Literatura i idees en Ian McEwan

Chesil150

A la platja de Chesil
Trad. Albert Torrescasana
Anagrama/Empúries 2008

Com Edward i Florence, els protagonistes d’A la platja de Chesil que començaren a flirtejar en una reunió contra les armes nuclears, Ian McEwan passà també gran part de la joventut intentant salvar el món, quasi una obligació per a tots aquells que tenien vint anys en la dècada dels seixanta. Mentre l’Imperi britànic s’encollia després de la Segona Guerra Mundial i el país eixia d’una llarga i severa postguerra, la seua generació s’implicà en tota una sèrie de revoltes, discussions enardides sobre política i provocacions estètiques de tota mena. I és que molts personatges de Ian McEwan queden perfilats i colorejats per la ideologia, pels posicionaments polítics i socials o bé pels afectes literaris, unes conviccions que sense ser determinants per a la trama —ben lluny de la novel·la d’idees—, revelen millor les contradiccions, desafiaments i derrotes dels protagonistes.

Com en el poema de Larkin Annus Mirabilis, el drama que viu la parella que acaba de casar-se i que passa la seua primera nit junts en A la platja de Chesil no és un altre que la inexperiència sexual d’una gent que sentia la joventut com un llast i el matrimoni com una escapatòria. Ian McEwan utilitza un llenguatge acurat, amb una delicadesa extrema per enfrontar a una Florence paralitzada pel terror i els dubtes amb un Edward desconcertat pel desig, un atroç sentiment de culpa per no saber comportar-se en un moment que considerava màgic i religiós. De fet, poc temps després d’aquella nit tempestuosa i devastadora, les relacions personals i els models estètics canviaren a un ritme impetuós, sense possibilitat de retorn: “Les relacions sexuals van sorgir/ l’any mil nou-cents seixanta-tres/ (força tard per a mi)/ entre la fi de la prohibició de Lady Chatterley/ i, dels Beatles, el primer trenta-tres”.

Florence i Edward es conegueren en una època en què una conversa sobre qüestions íntimes i explícites dels seus cossos era impensable. Ian McEwan condensa la tensió narrativa en el present i la projecta endavant i també cap al passat a través de salts temporals —petits relats encadenats al fil argumental— que li permeten abordar també el conflicte entre pares i fills. En aquest sentit, la mare de Florence és una intel·ligent i adusta professora de filosofia que no es mossega la llengua per advertir del perill de la tolerància dels jóvens amb el totalitarisme comunista. Incapaç, això sí, d’haver acariciat mai la seua filla o d’assajar algun gest maternal. Una fredor i contenció a l’hora de revelar les emocions habitual entre una generació i una altra, i que és evident en algunes de les millors pàgines de les novel·les de McEwan, on s’incideix en la mirada injusta i de cruel incomprensió d’uns fills que menyspreaven els seus pares per dur el cabell ben pentinat i vestir de gris, gent amant de l’ordre i de la mesura, individus gens estridents ni aventuristes després d’haver lluitat en la guerra. Uns fills, en canvi, que utilitzaven aquests hòmens silenciosos i reservats com a blanc de la seua ira i insatisfacció, d’un benestar que reberen com una herència incòmoda.

Solar150

Solar
Trad. Emili Olcina
Anagrama/Empúries 2011

Una col·lisió ben descrita en un dels seus escassos moments de calma per Michael Beard, el físic irritable, misantrop i cornut que protagonitza la sàtira Solar. Després d’haver aconseguit el premi Nobel en l’inici de la seua carrera, aquest científic addicte al menjar brossa i absolutament inútil per a ordenar la seua vida sentimental, no ha pogut aportar res de nou en el camp dels estudis sobre l’energia. McEwan entra amb somriure desacomplexat en un món d’alertes apocalíptiques sobre el canvi climàtic, amb universitaris obsedits per un planeta en perill sota la seua gorra de beisbol. Cínic i acovardit per la situació personal, el protagonista de Solar viatja al Pol Nord en un acte reivindicatiu per a advertir sobre l’escalfament del planeta, on participen esotèrics escultors de gel, artistes conceptuals i efusius impulsors de coreografies i danses solidàries. Enmig d’aquesta exòtica tribu, un sorneguer i astorat Michael Beard es pregunta com aquesta tropa de llunàtics pretén salvar la Terra.

Ian McEwan ha travessat els territoris de la narrativa més eixuta i desolada —Primer amor, últimos ritos—, dels drames privats que generà una època i el curs de la història —Expiació—, però la flexibilitat i adaptació a diferents superfícies es percep en la caricatura roent en què es converteix en alguns capítols Solar. Perquè Michael Beard ha d’abandonar el laboratori que dirigeix, dedicat a la investigació d’energies renovables i subvencionat pel govern Blair, després de patir una campanya de desprestigi a la premsa sensacionalista per misogin depredador. Com el Tom Wolfe de La foguera de les vanitats, McEwan s’endinsa —des d’una perplexitat riallera i ferotge— en el terreny dels tòpics i les condemnes ideològiques per a mostrar com el protagonista és acusat per una estudiosa feminista —professional de l’ofensa de gènere—, qui el qualifica de representant del “discurs hegemònic de l’elit masculina blanca”. L’habilitat de l’autor consisteix a combinar l’humor estrident amb observacions molt ben apamades, com les opinions sensates sobre les diferències entre hòmens i dones que es dediquen a la ciència i que un furiós i esquerranista auditori no s’escolta perquè la participant en el debat és, senzillament, israeliana.

caramel150

Operació Caramel
Trad. Albert Torrescasana
Anagama/Empúries 2013

La prosa de Ian McEwan se serveix de pinzellades i breus traços ideològics en les seues criatures, però la rellevància narrativa és la mateixa que dedica als paisatges, a la llum d’Anglaterra o a estructures tècnicament complexes que tenen per objectiu facilitar el camí i les troballes al lector. En el fons, les seues històries tracten d’amors i desamors, de retrats humans i situacions inesperades que no saben resoldre els protagonistes: l’essència inextingible de la literatura. En Operació caramel l’autor utilitza el gènere d’espies per a situar l’enamorament entre una jove i atractiva espia llicenciada per Cambridge en matemàtiques, Serena, i Tom Haley, un escriptor que l’MI5 considera útil per a projectar la seua propaganda antitotalitària. Un entramat que recorda amb un somriure incrèdul les embrollades i gratuïtament complicades estratègies que la CIA i els servicis secrets britànics planificaven per esperonar escriptors anticomunistes.

En aquesta narració amb cert aire antileCarré, McEwan es burla plàcidament dels tirabuixons argumentatius i de dobles espies, per a desplegar enmig de jocs de seducció i desenganys amorosos alguns dels temes clau en l’inici dels anys 70. La indumentària hippie i el rock que regnava als pubs anglesos conviuen amb una estructura ultratradicionalista de l’MI5 en el moment que la dona s’incorporava al treball. La guerra freda en l’etapa més àlgida, el terror de l’IRA, la crisi petroliera o les vagues i la pressió dels miners completen l’escenari en què vagaregen uns personatges atrapats entre les seues creences i una partida a diverses bandes d’amors, gelosies i decepcions.

Un dels punts més atractius d’Operació Caramel és com McEwan fusiona trama, conflictivitat política i reflexions metaliteràries. Perquè Tom Haley és un escriptor de contes que no respon a les expectatives en què els servicis secrets havien confiat. De fet, les seues històries no són una aposta per la societat oberta, tal i com havien previst, sinó que es basen en parelles amb una relació dura i esquerpa, deshumanitzada en la línia asfixiant d’algunes narracions de Quim Monzó, o molt semblants al juí final i al combat de supervivents amb què Cormac McCarthy confeccionà La carretera. També s’hi recullen les dificultats creatives que ha de superar l’escriptor, magnífics apunts crítics o l’etern debat entre novel·la de consum i una narrativa més elevada i exigent.

Expiacio150

Expiació
Trad. Puri Gómez Casademont
Anagrama/Empúries 2002

En aquest sentit, la literatura és l’altra carta de presentació d’alguns dels personatges de McEwan més ben dibuixats. En Expiació, Cecilia i Robbie —els amants que veuen com tot es gira en contra perquè no puguen satisfer la seua passió— rivalitzen i se sedueixen a partir de les seues preferències com a lectors, ja siga per competir amb les bondats de Richardson o Fielding, o bé per remarcar la importància d’Auden o Housman en la seua formació. Si de cas, la petita Briony, que desencadena uns fets irreparables a partir de la seua imaginació, es converteix en una de les millors creacions de McEwan. I és que Expiació —un homenatge a Mansfield Park de Jane Austen— creix a partir de les diferents etapes que Briony acompleix com a escriptora. De menuda cregué cegament en un món que s’ordenava com els contes de fades moralistes, arguments que defugien reflectir la narradora amb massa claredat en un personatge, unes històries en què la mort era un càstig per als malvats i el matrimoni una recompensa per als protagonistes.

Ara bé, Briony evoluciona cap a un psicologisme imparcial a l’estil de Virginia Woolf i Bergson. Potser la carta simulada en què Cyril Connolly li exposa les raons per les quals denega la publicació de la novel·la que li ha enviat a Horizon siga, al cap i a la fi, l’ideari estètic de McEwan: massa impressions sensorials —retrau un perspicaç Connolly— i una forçada desatenció a la trama, recreació en les imatges preciosistes i un relleu insuficient dels personatges. De fet, tot el drama que ha desencadenat Briony —el perill dels qui viuen massa intensament la literatura i converteixen la inseguretat del que no han vist en conviccions—, intenta buscar una reparació impossible a través d’una novel·la que no emmascare el que realment ha passat. La recerca d’un estil com una forma d’arribar a una treva amb ella mateixa i tot el que ha viscut.

Com a contrapunt, Henry Perowne —el neurocirurgià que al llarg d’un dia veu com es posen en dubte totes les seues certeses en Dissabte— llança una mirada reticent a la literatura i l’arrogància de les humanitats a l’hora de formular consignes sobre el present i explicar-se el curs de la història. Un home capaç d’observar embadalit la matèria viscosa i fràgil d’un cervell en un quiròfan i preguntar-se com les imatges i la il·lusió de la identitat d’una persona conflueixen en aquest cúmul inextricable de connexions. Ara bé, quan ha de complaure la seua filla Daisy —poeta i apassionada lectora— i endinsar-se en les pàgines d’un clàssic, ha de fer un veritable esforç per no claudicar ben prompte amb el llibre. Mentre s’afaita i descobreix en l’espill els primers avisos de la vellesa, Henry Perowne es referma en la idea que és preferible realitzar una intervenció esgotadora de set hores en una operació cerebral arriscada, o bé córrer —sencera— la marató de Londres abans que acabar un capítol de Henry James, amb els seus tirabuixons i volutes vaporoses que defugen el que s’hauria d’abordar amb una escriptura més clara i directa.

Dissabte150

Dissabte
Trad. Dolors Udina
Anagrama/Empúries 2005

A través de Dissabte, McEwan fa oscil·lar el pèndol entre la fe que el protagonista manté en la civilització, el benestar i el progrés, i l’altre costat amb la irrupció inesperada —i alhora sempre amatent— del mal. Com una mena de Herzog més proper i assequible, Henry Perowne recorre la ciutat el mateix dia que la gran manifestació contra la guerra d’Iraq col·lapsà el centre de Londres el 15 de febrer de 2003. Els dubtes assalten la seua mentalitat confiadament científica, i malgrat haver-se empassat centenars d’articles d’opinió i hores de debat televisiu, segons l’interlocutor que té davant, la seua opció favorable a la intervenció bèl·lica queda suspesa enmig d’interrogants o bé és defensada amb insegura i agressiva fermesa. Conscient de l’amenaça islamista i dels perills de la utopia fanàtica, Henry Perowne es veurà colpejat, en canvi, per una forma més quotidiana i recurrent del mal.

En les seues novel·les i en les entrevistes que ha concedit, Ian McEwan no ha dissimulat mai la seua aposta i una defensa aferrissada de l’amistat, malgrat les inevitables esgarrinxades. Les referències càlides i tenyides de complicitat es reparteixen entre Martin Amis, Julian Barnes o Timothy Garton Ash, companys d’obsessions literàries amb qui contrastar, també, la febricitat de les idees i el batibull de l’actualitat política. Però de tots els seus amics, potser, McEwan ha trobat en Christopher Hitchens una trajectòria emblemàtica —un reflex— de la seua generació. En les memòries que publicà poc abans de morir, Hitch-22, s’autoretrata un jove enfurit en lluita contra el capitalisme —trotsquista, turista accidental de tot tipus de revolucions—, que amb el pas dels anys abandona el seu catecisme rupturista i adopta una defensa combativa i amb certs aires de convers de la societat occidental. La denúncia de l’islamisme com la gran amenaça de l’inici del segle o la campanya que realitzà a favor de la intervenció a l’Iraq per acabar amb el règim de Saddam centren els últims anys del seu constant activisme. Hitch-22 és un llibre d’un polemista que ha passat per totes les batalles dialèctiques possibles, però que decep una mica a l’hora de convertir-les en seqüències d’una vida. En el fons, Hitchens es presenta com un buscabregues en retirada que, quasi millor, hauria desitjat escriure bé. Ian McEwan trasllada moltes d’aquestes obsessions als seus personatges, però d’una forma més tranquil·la, filtrades per la distància i una ironia benigna. Uns protagonistes als qui reparteix joc a partir de les seues opinions polítiques, la passió per la ciència —l’altre pol d’atracció de la seua narrativa—, i una fascinació contagiosa i il·limitada per la literatura. Tant és així, que per al McEwan de Dissabte, un poema de Matthew Arnold pot funcionar —en el moment de major foscor i desànim— com una mena de conjur poderós que neutralitze l’amenaça i els efectes del mal.

També et pot interessar: