder capitalista. De part dels bons fins a la mort, cantava l’Ovidi. Sempre al costat dels pobres. I sempre amatent a una obra literària ben feta, planificada, d’estructura blindada. El periodista Jô Soares l’entrevistava a la televisió i el públic aplaudia l’enginy de les respostes d’aquesta dona esprimatxada, que caminava amb dificultat, ajudada d’un bastó. Caminem ara amb ella, vint anys després de la seua mort, pels carrers de la seua obra poètica, traduïda al català per Joan Navarro, i accedim a un món particular on només habita la poesia, on només la poesia redimeix la dona de la soledat i de la injustícia.
És cruel, la paraula. El món és cruel. Orides Fontela mereix tota l’atenció del seu país, i del món sencer, ja que una de les seues idees més persistent fou la d’arribar a la gent, al cor de la gent. Així, l’Academia de letras de Sâo Joâo de Boa Vista, la ciutat on va nàixer el 21 d’abril de 1940, tot considerant-la una de les veus més punyents de les lletres brasileres del segle XX, li ha retut algun homenatge i ha fet ‘per enaltir la seua obra’, en paraules de Lucelena Maia, presidenta de l’entitat. Tant ella com alguns altres acadèmics destaquen la visió diferent del món de Fontela, el sentit crític d’aquesta dona enigmàtica.
II. Informe de lectura
Abans de la memòria, abans de la trena, un sol neofluent. El verb fixat, la captura de la paraula, el poema en cercle. Pot ser una dona flux detingut en l’espill, lucidesa davant ella mateixa, dificultat de dir? El repte de dir, assassinar la paraula, construir el poema, el poema com un cercle. Perquè la vida és lúcida i impossible, aquest cant que entona l’himne del no saber, l’exclamació del Migdia, allà on la sang de l’ésser no ens pertany, brutes les mans, vives en sang d’haver trencat la joguina, el joc que més ens diverteix, assassinar la paraula, de nou el mot que diu el nom de la flor completa, com un verb, l’heliant, metre, valència, ritu. La flor dins del cercle, la paraula i el cercle on hi ha una lluna consumida per temps neutre, espai arítmic en equilibri, els peus sobre el tall, atenció dirigida, mirada recta, la idea en equilibri. L’equilibri del poema, equilibri del cercle. El poema sota el temps, sota el sol, sota les estrelles, de nou el mot, l’animal fulminant i fulminat, el cavall en vol, el cavaller dins la nau alliberada, la nau memòria, l’òrbita errant de l’astre, la figura cisellada en l’inhumà buit del silenci. El silenci del poema, el poema en cercle.
Orides Fontela, Penèlope del sí i del no a la sina. Dona-camí, dona-bosc, dona-ocell, dona-estrella. Veu que troba perquè erra, crit profund, vagareig, marge de llibertat. Vers que desmenteix Elliot quan el cicle dels dies ens viu, sense història, car no hi ha fi ni inici. Amazona de peus muts que tiba l’arc i espera quan no cal renàixer. Anti-César que no va vindre, que no va veure, car no hi havia cap guerra. Solitària escriva que reinventa la Història, cal·lígrafa que repassa aquest tot on tot falta, adoratriu de l’heliant, sembradora de sols i de sons en la terra viva on enfonsa els peus, en l’arrel cega d’aquest espant on hi ha un cristall que algú mai no ha de fitar. Selene, Diana, Persèfone, Medusa, Circe, Hèlena, Hècate foragitades. Tots els noms que fugen, buits i infecunds. Germana òrfena de la germana, memòria nafrada on viu el record intacte, ingenu. Dues nines al jardí de l’aigua, el cansament d’ésser, l’ocell buscant el moment possible, el somni antic. Poeta de sempre i de dubtes, afirmacions assertives, sempre és millor sempre, saber, sofrir, desfer. Enunciats que dictaminen prohibicions contra el plor, contra la possible resposta de la vida. Contra l’amor.
Aquella qui escoltava mentre les aigües dormen sap que la llum és en nosaltres. Aquella que llegia el llibre únic de la seua mà es reconeix carn viva i sal, cos moridor en l’hora secreta que les aigües dormen, en el lloc de la font que desaigua en la mateixa font. Aquella qui va trencar l’espill cec i irreflexiu i va vetllar la casa nit i dia. Aquella qui tancava el poema com tancava el cercle abrigat per l’espiral, és ella l’espiral mateixa, joc de paraules en un sol acte, cos, nau, llum blanca, país, memòria.