L’art de la frontera

Portada

Gemma Gorga
Indi visible
Ed. Tushita, Barcelona, 2018

Hem fet de la mobilitat —sortir d’un país, entrar en un altre país— un assumpte massa feixuc. Com si haguéssim perdut l’art de la frontera, l’art de moure’s amb desimboltura d’una diferència a una altra diferència, oblidant que al capdavall tots som una mateixa diferència. Cada vegada calen més papers per demostrar qui som, qui no som, què fem o què no farem.

Vint anys després del seu primer viatge a l’Índia, Gemma Gorga hi torna per passar tres mesos a la Sanskriti Foundation de Nova Delhi i mirar d’enllestir una antologia de poetes contemporanis indis que escriuen en anglés. L’autora baralla d’entrada alguns noms com Dilip Chitre, Gieve Patel, Kamala Das o Eunice de Souza, que segons diu va descobrir de la mà de Jeet Thayil entre els prestatges de la Poets House de Nova York. Aquest, doncs, és el motiu aparentment principal que l’empeny al viatge, una aventura única en un país que «és una idea, una metafísica» com expressa una de les cites inicials. Tanmateix, la idea del viatge, la bombolla anòmala en què entrarà Gemma Gorga, o la pell de traductora que en aquesta ocasió vesteix l’autora de mitja dotzena de llibres de poemes i traductora de Dilip Chitre i Edwuard Hirsch entre d’altres, esdevindrà un bon motiu per a escriure de coses ben altres que de poesia, sense, però, abandonar-hi mai el batec i la mirada poètica. La metamorfosi que l’autora patirà durant ben bé un centenar de dies és la conseqüència d’un immens redescobriment, d’un autèntic despertar dels sentits, amb el tacte d’infinites textures i les olors i els sabors omnipresents de les espècies —el coriandre, la cúrcuma, el sèsam, el pebre…—, els colors de la bellesa i els sons constants, lleus, subtils i profunds, o estrepitosos i previsibles. I la gent que habita aquell altre món de l’Índia. Sobretot la gent, les gernacions inabastables, les individualitats irreductibles en què l’experiència de l’ull i els altres sentits es concentren, els homes i les dones amables que no saben dir que no i que amb aquest ball càndid del cap que sembla dibuixar la forma horitzontal del signe de l’infinit entraran a formar part de la seua vida, ara ja per a sempre. I a través de la seua escriptura, que ressegueix els meandres de la reflexió i manté la força intacta de la millor poesia, també de la vida dels lectors. De mica en mica, la màgia de la prosa de Gemma Gorga ens va familiaritzant (no és aquest el gran objectiu de tota crònica o dietari?) amb persones que s’unten els cabells negres com l’atzabeja amb oli de coco, que tenen una mirada penetrant, que pregunten quasi ritualment i en el fons sense voler saber, sense assaltar la intimitat dels altres, que mengen amb la mà dreta, que confonen poetry amb pottery, que riuen i que es descalcen sempre i arreu.
Així assistim al procés a través del qual l’autora va alçant el seu projecte de creació/traducció, com es crea un espai propi en un món decididament inhòspit per al silenci i l’ordre que, fora de la residència, imposarà les seues difícils lleis durant les agosarades visites a diversos indrets de la ciutat –preferentment als seus innombrables mercats i a l’Old Delhi– i els cinc dies d’estança a Benarès. Enmig d’aquest caos sovint indescriptible i d’un seguit d’estímuls difícils de pair, l’escriptora edifica l’harmoniosa arquitectura del seu llibre.
Indi visible és un assaig en forma dietarística i també un llibre de viatges que òbviament no podem separar del seu referent i de l’experiència que l’engendra, com a projecte previ i com a camí que va escrivint-se: l’Índia, el país que és visible però que no es veu, el lloc multiforme que sembla permetre només una mirada superficial i que oculta zelosament el seu interior, despertant tantes preguntes que només n’obtenen l’eco del silenci i un mut emmirallament que gira cap a la paradoxa o lliura les armes de la raó en favor d’una acceptació humil de les coses tal com venen i es presenten. La temptació d’exclamar, com Pessoa, que el misteri de les coses és que no tenen cap misteri, assalta la viatgera que passeja per atzucacs foscos o contempla les llums que naveguen pel Ganges mentre el dia s’apaga. La paraula no pot quedar muda front a l’impuls d’apropiar-se del llenguatge que anomena les coses noves, la voluntat aquesta vegada de ser una entre tants, de confondre’s entre la multitud incessant, de desdibuixar-se. És la passió del viatge, de la reflexió, de la poesia. És el moment d’ajustar les inconnexions i les distàncies, d’habitar la intersecció de l’ara i ací amb la memòria i el desig, de moure’s en la dinàmica canviant del dins i el fora. Perquè tot és idèntic i tot és diferent. En aquest regateig amb la realitat abassegadora, aquesta lluita sense descans contra tota mena d’inclemències, la vida quotidiana es converteix sovint en una cursa d’obstacles, amb petites i grans i abnegades incomoditats que les nostres vides sense riscos creien superades —un ruixat imprevist, una batalla amb les bestioles que envaiexen el despatx, una calor extrema, un insomni esgotador— cal fer-s’hi un espai, construir-se un refugi de silenci, taula, cadira, quadern, finestra. I lectura i escriptura, per escriure que escrivim, que una imatge, una anècdota, un record, és prou perquè aquest o aquell poema que ja hem traduït hi diga la seua, que aquesta aranya amb qui compartim les hores hi tinga el seu protagonisme, que el llangardaix que espera enganxat al sostre el moment de cruspir-se la seua presa i aquesta vaca que branda lànguidament la cua, aquesta mort tossuda i aquesta ventafocs en què semblem haver-nos convertit, hi tinguen el seu lloc, en el riu sinuós i meditatiu de la prosa d’aquest magnífic llibre de Gemma Gorga.

M’agrada la tonalitat ataronjada que va adquirint el vespre —tonalitat de papaia madura a punt de malmetre’s— i que de mica en mica es confon amb el vernís vermell de l’escriptori, tenyeix la llibreta i m’encén la pell.

També et pot interessar: