Portada

Miquel Duran
Més o menys jo
Editorial Bridge, La galera, Barcelona, 2014

El primer que sentim quan arribem a l’epíleg d’aquesta història de tall costumista narrada en primera persona és agraïment. Agraïm que l’autor haja dedicat temps i ploma a compartir vivències i paraules amb aquell que gose llegir-lo. Vivències d’un temps i un espai que coneixem massa bé. I paraules que es cuinen a foc lent, sense intenció de reflectir-se en cap mirall, sense grans aspiracions. Retrat iniciàtic, per fi, despullat de manies, més o menys.
Marc, personatge en qui l’autor es desdobla, viu en una masia del terme de Pujarnol amb la seua família i a prop dels seus amics, als peus de la muntanya de Rocacorba. Coneix i mostra paratges del Pla de l’Estany, retrata la gent amb qui conviu. Un pare que, increïble relat, va perdre la cama dreta en un accident laboral als Pirineus, el munyó de la qual es converteix en una absència/presència metafòrica, com el poder que no ostenta, o com l’opacitat del seu caràcter. Sa mare, que se’ns presenta com una angoixada perpètua a causa de la mort del seu germà en estranyes circumstàncies. Una dona que escriu compulsivament cada diumenge cartes al germà desaparegut -en qui Marc s’emmiralla i amb qui s’identifica-, i poemes barrocs que llegeix a la família ben bé cada dia al migdia… L’avi mort, personatge fonamental si tenim en compte l’admiració que Marc li professa. La germana Laura, en qui un malson d’anorèxia encara cueja; el cunyat Toni a l’ombra de la dona, l’amic Pol, la Raquel , nineta dels seus ulls, per a qui Marc es reserva el futur…

El cos mort de l’avi era de goma, no crec que ningú s’empassés que fos de veritat. Tot i això, vam acceptar-lo amb el compromís amb què s’accepten aquests ninots a les pel·lícules, a favor de l’argument. Vam fer mudar aquell cos postís i, el dia de l’enterrament, la mare va monopolitzar el dol.

Hi ha recent, per situar-nos en la història real, l’accident de la barcassa plena de gent gran que tingué lloc a l’estany de Banyoles el 1998. Hi ha la nit de cap d’any que obri les portes al 2000, tan esperat. Hi ha l’onze de setembre de Manhattan de 2001. I hi ha, sobretot, les ganes desordenades de trobar-se del protagonista. Ganes i necessitat de saber què passa, o què ha passat, més o menys: amb el seu oncle Oriol, l’heroi, l’artista que va deixar un quadre inacabat… Amb sa mare, – la “persona ridícula i funcional”- abocada irremeiablement al fracàs; amb l’helicòpter monoplaça que va construir l’avi i que no sabem ben bé si mai van arribar a pilotar. Amb el cor elèctric fabricat en l’entranyable furgoneta-taller amb un netejaparabrises. I ganes de saber què passa amb la veritat, sempre en boca del pare, que coneix els secrets de l’estima.
I hi ha un acte coratjós d’escriptura. Un acte que potser arrisca massa i deixa unes altes expectatives en la propera jugada. Miquel Duran se’ns acosta tant amb aquest manual d’ús del viure, amb la seua veu valenta i sincera; ens sentim tan vius entre les pàgines d’aquesta mena de dietari a estones fet amb ràbia, a estones amb delicadesa poètica. Una narració que transcorre a salts diversos entre un abans i un ara, tan senzilla que fem nostra immediatament. I la seua senzillesa esdevé complicació màxima potser perquè les idees d’aquest jove ja no són seues sinó del món, perquè les urgències l’empenyen a una mena d’ aterratge forçós al món dels adults, sense casc ni full de ruta.

També et pot interessar: