Tot és vanitat, Portnoy

Portada

Philip Roth
El trastorn de Portnoy
Traducció de Joan Fontcuberta i Gel
Edicions 62, Barcelona, 2009


Alexander Portnoy pateix d’un mal que ell mateix ha inventat: “Un trastorn en el qual els impulsos ètics i altruistes, fortament sentits, estan en conflicte constant amb desigs sexuals extrems, sovint de naturalesa perversa”.
Bé un mal, bé un lament, el protagonista de la novel·la confessa les seues dèries a un psicoanalista, en la consulta del qual transcorre el llarg monòleg d’aquest jueu de 33 anys, obsessionat en l’autoacceptació, la sexualitat, la seua virilitat i sa mare.
Es queixa Portnoy d’haver nascut al si d’una família jueva americana de classe mitjana, instal·lada al barri de Weequahic, New Jersey. I en aquesta queixa no para de donar voltes a l’interrogant que li ha suposat una vida de fracassos constants; una vida fruit d’una infantesa castrada per via materna (el seu complex d’ Èdip es fa evident molt sovint). L’onanista desaforat en què es converteix vora els 9 anys, d’hores i hores tancat al bany mentre son pare —un home feble i sempre refredat— malda per entrar-hi, quan sembla que per fi té ganes de defecar.
Retratats els costums i el cercle opriment i rutinari d’aquesta família, passions i mancances íntimes incloses, l’infant creix amb la impotència sexual carregada a les espatlles, a la recerca d’un cos per estimar: qualsevol dona jove, una shikse de cos esvelt i mirada seductora, no importa si és una universitària intel·ligent o una prostitua vinguda a menys: totes són com sa mare, com la mestra que ha dirigit constantment les seues passes.

La tenia tan incrustada en la meva consciència, que, durant el primer any d’escola, ara m’ho sembla, creia que totes les meves professores eren la meva mare disfressada.

Tot de salvatges actes de pornografia malaguanyada, visites reiterades a l’infern d’un cos contra un altre cos. Un intent continu d’enamorament frustrat. Un per què.
Alexander fuig de l’opressió familiar perquè no vol sentir-se “únic” responsable de la felicitat futura dels pares, els quals no es cansen de fer-li saber constantment quant val com a hereu d’un llegat antic, una educació assenyada. Portnoy s’ofega, vomita l’ofec al terapeuta, parla, peix en l’herba del seu propi plany, plora, evoca, inventa, avança i recula davant els ulls impassibles d’un metge de catàleg.
Hi ha coincidències amb aquest heroi tràgicòmic i la vida de Roth: l’any de naixença, el lloc, la situació de crisi personal als 33 anys. No és ben bé un retrat autobiogràfic (bé que hem vist alter-egos rothians en tants personatges de les seues obres), com de fet ell mateix es va encarregar d’aclarir en La contravida (1986), en boca del panegirista durant el soterrar de Zuckerman: Allò que la gent enveja en el novel·lista (…) és la seua capacitat d’autotransformació teatral. Heus ací com una vegada més, l’autor de Newark, el jueu nordamericà consagrat a ajudar els oprimits, crea un antiheroi superdotat i vàlid per a l’exercici laboral i social (amb un elevadíssim coeficient intel·lectual), “enfigat” i inútil en l’art amatòria. Desig sense plaer, aquest és el seu problema.
Aquesta obra, no exempta dels ingredients bàsics que configuren la prosa de Philip Roth, autor premiat a bastament, és capaç de provocar riures de complicitat alhora que desperta en el lector un sentiment de repulsió contra la nuesa de les vísceres —en aquest cas— d’una ànima que batega entre la mentida i la vergonya, la dissort de Portnoy, que passa de ser el fill d’un venedor d’assegurances de cotxes maldestre i una mestressa de casa possessiva del districte de Newark l’any 1969 a un esperit dividit i infeliç, en mans del doctor Spielvogel. Com sempre, l’individu i la col·lectivitat, el mal social i el quotidià… Intuïm que el títol d’un dels capítols hagués anat bastant bé per al conjunt: “La forma més estesa de degradació en la vida eròtica”. Així potser sí que semblaria un film de Woody Allen. Així sí.

També et pot interessar: