Irène Némirovsky
El ball
Traducció de Xavier Pàmies
Viena Edicions, Barcelona, 2019

Les dos filles d’Irène Némirovsky arrossegaven a finals del 1942 una maleta que conté la tragèdia d’Europa i alhora la sort amb què, de vegades, ens sorprén la història de la literatura. Descendent de Léon —un influent banquer— i de Fanny —una dona que es dedicà quasi exclusivament a amants, festes i xampany—, aquesta escriptora nascuda a Kiev fugí de la revolució bolxevic amb els seus pares i, després d’un breu pas per Finlàndia i Suècia, s’establí a París. En aquesta ciutat ben prompte aconseguí publicar i convertir-se des de l’anonimat en una jove autora que despertava interés i fascinació, ja que el seu estil abordava sense maquillatges ni elusivitats la mesquinesa de l’ànima humana. L’egoisme, les falsedats i maquinacions per a pujar en l’escala social, a més de l’instint depredador dels nous rics queden retratats amb una prosa inclement —poderosa, concisa i esmaltada— en els seus llibres. I en especial el món del qual provenia, l’emigració jueva que s’havia instal·lat a França. De fet, algunes de les seues pàgines podrien figurar en un manual d’antisemitisme de l’època —David Golder (1929), Els gossos i els Llops (1940)—, ja que el combat i la necessitat de passar comptes amb els cercles jueus constitueixen un dels punts claus de la seua escriptura. Ara bé, un destí cruel i macabre li reservava la detenció i la deportació a Auschwitz en l’estiu del 1942; el seu home, Michele Epstein, seria assassinat pocs mesos després també a la cambra de gas. Denise i Elizabeth Epstein, les seues filles, hagueren d’amagar-se dels tentacles de la gendarmeria i dels soldats alemanys, i en la seua fugida sempre dugueren amb elles el manuscrit d’una novel·la inacabada però vibrant i corprenedora, Suite francesa (2004).

En les notes en què apareixen observacions i esquemes sobre la planificació de cada part —només se’n conserven dos, “Tempesta de juny” i “Dolce”, dels cinc capítols que havia previst per a Suite francesa—, Irène Némirovsky pretén desplegar amb esperit tolstoià els efectes de la invasió alemanya de França. En l’èxode torrencial i caòtic que convergí a les carreteres cap al sud, el propòsit de l’autora és allunyar-se de la crònica i de l’apunt ideològic i mostrar una massa aterrida tan sols preocupada per conservar objectes valuosos que pogueren transportar, indiferents al dolor i a la fragilitat dels companys de fuga. Un escriptor fatxendós obsedit, enmig del cataclisme, pel futur de la seua obra; un banquer sense escrúpols amb la seua amant; una família conservadora que se sent vexada per totes les possessions i privilegis perduts. En canvi, en aquest ambient opressiu i dominat per l’ànsia de supervivència, la prosa de Némirovsky es decanta progressivament cap a Balzac, amb un estil cristal·lí, on dominen els períodes definits per contrastos i incisions en els qualificatius per tal de mostrar les misèries —i l’animalitat— de la conducta humana en situacions desesperades. Una mirada implacable i lúcida que troba pocs moments d’armistici: un matrimoni bondadós que no té notícies del fill destinat al front, o bé la convivència obligada entre alemanys i francesos en una comarca agrícola, amb inesperades escenes presidides per la tendresa i la compassió. En aquesta novel·la pòstuma hi ha breus instants de reconciliació i fe en les reaccions primitives d’ànimes acorralades.

La narració El ball (1930) també obeeix a l’impuls d’explorar amb ferotgia impàvida el comportament d’una família humil que, després d’un colp de fortuna en la borsa del pare, s’ha traslladat a una luxosa mansió i pretén donar una festa per a l’aristocràcia i els grups més elitistes de la societat. La mare —amb rastres evidents de venjança amb la progenitora de Némirovsky— viu amb nerviosisme extrem els preparatius del ball, i tracta de forma tirànica i mancada de la més mínima mostra d’afecte la filla, Antoinette, la protagonista d’aquesta nouvelle. L’autora dibuixa en poques pàgines —amb petits diàlegs i descripcions condensades— la hipocresia d’uns éssers que només pensen en l’efecte que provocaran en la seua anhelada audiència, amb l’impudor que atorga creure’s destinat a ser admés entre la noblesa. La ironia incandescent s’ensenyoreix de l’escriptura, i tot és embolcallat d’un to fals i forçat: les ordres als criats, la confecció del menú i la decoració de la sala, la tria dels convidats, però sobretot els pensaments paral·lels a les opinions que expressen aquest matrimoni àvid de reconeixement i que, malgrat tot, encara actua amb la inèrcia de gestos barroers de la classe més baixa que acaba d’abandonar.

En la concepció d’El ball hi ha un deute amb els ritmes i els perfils que traça Txékhov en les seues narracions, puntejar uns caràcters que són insinuats a partir de detalls en aparença innocents. Però Irène Némirovsky, segons avança la història, prefereix utilitzar per al retrat de les seues criatures l’acidesa i la combustió de Katherine Mansfield, la resolució de l’argument amb una derrota inqüestionable i una certa dosi de verí. Perquè entre els càlculs de la mare s’ha descartat —ingènuament— el paper que pot executar Antoinette quan li prohibeix que puga assistir al ball, fins i tot no se li concedeix el permís per a una breu aparició entre els assistents. Una adolescent que es veu poc agraciada quan es mira a l’espill, que desitja ser admirada per jóvens que li puguen transmetre una il·lusió i una calidesa que és absent a la casa on viu. Aquest és el veritable domini de Némirovsky, fer emergir unes forces que fins a aquell instant havien estat dissimulades i a penes retingudes, però que no escaparan al determini d’Antoinette i la humiliació amb què obligarà els seus pares a revelar-se tal com són, sense disfresses ni interpretacions assajades.

Després del descobriment —i l’impacte— de Suite francesa, també es publicà una altra de les novel·les que no isqueren a la llum en vida de l’autora, Sang calenta (2007). En una petita població, els secrets covats durant anys i anys es fan públics i trenquen l’equilibri d’unes existències encauades, personatges que viuen en les seues granges emboscats entre l’avarícia, la desconfiança i un passat que els agradaria que no es coneguera mai del tot. Irène Némirovsky confronta la força irreflexiva que presideix la joventut amb la visió més pausada i racional —però també més resignada— de la vellesa. Retratista d’ànimes grises, desconcertades i amb signes evidents de fracàs, Némirovsky reflectí amb un segell propi la claudicació que acompanya gran part de les passions humanes. I amb una clarividència esborronadora i fatídica resumí la seua dissortada vida en una equació poc abans de ser detinguda: “Odi + Menyspreu = març de 1942”.