Theodor Kallifatides
Un nou país més enllà de la finestra
Traducció de Montserrat Camps
Galàxia Gutenberg, Barcelona, 2023

Hi ha una pel·lícula d’Ingmar Bergman, La font de la donzella (1960), adaptació d’un conte medieval suec, que aborda els temes de la violació i la venjança, el dolor i la desgràcia familiar. A cavall entre el cristianisme i el paganisme, el film planteja dubtes morals i conflictes personals que acaben resolent-se en una mena de miracle epifànic. Uns diàlegs senzills, un paisatge rural i un blanc i negre auster van ser els trets que definitivament van atraure l’interès de Theodor Kallifatides per Suècia. L’autor va abandonar la seua Grècia natal durant els primers anys 60 del segle XX, moment en què al seu país es vivia una situació política molt difícil, l’anomenada Dictadura dels Coronels, de malestar social i aldarulls freqüents que desembocà en una guerra civil l’any 1967.
Fugint d’aquella mala maror, Kallifatides no trobà l’essència de Bergman en el país nòrdic, però hi va anar decidit a construir una nova vida. Carregat d’optimisme, viatjà disposat a descobrir-hi nova gent i, sobretot, una nova llengua. Al cap de trenta-vuit anys, l’autor reflexiona sobre la seua vida com a estranger i deixa escrites les seues reflexions en aquest breu text autobiogràfic en què abraça el país d’acollida sense oblidar el seu d’origen. Tot un viatge vital amb bitllet d’anada i tornada que permet resoldre, o potser no, alguns interrogants sobre la immigració, l’amor, el sentit de l’humor, la soledat i el camí vital que no coneix més aturador que la mort.
Kallifatides escriu, òbviament, en grec. La llengua en què escriu és l’única pàtria que coneix. La seua opció lingüística, i el fet de ser estranger de nacionalitat i costums, ha comportat més d’una sensació de marginalitat a l’autor nascut el 1938, que fins i tot fou increpat alguna vegada per estranger mentre anava pel carrer. Ser estrany en la pròpia casa, sentir-se estranger també d’un mateix remet el lector a altres autors que ja n’han parlat, d’aquest i altres temes semblants: Camus, Baudelaire, Kafka… El llistat fora molt extens. Quants pobles i persones no s’han sentit perseguits i castigats en la seua pròpia pàtria? Palau i Fabre, sense anar més lluny, escriu un poema inclòs en Poemes de l’alquimista (1952) que parla justament d’aquest tema.
Però Kallifatides escriu, també, en suec. No s’està d’adquirir un rol del qual no podrà desfer-se’n, per més invisible que esdevinga la seua presència en lloc estrany («Desert d’amics, de béns e de senyor, / en estrany lloc i en estranya contrada», va deixar escrit el nostre clàssic), per bé que viure una vida que el cervell no acaba de reconéixer li supose un repte constant, un assaig quotidià de fondre’s amb l’estrany que viu al seu interior, com un autèntic prodigi d’amor.
Durant la seua aventura i el seu desconcert, Kallifatides assegura sentir-se com un bufó, lliure de dir el que vol però sense la necessitat que ningú se l’escolte. Sovint evita parlar grec a Suècia per tal d’amagar aquest tros d’ell mateix que no vol mostrar, de tan íntim i infranquejable. Ni parla mai en suec entre compatriotes. Aquesta alternança de mons en què viu tothora incrementa la sensació d’estranyesa que l’acompanya sempre. Una soledat discreta va creixent al seu entorn, una soledat plenament acceptada quan li fa saber qui és i d’on ve. No perdre els orígens? Abraçar l’estranyesa, el començament, heus ací la questió important, al capdavall.
La infantesa, la joventut, el servei militar, l’amor, la passió per la literatura conformen aquest passeig per la vida de l’autor que, com ell diu, descarrila força vegades del tren en què ha recorregut els seus anys d’existència, fos en un amor “platònic” amb l’estrany que porta dins. És la seua una vida de descobriment constant que el condueix a relacionar-se amb una autenticitat fragmentada (“No comprenem la vida que vivim perquè intentem comprendre una vida que no vivim”). L’estrangeria acaba sent una circumstància que afavoreix la qualitat creativa i reparadora de qualsevol mal que puga afectar l’equilibri personal. Kallifatides es menja a mossos el seu destí i decideix compondre-hi un mosaic carregat de records, i compost d’ingredients de la seua identitat originària i de l’adoptada, que si cadscuna riu per coses diferents, totes dues ploren per les mateixes desgràcies. La seua literatura, com el cinema del genial director suec, és una manera punyent i emotiva de compartir amb el lector el propi dolor.

¿De quin país és aquest estranger

-No ho sé.

-Com se diu?

-No ho sé.

-Què fa? ¿Quina llengua parla

-No ho sé.

-¿Com us dieu, bon home?

-…

-¿De quin país veniu? ¿On aneu?

-Soc d’aquí. Soc estranger

Josep Palau i Fabre