Coberta

Constantino Bértolo
Miseria y gloria de la crítica literaria
Punto de Vista editores, Madrid, 2022


Miseria y gloria de la crítica literaria és una compilació de fragments de crítica negativa. Una segona versió, revisada i ampliada, d’un llibre publicat originàriament el 1990 amb el títol d’El ojo crítico: ara, amb una major quantitat de cites i amb la inclusió també d’opinions d’escriptors sobre altres escriptors. El títol del volum té a veure amb la convicció de Constantino Bértolo, que n’ha fet la tria i el pròleg, que el repertori que hi ha reunit mostra al mateix temps la misèria de no encertar-la i la glòria d’atrevir-se a fallar. I tot i que és lícit dubtar de fins a quin punt es pot considerar crítica literària el fet que els escriptors practiquen el noble costum de malparlar els uns dels altres, sempre és preferible —i infinitament més divertit, com s’hi pot comprovar— que no assistir a l’espectacle contrari. Perquè, com escrivia Friedrich Nicolai fa quasi tres segles, els errors de la crítica no són ni de lluny tan perjudicials com els elogis que es prodiguen els autors entre ells.

Kingsley Amis

Bértolo —que ha sigut crític literari i editor— manté el pròleg que va fer per a aquella primera versió perquè, amb algun matís, el considera vigent. Un pròleg en què reflexiona sobre el paper que juga o que hauria de jugar la crítica, i en què hi planteja qüestions interessants. Per exemple, la de la legitimitat del crític, que se sustentaria en dos condicions, una estètica i l’altra moral: que tinga criteri i que el manifeste de manera honrada. El fet que, quan un autor ha rebut una crítica que no li agrada, es trenque les banyes per buscar la causa de la mania personal que li té el crític. I que acostume a trobar-la, tot i que en la majoria d’ocasions siga inventada. O els retrets que es fan a l’hora de blasmar-ne la feina, entre els quals hi ha el de no haver llegit tota l’obra, tindre prejudicis o ocultar la vertadera opinió sobre el llibre. Hi escriu l’autor que “el riesgo del crítico es el miedo, el miedo al poder, al suyo, que es poco pero es poder, y al de los otros, que siempre es mayor que el suyo”. En definitiva, el perill del crític no és ser un escriptor frustrat; el veritable perill és esdevenir un crític frustrat.

Vladimir Nabokov

Moltes de les cites que s’hi recopilen són crítiques ad hominem: no sabem a quina obra concreta s’hi refereix l’autor, si és que s’hi refereix a alguna. I massa sovint tampoc no hi ha cap referència a on ni a quan es va publicar. Com en el carxot que li venta Kingsley Amis al fill a propòsit de la publicació d’una novel·la: “Ya ha salido la nueva novela del jovencito Martin. La encontré dura de roer”. O com en el cas de l’opinió de Pla sobre Baroja, ben gràfica d’altra banda: “Baroja escribe los adjetivos como suelta un burro sus pedos”. Entre els autors de les crítiques, el nom més reiterat és el de Vladimir Nabokov, que reparteix calbots a Dostoievski, Jane Austen o Freud; al Quixot o El doctor Givago; a Samuel Beckett o Joseph Conrad: “No puedo soportar el estilo de tienda de souvernirs de Conrad, sus barquitos embotellados y collares de conchas hechos de clichés románticos”. Tot un altre grup de cites respon a allò que podríem considerar exemples de mala punteria crítica. Perquè es refereixen a autors o obres que la tradició ha convertit en indiscutibles, però que en el seu moment van ser atacats, rebutjats o se’n va vaticinar l’oblit. Entre els il·lustres receptors hi ha noms com els de Kafka, Wilde, Shakespeare o Balzac: “El lugar de H. de Balzac en la literatura francesa nunca será importante ni encumbrado”. O com els de Valery, Joyce, Tolstoi, o Proust: “Estoy leyendo a Proust por primera vez. Muy poca cosa. Creo que era un retrasado mental”.

Des de la ironia, passant per l’escarni, fins arribar a l’insult implacable i sense contemplacions, el conjunt de cites que reuneix el volum potser no és ben bé una mostra de crítica literària, però sí de la condició humana. Bértolo, per exemple, no evita la temptació d’antologar-se ell mateix parlant de Sebald: “Alta cursilería literaria”, en diu. Un divertit catàleg de colps baixos, especialment entre escriptors. No tots estan al mateix nivell, però s’agraeix la mala llet intel·ligent i els bons moments que ens fan passar aquells que saben administrar-la sense abandonar l’elegància: “Tenía una mente tan perfecta que ninguna idea podía profanarla”, escriu T. S. Elliot sobre Henry James. No cal dir que la majoria de vegades tenen raó.

També et pot interessar: