Bola o esfera

Joan F. Mira El tramvia groc Proa, Barcelona, 2013

Joan F. Mira
El tramvia groc
Proa, Barcelona, 2013

Potser estaria bé dedicar una voluminosa tesi, o quasi millor un congrés ben assortit de canapés i hotel amb spa, per tractar la relació entre literatura, realitat i autobiografia. Però més aviat la qüestió es podria solucionar amb una frase que ben sovint fan seua molts autors: escric sobretot a partir de la memòria —i de l’experiència— perquè no tinc una altra cosa. Des del seu debut com a narrador amb El bou de foc i Els cucs de seda fins a la culminació de la trilogia sobre València amb El professor d’història, Joan F. Mira ha creuat arguments i debats intel·lectuals amb passatges coneguts de la seua vida i diversos retalls de memòria. Ara, en canvi, el propòsit és recórrer al passat sense el filtre d’una trama, reconstruir l’etapa d’infantesa en El tramvia groc, un itinerari i una mena d’educació sentimental centrada en un barri de l’horta de València i els habituals viatges al centre de la ciutat, el dibuix dels familiars, de la geografia, sons, olors i objectes que emmarcaren els primers anys de l’autor.

En aquest sentit, Joan F. Mira sempre ha volgut jugar en la divisió d’honor i en les seues novel·les ha explicitat, amb cíclica recurrència, que l’impuls narratiu obeïa a les línies que li marcaven una selecta parentela: el mite d’Hèrcules, Dante, Goethe, Thomas Mann o la prosa incontenible de Joyce. Aquest recurs d’autoglorificació encara és més perceptible en El tramvia groc, ja que les fonts requerides per entrar en l’Olimp literari són Sant Agustí o Descartes, i en un temps més proper Marguerite Yourcenar, Nabokov o Canetti. Si bé la responsable de les Memòries d’Adrià és despatxada amb una mena de carícia displicent perquè la qualitat del record no és tan profund i complet com el de Joan F. Mira, segons ens subratlla el mateix autor, sobten les altres dos referències, ja que El tramvia groc s’allunya, i molt, de l’exercici i del desafiament proustià que representa Parla, memòria amb una irrecuperable, idealitzada i ja fantasmal Rússia. Pel que fa al conflicte amb la mare —roent i possessiu—, o als retrats calcinants de La llengua salvada i La torxa a l’orella no són ni tan sols insinuats en les pàgines de Joan F. Mira, malgrat el desig d’eixir en la foto de bracet amb els grans noms del gènere memorialístic.

Les afinitats i els conflictes amb el pare i germans, però sobretot la passió per les coses i el llenguatge podrien haver emparentat El Tramvia groc amb Vocabulari familiar de Natalia Ginzburg, però la narrativitat i l’humor juganer queden bandejats des d’un inici a favor d’una mena de col·leccionisme de records, un museu d’etnologia amb les vitrines pulcrament disposades i assenyalades. Joan F. Mira se’ns presenta com un documentadíssim antropòleg que atresora escenes rurals, eines i materials, impressions, jocs i malalties de quan era menut, però tot és col·locat per a una ordenada i admirativa visita, on fins i tot els retrats dels personatges que hi desfilen queden tan sols com un lleuger i tímid esbós, convertits en simples estampes d’època.

Joan F. Mira sempre ha abusat de l’ostentació erudita, també en les seues millors novel·les i assajos, però El Tramvia groc desborda, per tots els costats, exhibicionisme professoral. L’autor es mou amunt i avall per aquests capítols, inesgotable, amb la seua tarima portàtil. Des de la casa de La Torre veu passar pel “camí, carretera o carrer” totes les cultures i pobladors, sense omissió ni oblit: Anníbal, romans, visigots, musulmans, Jaume I, les Germanies, tropes napoleòniques, i així fins a la guerra civil i la postguerra. Esperonat i amb irrefrenable embranzida, Joan F. Mira ens llança calbots —i alguna fuetada— per la nostra ignorància còsmica, i és que a València “ja ningú sap per què el carrer du el nom del Torn de l’Hospital” en honor als expòsits, o bé que els animals morts ja s’utilitzaven per a elaborar farina i pinso, “i si algun romàntic il·lús o mal informat no hi està d’acord, jo podria afegir detalls més terrorífics encara”, anuncia, alliçonador i temerari, l’autor.

I en efecte, els lectors ofensivament acomodats en el desconeixement restem estabornits, garratibats i colgats d’informació, ja siga amb el viatge prolixament detallat que el protagonista realitzava amb tramvia fins a la plaça de sant Agustí, tot passant per la “creu, o peiró, coberta”, o les diferents i apassionants fases que s’han de seguir per fer una granera “amb margalló sec i blanc”. Un catàleg que no oblida que les llambordes es col·locaven amb “pedruscall, grava i arena de riu”, o que el paviment de macadam deu el seu nom a l’escocés Mac Adam, per si goseu dubtar-ho. L’enyorada cataplasma, no sabíeu —ni tindreu la valentia d’admetre-ho— que és una paraula d’origen grec. Per a passar tot seguit a referències més rurals, dels regnes animal i vegetal, a la minuciosa preparació d’un planter d’arròs o com s’ha de passar l’arada per la terra, cavalló a cavalló, sense deixar-se’n cap ni un. Esmaperduts i afligits, l’autor ens adverteix amb dit admonitori a l’estil de sant Vicent: “sé de què parle, almenys una mica”.

Una obsessió enciclopèdica que també contamina la prosa de Joan F. Mira, una llengua literària de les més potents, personals i atractives de la literatura catalana de les últimes dècades. Hi ha bones pàgines, pictòriques i sensuals, dedicades al paisatge de l’horta, al Mercat Central i a molts racons de la ciutat de València. La imatge d’una puta fumant en un balcó del barri de Velluters ens remet als millors moments narratius de l’autor, com el fragment de la malaltia de la mare o de la mort de son pare. Però la incontinència verbal s’apodera de Joan F. Mira, i un passatge és “un record, nota o parèntesi”, ens rescata les tasques d’una “perruquera o pentinadora”, i una façana d’un edifici està coronada per una “bola o esfera”. En aquells anys, en una oficina es pagava la “gabella, taxa o arbitri municipal”. I de forma generosa i abundant se’ns ofereix “rent o llevat”, “vienes o barres de pa”, i se’ns assenyala la “comuna, escusat o retrete”. La meua preferida —després d’una competida elecció—, és quan la campana del tramvia feia “cling cling o ding ding”.

Del protagonista d’El Tramvia groc coneixem que fou alletat amb llet de cabra, “com la cabra Amaltea que alimentà Zeus infant quan l’amagaven les Muses als boscos de l’Ida”, i batejat a Sant Joan del Mercat “amb la rosassa més gran de València”, que de menut era festejat per veïnes i familiars perquè era molt mono, i als dotze anys “ja havia llegit tot sencer el Quijote”, perquè de tots els amics de l’escola “era jo qui n’havia llegit més, amb molta diferència”. Això sí, aprengué ben prompte, abans que ningú, “què era una hipèrbole, un retruécano i una epanadiplosi”. Ben sabut, el nostre llestíssim, efusiu i precoç brivall, i ben dotat també per a diverses matèries manuals, com plantar creïlles i cebes, “activitats per a les quals vaig ser considerat hàbil i apte”. Quant a la confessió que a l’església “manejava amb destresa l’encenser avant i arrere o d’esquerra a dreta”, és una imatge difícil d’oblidar.

Sobre “la més delicada orfebreria” que representa l’horta de València, Joan F. Mira s’exalta amb la seua relectura amb lirisme desenfrenat: “escrites en vers, aquestes planes serien un himne en honor seu”. Diu Borges, tot referint-se a Stevenson, que el més important en literatura és el to, l’encant i el somriure que desprén un llibre. Un esperit que també hauria de presidir —com un manament diví— el terreny esquerp del joc erudit en lloc d’una passió incontenible per enllustrar el pedestal. En El tramvia groc es pretén recuperar un món on desfilaven drapaires, l’home dels mistos que s’enduia pells de conill, el polero, peixaters, modistes, conductors de carro i molts altres personatges, però al final fa la sensació de passar les làmines d’un àlbum on tot és d’una tonalitat cremosa i esvaïda, previsible, amb anècdotes sense tensió narrativa i un protagonista caricaturesc que ha descartat des d’un inici l’autoironia i l’humor com a fórmula de presentació. I és que el recurs de la memòria no sempre es converteix en una garantia per a elaborar la novel·la de la vida.

També et pot interessar: