Viatge a l’univers espiritual de Gemma Gorga

Portada
Gemma Gorga, Viatge al centre. Godall Edicions, Barcelona, 2020

De la perifèria al centre —i del centre a la perifèria— aquest viatge d’autorecerca situa el jo poètic en el nucli de l’escomesa, que s’emmiralla en un univers que és el blanc de la pàgina i és el verd de la natura, envoltats de colors i de paraules, de dubtes i d’oxigen, de voler aprendre a ser lliure, com el vers, d’endreçar el desig d’ésser criatura, temps, inspiració. Beure de les fonts per més assaciar la set de llum, per encendre la lletra que aclareix la casa, el país, l’amor. Comprovar mentre dura el viatge que és al nord del color negre on comença el país del blanc, que és en els límits on trobàvem la claror. I que, finalment, la generositat de les hores ens permet el vol cap al centre, cap a la generositat, —per exemple— d’un mes de juny, a la manera de Joan Vinyoli.
Gemma Gorga traça la seua mirada poètica en tot allò que escriu. La seua és una escriptura minúscula que tempteja silenciosament l’espai on viuen les coses petites, com la matèria de què està fet el haikú que renuncia a ser-ho, o els minerals purs, o la soledat. Aquesta dona rimbaudiana a estones, en el seu desig d’alteritat camina cap al centre disfressada ara de sargantana, adés de llagosta verda, caragol bover o papallona. Una ecològica manera de transvestir-se quan habita la vermellor de la síndria, el cor minúscul de l’olor de la rosa, el color de finals d’estiu que s’oblida de caure, com la fulla. Una cursa d’inspiració sostinguda cap a trobar el verb. El moviment centrípet que potser toca el pinyol del fruit madur allà on la pàgina reprén el camí de tornada, just en el punt de saber-se capaç d’afirmar, com Eliot Weiberger, que “Som al centre de l’univers material/però al perímetre de l’univers espiritual” Potser per això, i com en un retruc de la baralla, les cartes del viatge reprenen el camí invers, i com el cranc, l’aprenentatge de saber anar enrere es converteix en un mètode de desaprenentatge i de decreixement. Un camí a partir d’ara centrífug cap a novament la primera pàgina, i paradoxalment l’última, allà on s’estén l’espai reservat només al jo, i és el poema que en queda foragitat. Així aquesta estructura circular, com l’etern retorn de les coses, dels dies, del batec finit dels versos inacabats,
dels versos
dels

L’equilibri dels poemes de Gemma Gorga, el ritme lent del verb que té la necessitat de dir trasmet la saviesa i la sensibilitat de la dona que ha viscut els dies eternament plujosos de l’Índia, que ha traduït uns altres versos que també viatjaven, ni que fos cap a la mort, que se sap moure amb desimboltura per la perifèria i pels espais volguts sense fronteres. Allà on el nom i el verb comencen la seua tasca de dir el temps i la nostàlgia. La claror nítida dels seus versos reté la llum en cada revolt d’aquesta espiral dinàmica d’imatges que saben amagar-se a estones entre dos adjectius i que es tornen meravellosament invisibles —i indivisibles— a cavall del verb, mentre una dona mira d’on ve el vent. Acompanyem la poeta en aquest viatge i —com ella— lluny de nosaltres, practiquem l’higiènic exercici de descobrir les arrels del dia, la veritat de la petitesa oculta, ens deixem convidar per l’hospitalitat que inaugura la pàgina en blanc.

Pardal comú (Passer domesticus)

Jeia al peu de la marialluïsa

amb una lleu reminiscència

de vol i de fracàs

cremant-li la memòria.

Devia pesar unes poques paraules

menys

que aquest poema que li escric.

També et pot interessar: