Els homes i els dies de Jaime Gil de Biedma

Quan en 1956, encara en Manila —comissionat per la direcció de la Compañía General de Tabacos de Filipinas on treballava—, sap per María Zambrano que el poema de Carlos Barral previst per al pròxim Botteghe Oscure, com que és extens, apareixerà en el número següent de la revista, Gil de Biedma proposa que suprimisquen un dels dos seus i «así saldremos los dos juntos»; generositat inusual —i un cert candor que sedueix—, senyal d’una amistat que havia quallat anys enrere en la Facultat de Dret de Barcelona, junt a Josep Maria Castellet i altres. La relació amb Barral durarà dècades però no sempre serà fluïda: en 1961 Biedma dimiteix del comitè de lectura de Seix Barral, entre altres coses, per enemistat —«feud»— amb l’editor; tanmateix, en 1966 publica Moralidades en Mèxic gràcies a la intervenció d’aquell. Però durant un període, les vetllades en casa de Carlos i Yvonne Hortet eren freqüents; a més, fou Barral qui li presentà en 1955 Gabriel Ferrater, amb el qual Biedma establí una forta complicitat: Andreu Jaume —responsable d’aquesta excel·lent edició— diu que Biedma afirmava sovint que devia a Ferrater bona part de la seua maduresa literària, «le ayudó a ganar tiempo, dibujándole el mapa de la alta cultura y ampliando su ambición». A les reunions d’aquests lletraferits, que més endavant coincidien també en el soterrani del carrer Muntaner —«un sótano más negro / que mi reputación»—, assistien Jaime Salinas, Luis Marquesán —parella de Biedma des de 1955 fins a 1969— i, de vegades, Manolo Sacristán, davant del qual Biedma se sentia insegur perquè el filòsof marxista s’ho prenia tot seriosament; conta Andreu Jaume que Sacristán acabà impedint que Biedma entrara en el PCE perquè era homosexual —els comunistes, sempre tan a favor de la llibertat; un tipus fosc que, en matèria de gust literari, «parece haber nacido sin velo en el paladar».

I és que Jaime Gil de Biedma (1929-1990) té mà per al retrat d’una sola pinzellada: Miguel Díaz, «guapo a lo vasco»; Joe McMicking «es todo él pulcritud mandarinesca y parece más un cirujano prestigioso que un top executive»; Helena, que regenta un restaurant cosmopolita en Manila, «gloriosamente sobrevive a una resaca que no es de ayer sino más antigua y más fuerte que todas las revoluciones»; i en Teheran, els perses li semblen espanyols: «todos tienen cara de guardia jurado». Habilitat que no perd ni quan a partir de 1959 el diari es torna més lacònic, amb entrades sovint molt breus, de vegades com una mena d’acta de fets: Alfonso Grosso és el típic andalús «simpático, pelotillero e hiperbólico y, a la larga, bastante fatigoso»; Vargas Llosa —que ha guanyat en 1962 el premi Biblioteca Breve amb La ciudad y los perros— i la dona llueixen «esa especial fineza de los peruanos, un si es no es dieciochesca»; Martin Santos li interessa menys que la seua obra: «hay en él una cierta afectación de brillantez superficial (…) ligeramente estomagante». El poetes tampoc no se’n lliuren: Blas de Otero i José Agustín Goytisolo, del qual ja li havia irritat el racisme cap als filipins que destil·lava una missiva seua, són «el húngaro y su oso» —aquesta és de Ferrater— perquè sempre s’exhibeixen junts; i els germans Panero, «las tres hermanas Catafalco», cupletistes de principis del XX. Tot i haver passat alguna nit delirant en companyia de Juan Goytisolo, troba en el seu frenesí «una cierta deliberación, una ausencia de convicción física y un malditismo» que no li agraden. Anys després recorda algun encontre amb ell com un «monumento al tedio sin paliativos»; amb tot l’aprecia, però no com a escriptor i reconeix que l’elogi més just que n’ha sentit l’amollà Salvador Clotas: «Lo mejor de Juan es que sigue siendo un joven novelista que empieza».

Biedma començà aquests diaris amb la intenció —diu— d’ensinistrar-se en la prosa i perquè buscava un llenguatge que permetera matissar actituds, psicologies i implicacions morals; de fet, fou en la societat anglesa —en 1953 estigué set mesos en Oxford i descobrí Stephen Spender, T. S. Eliot i W. H. Auden— on trobà els instruments per a vèncer el traç simple i gruixut amb què la poesia espanyola havia representat una intimitat que Biedma qualifica d’estepària i immemorial. Bona part dels seus poemes posseeixen un to sostingut de confidència, textos meditatius, dramàtics, en els quals creà una veu alhora pròxima i impersonal —«de locutor de ràdio o periodista»— per parlar de qüestions polítiques i privades: «Que la vida iba en serio / uno lo empieza a comprender más tarde». Com explica Andreu Jaume, la transparència, «com de pintura clàssica» de molts dels seus poemes és el resultat d’un treball tècnic que va més enllà de les regles de la mètrica i que respon a un particular sistema compositiu: l’ús del període llarg i els encavalcaments, el control de pauses i silencis, la preferència per la rima assonant i el ritme hendecasíl·lab. Biedma era un escriptor extremament lent, minuciós; batallava contra els versos no vertaders durant mesos i mesos, d’alguns títols arriba a comptar fins a seixanta «monstres»; en aquestes pàgines es pot resseguir el procés de creació de gran part de Las personas del verbo, i constatar amb quin encert descartava; una oïda i un ull poètics que havia educat primer amb els clàssics espanyols del segle d’Or i l’estètica simbolista de la generació del 27 —Dámaso Alonso, Guillén, Aleixandre, Cernuda—, de la qual s’allunyà després d’establir «mi especial amistad con la literatura inglesa, incluso al nivel de las medianías» i de descobrir la recreació de l’experiència urbana en els tableaux parisiens de Baudelaire i l’expressió de l’erotisme, el desig com una forma de narcisisme; a més de rellegir Machado, «que gana cada año». Fins que esgotà el personatge poètic —«Después de la muerte de Jaime Gil de Biedma»—, mig ficció mig reflex de l’autor i renuncià a construir-ne d’altres.

En els diaris, Biedma és un home inestable que passa sovint de l’eufòria al decaïment, un cràpula de classe alta amb mala consciència —per ambdues coses—, amb una retirada marxista, més com a moda, com a conseqüència de l’època que li tocà viure que com a convicció. Amb una certa timidesa, que sufocava amb alcohol, i també humilitat —explicita, per exemple, el mestratge de Joan Ferraté a l’hora d’abordar poèticament una emoció complexa sobre el vincle entre infància i natura—, Biedma es un espècimen voraç sexualment alhora que sentimental: «No me importa pagar, pero quiero que me aprecien»; moments exultants, de plenitud —«en que la vida coincide por fin con uno mismo»— alternen amb altres de profunda depressió i d’una apatia quasi pètria. Presumit —li posa de bon humor veure’s amb un aspecte interessant—, Gil de Biedma lamenta la seua falta de naturalitat congènita —«soy todo menos espontáneo»— i, quan ha de sotmetre’s a un període de castedat obligada per culpa de la tuberculosi, comenta que «cuando al mear veo la pija dentro del frasco pienso que parece un pececillo doméstico». Mesos abans, en Manila, havia portat una agitada vida dissoluta —«Fatiga de tener dos amantes y otros dos que aspiran al empleo»— amb algunes escenes  vertaderament sòrdides.

Sobre un fons de dècades d’obscuritat abissal —congressos d’escriptors prohibits, revistes literàries que no poden publicar-se durant mesos, l’obligació que tots els llibres passen per mans dels censors, detencions i empresonaments, judicis per haver signat una carta a favor dels miners asturians…—, Biedma dibuixa un detallat mapa d’experiències poètiques i personals: les parelles, d’una complexitat i un recargolament insospitats i insostenibles; les amistats —algunes vegades només suportables amb esforços— i també la família: el tracte amb els pares no fou mai fàcil; Biedma lamenta que els irrite que s’enamorara amb la mateixa intensitat primer d’Oxford i després de Manila —«novelería», despatxen amb displicència—, una capacitat camaleònica que ell sí valora: «Por qué, por qué la relación entre padres e hijos ha de ser lo que es: el juego de los despropósitos, jugado entre seres que se quieren». Això sí, els agraeix que, tot i de l’alta burgesia, no l’hagueren educat amb els capellans.

En un passatge summament dramàtic de 1978 —té 48 anys—, Biedma confessa que ha deixat de ser escriptor i no ha sabut inventar-se cap altra identitat: «yo creía que quería ser poeta, pero en el fondo quería ser poema». Temps en profunditat, melodia en sordina feta de nostàlgia són «la verdadera música de fondo de mi vida». La desmoralització i el desinterès augmenten —«envejecer, morir / es el único argumento de la obra»—; també la debilitat física: l’estiu de 1985 li diagnosticaren sarcoma de Kaposi, primer símptoma de la sida. Per a Andreu Jaume, la veritat que batega en els poemes de Biedma podria resumir-se en una de les idees recurrents de Shakespeare: «“the readiness is all” o “ripeness is all”, estar preparado, madurar lo es todo». O, com deia Ferrater: «el camino hacia la aceptación de la vida como es —el “viaje” de tu libro— lo recorre uno sin músicas y más bien furtivamente».