Miquel de Palol
Dos Cors per una Bèstia
Edicions Proa, Barcelona, 2015
“L’amor és jugar brut”, diu Palol en un dels versos de Dos Cors per una Bèstia. Una obra unitària, des del punt de vista formal però també des del temàtic; perquè, en conjunt, relata el moment del desamor, dels sentiments desgastats pel pas del temps. El moment de les contradiccions, en què amor i odi s’entrecreuen de manera difícil de destriar; el dels plans de destrucció, quan toca assumir un final i afrontar-ne la demolició amb la mateixa cura que es fan plans de matrimoni. Quan es fa explícita la idea de “l’amor com una vana resistència / a la descomunal / demolició que opera el temps”: tres versos que esperen ser citats, que funcionen gairebé com una divisa, com una condensació de l’argument de l’obra.
El jo líric que parla des d’aquests poemes, però, sap que els finals no els escriuen els poetes sinó l’atzar sense autor. Que el poeta no és més que un moble abandonat i empolsegat que fa llàstima. S’hi adreça a un tu, que és l’estimada a qui s’ha de resignar a no tenir. Però que també és en certa mesura una mort, en les mans de la qual posa el cap perquè acabe amb ell com millor li semble. Una identificació ambigua en inici, que es fa més evident de manera progressiva, fins arribar a l’últim poema: el botxí que farà caure la destral sobre el seu coll sol·lícit té la mateixa cara que ell sota la caputxa, però també un poc la d’ella. En l’interval, poemes que expressen un daltabaix emocional, que discorren per sentiments com la fatalitat, la resignació o la nostàlgia. La impotència i el record perpetu, el que provoca l’insomni:
Entre aquest vull i aquest no puc / sagna la cosa més ferotge de la vida, / la teva marca en tots els meus insomnis, / per sempre més, per sempre més.
Una veu que es debat entre el despit i la súplica, entre la rebel·lió i l’intent de mantenir les aparences, de simular indiferència enmig de la sagnia. Però, també en l’intent d’explicar el trencament d’una relació amorosa com la caiguda de la bena dels ulls, com el final d’una impostura. Així, viure un setembre que apaga el foc i ho torna tot més solitari. Que “ens sembla armat / per liquidar tota pulsió de vida”. Però la caiguda de la tarda du, paradoxalment, més llum que el migdia. El que de veritat cau, doncs, no és la llum, sinó la impostura dels colors.
L’estil de Dos Cors per una Bèstia és més narratiu i més transparent que en altres ocasions. Una llengua accessible, puntejada de col·loquialismes, que se serveix de la ironia i d’una certa dosi d’humor negre per evitar el patetisme. Però que conviu amb alguns focs d’artifici, sorollosos i innecessaris, com el joc amb les majúscules o la tria de determinades opcions lingüístiques. Una narrativitat de la forma que s’adiu també amb el contingut: amb un amor molt físic, que no és elucubració sinó aquell de la carn que —com es queixava March— acaba sent devorat per cucs diversos. I que planteja el dubte de “si el sexe ha de servir per desfogar-se / o al revés, d’aliment / de la bèstia de dos cors”.
