València: anhels, noms i oblits

En el seu llibre Londres, Virginia Woolf apunta que és ben difícil esbrinar les pautes que marquen el creixement i els ritmes d’una ciutat: “el trencaclosques mai no encaixa, per molt que el mirem”. Mentre camina per la vora del Tàmesi l’escriptora observa el brogit dels molls al riu, amb un continu moviment de mercaderies que es descarreguen dels vaixells, i alhora comprova com uns metres més enllà s’alcen turons de deixalles on abans hi havia prats i cases envoltades de jardins. Però Virginia Woolf conclou que més enllà d’aquesta impressió desencisada i d’un món ja irrecuperable, Londres és una ciutat del tot submergida en la marea de la vida humana. De fet, en l’expansió d’una ciutat no existeix un patró que preserve uns espais i en condemne uns altres, quins escenaris sentimentals i de la memòria han de sobreviure al pas dels anys, de la devastació i de l’oblit. A través d’una nissaga familiar —els Mocholí, coneguts amb el malnom de Branqueta— que al llarg de segle i mig formen part indestriable dels carrers més cèntrics de València fins als límits dels camps d’arròs a l’Albufera, Miquel Nadal s’interroga en Càndid sobre aquest corrent anorreador i voraç que és la transformació d’un espai urbà envoltat d’horta, sendes, camins sinuosos, aiguamolls i sèquies. Un pàlpit de vida que quedà desdibuixat —i extingit— després d’un seguit de proclames i esperances associades a la ideologia imperant de cada etapa de la història. Com assenyala l’autor —amb to d’elegia i convicció desafiant—, els Càndids que protagonitzen aquest recorregut físic i temporal sempre eren derrotats sense saber-ho, i és per això que no podien desprendre’s d’un gest heretat de nostàlgia tenyit de rancor.

Per a Milan Kundera no existeixen límits ni imposicions que no puga eludir el gènere de la novel·la. Miquel Nadal descarta des de l’inici de Càndid la dependència d’una intriga i opta per trenar cada època històrica de València amb cadascuna de les generacions dels Branqueta, les peripècies vitals unides als miratges i als anhels que acompanyaven cada discurs polític que havia de projectar la ciutat al paradís de la modernitat. Una il·lusió renovada cíclicament, la successió de profecies que havien de guiar el destí d’una metròpoli que pretenia figurar amb lletres daurades com a protagonista d’una nova era. Els primers Mocholí de Càndid es deixen seduir per la idea de llibertat que s’encomanà entre la població amb l’enderrocament de les muralles el 1865, amb promeses de nous traçats i avingudes que transformarien la geometria urbana i que, ben sovint, no serien més que la confirmació de noves fronteres. La revolució, els canvis i el progrés es convertiren en el catecisme assumit per tots els descendents dels Branqueta, practicants de la fe pagana al partit republicà de Blasco Ibáñez, messies i redemptor que havia de convertir les pregàries ideològiques en concrecions admirades fins i tot pels veïns més incrèduls. Ara bé, els seus feligresos no deixaran d’adorar un mite absent mentre l’escriptor estava més atent a contractes multimilionaris pels èxits de les seues obres i al confort dels grans hotels d’Europa.

Càndid desplega en les seues pàgines alguns dels símbols que han captivat —i enterbolit amb decàlegs enganyosos i ben sonors— la història dels valencians, episodis que anunciaven reformes definitives i que no passaven de ser fenòmens fugissers, dignes d’una ciutat “d’indiferència colonial, acomplexada”. Miquel Nadal posa una especial atenció als lligams entre els encanteris que desprenia el llenguatge dels polítics i els emblemes que presidien cada propòsit que, renovat segons l’ocasió, hauria de ser exemplar per a incorporar la ciutat als moments decisius de la història. Amb els palaus de cartó pedra de l’Exposició Regional, o bé amb dirigents que anaven a Madrid i feien passar súpliques per exigències, fins que les etapes s’acceleren amb la proclamació de la República i la conversió en capital d’Espanya durant la guerra civil. Fites de la història que, en el fons, eren un presagi de la catàstrofe. Tot seguit, amb l’entrada de les tropes franquistes “els càntics d’amor cedirien el pas a les oracions fúnebres”. Els Branqueta són testimonis emmudits que, després de dècades de retòrica exclamativa i altres focs d’artifici, ara constaten amb el nou règim com impera una por densa, l’art de la simulació i l’obligació de sobreviure en la derrota mentre es multipliquen les delacions i, amb espant, s’ha de girar el cap davant l’extensió del terror dels vencedors.

Un dels elements d’atracció de Càndid és el contrast entre una literatura sobre València sorgida del romanticisme més desgastat amb una realitat molt més esquerpa i inclement. El contrapunt del paisatge idíl·lic cantat pels poetes —perfums, flors, la barraca, la mar—, proclius a la hipèrbole i al lirisme artificiós que han perdurat fins als nostres dies, i la ciutat que descobriren els Branqueta governada per agitadors, coristes i pistolers, violència i paraules gruixudes —gent de got i navaixa—, blasfèmies i amenaces que s’intercanviaven bàndols inconciliables: republicans, legitimistes, clericals, racionalistes, incendiaris. Però darrere d’eslògans i discussions enceses dels Càndids sempre està a l’aguait l’astúcia de les dones dels protagonistes, que bategen els fills d’amagat i participen de cerimònies religioses mentre els marits es defoguen amb discursos irats de rosegaaltars. Alguns dels moments més representatius de la novel·la són quan els personatges femenins baixen els fums d’uns addictes inflamats per la política: “Les paraules no fan bon caldo al putxero, Branqueta”. Si de cas, una de les millors escenes és la dels xiquets amagats amb la mare en una sèquia sota els bombardejos, mossegant un tros de fusta per a no quedar-se sords amb el retruny de les explosions. “Les dones acabaven sent més valentes que els hòmens”.

Per a enquadrar cada capítol, l’autor recorre a l’acumulació de noms, títols evocadors d’obres de teatre, comerços desapareguts, fàbriques i edificis, partides i camins que ja només són patrimoni d’àlbums fotogràfics i del record, d’una enyorança insidiosa. La tècnica de Càndid és impressionista, pictòrica, i junt a les reflexions de la veu narrativa —àcides i desenganyades, ben modulades quant al batec d’escriptura—, les imatges s’encadenen sense aturador. Mentre que els personatges se senten imprescindibles en el destí de la ciutat, la veritat és que ben sovint tenen tan sols un paper marginal en els moments clau d’una història que no acaben d’entendre, hostil i sarcàstica amb les il·lusions que s’havien apropiat des de ben menuts. Això sí, en alguns instants les enumeracions exuberants envaeixen la narració i alenteixen excessivament la successió de fets, i alguns dels protagonistes podrien haver donat més joc ja que desprenien una major entitat narrativa i, en canvi, queden de vegades diluïts amb uns contorns una mica difusos. Però Miquel Nadal és més partidari de condensar la tensió estilística en cada paràgraf, amb un treball exigent de lèxic i la recerca del contrast ben marcat entre diàlegs, accions i apunts assagístics que s’emparenten amb la narrativa de Valentí Puig, l’observació balzaquiana amb connotacions morals, descripcions amb relleu i la detonació del detall inesperat.

En una ciutat obsedida amb els canvis de noms i les etiquetes, la reinterpretació de la història en la postguerra oscil·la entre la crueltat i la cursileria de les noves divises: Levante feliz, la València del Cid. Una seqüència brillant és la processó —amb molta devoció impostada i crits enfebrats— per la coronació de la Verge, amb un Branqueta que hi participà perquè la dona li ho exigí. “Som dels bons valencians?”, pregunta Càndid en referència a l’himne de la Mare de Déu, i el pare respon abatut: “Nosaltres som dels imbècils, d’això estic ben segur”. En uns anys l’aigua del Túria intimida la ciutat —morts, desànim i indignació—, i els dirigents que havien entrat amb les tropes franquistes ara s’erigeixen en víctimes amb una nova consigna: quan callen els hòmens parlen les pedres. Amb el Pla Sud —el nou llit desmesurat del riu— es castiga la ciutat amb una nova humiliació, i l’única certesa és que el que es qualificava de progrés no era una altra cosa que la conversió dels cultius en solars. Càndid recull com conviuen aclamacions hipòcrites a l’horta amb una nova classe que imita els gestos d’una noblesa decrèpita, membres de club de tenis que s’exhibeixen a la Gran Via mentre prenen còctels i amb indissimulada cobdícia negocien cada parcel·la dels camps que envolten la ciutat. El canibalisme constructor s’exerceix impúdicament entre martinis, corbates llampants i infidelitats, i això sí, una inèrcia fingida per a reivindicar “lo nostre”, amb llàgrimes patriòtiques i moltes visites a la notaria.

En la primera incursió literària de Miquel Nadal amb Inventari mínim, enmig d’anotacions de dietari i rescats de seqüències del passat dictades per la nostàlgia, ja sorgia una València evanescent, amb vivències rescatades amb la sensació d’intangibilitat de les novel·les de Modiano. Al final de Càndid —una narració més deutora de les esperances abolides de Sciascia que del refugi en el jardí de Voltaire—, un dels últims membres de l’estirp dels Branqueta observa el perfil de la Ciutat de les Arts i les Ciències, les llums del port i les piràmides de contenidors com si foren espectres amenaçadors, amb les cicatrius d’una horta ja desapareguda. Les faules del nou segle convertien la ciutat en un espai ja per a ell irreconeixible —desencaixat de la seua biografia—, barris amb noms inventats per les agències immobiliàries i una successió de franquícies que eren una ofensa per a la memòria. Potser el lligam sentimental amb el passat no siguen més que històries que ningú ja no vol escoltar, com la melancolia que s’apodera dels protagonistes de Joan F. Mira, els germans Torres de Ferran Torrent o l’Albert Sanchis de Noruega. El propòsit de tots els Branqueta sempre ha estat mantindre un precari equilibri entre l’entusiasme i les nombroses decepcions, perquè les ferides que no es tanquen —com l’inconscient— segreguen rancor.