L’espai on sorgeix el mite

Es podria dir que Junil a les terres dels bàrbars és una faula. Una novel·la que comença amb la fórmula “Una vegada hi havia un home que menyspreava la seva filla”, i amb una veu narrativa que posseeix la tonalitat de la de les històries de tradició oral durant part del relat. Especialment al principi, quan hi té molta presència; perquè després es dilueix progressivament i només retorna de forma esporàdica i aparentment aleatòria. Molts dels elements que donen forma a la novel·la de Joan-Lluís Lluís semblen beure d’aquesta tradició de la rondalla i del folklore; o dels textos que, en la literatura contemporània, han posat aquesta tradició per escrit, com algunes novel·les de Salman Rushdie o, més a prop nostre, alguna de Gabriel Janer Manila, per exemple. Un marc volgudament indeterminat, poc precís, esquitxat de pobles i de ciutats de nom inventat, contribueix a dotar la novel·la d’aquesta atmosfera mítica. Perquè sabem que es tracta d’un imperi, que té frontera amb el país dels bàrbars i que hi viu el gran poeta Ovidi —que n’és protagonista indirecte i quasi involuntari. I amb això és més que suficient.

Es podria afirmar també que Junil a les terres dels bàrbars és una novel·la d’aventures de tall clàssic. Ja que, a més del que se n’ha dit fins ara, en conté alguns altres ingredients habituals: una família de tirans, una més que probable condemna a mort, una fugida cap a terres desconegudes i hostils —l’escapada, l’objectiu i el camí dubtós. I una estructura de capítols breus, que marquen el ritme de la narració, i amb títols que inciten a seguir. Perquè la novel·la conta, en principi, la història de Junil, una adolescent que treballa encolant papirs a la llibreria del pare ambiciós, cruel i sense escrúpols que la menysprea. Que aprén a llegir d’amagades i descobreix meravellada els versos d’Ovidi. Que per deslliurar-se d’un destí fosc ordeix un pla que acaba amb la mort del pare. I que ha de fugir abans no siga massa tard, a peu, en direcció incerta. Ho fa, inicialment, amb tres esclaus: Tresdits el copista, Lafàs el bibliotecari, i Dirmini, l’antic gladiador; tres personatges que en molts moments de la història hi tenen més protagonisme que no la mateixa Junil. L’autor ha esquitxat l’obra d’un humor que té la millor expressió quan es mostra en segon pla, més subtil, en el to juganer de la veu narradora o en algun diàleg entre personatges. Però que resulta més feixuc quan es fa explícit, especialment en aquells moments d’humor més groller que queda reduït a unes quantes blasfèmies inventades contra déus ficticis.

La fugida dels quatre personatges és al mateix temps una recerca. Perquè l’imperi ha ordenat cremar les obres d’Ovidi, però Junil porta al damunt un rotlle que se n’ha salvat. Un rotlle amb un fragment de Les metamorfosis que pretén lliurar a l’autor en el seu exili perquè —a partir d’aquest fragment— en puga refer l’obra completa. A aquest reduït grup inicial que camina se’ls aniran unint, durant la ruta, més i més companys, fins que en seran tants que gairebé semblaran un poble. Un poble nombrós, inopinadament divers i mestís, format per individus amb tares i xacres també diverses. Una peculiar comitiva de nàufrags de tota mena que, a parts iguals, fugen per la por i avancen per l’esperança. Una esperança en què també hi ha espai per a la utopia, perquè el destí final del viatge és el país dels alans. Un país que ningú no té del tot clar si existeix, però que mereix l’esforç perquè, diuen, allà viuen sense esclaus. La història que narra la novel·la, per tant, es pot llegir també com una odissea invertida: un camí llarg, ple d’aventures i de perills, però en què els protagonistes no viatgen per tornar a casa, sinó per fugir-ne —alguns— o per trobar-ne una de nova —tots. En el camí, l’acció i el vigor d’aquestes aventures es modula amb les estacions. I aquest aspecte, que potser ha estat buscat explícitament per l’autor, en fa ressentir de vegades el ritme; per exemple, quan els protagonistes de la fugida han de sobreviure a l’hivern.

Un d’aquests protagonistes afirma que “haver sortit vius de l’imperi és una proesa que algun cronista hauria de narrar”, i Joan-Lluís Lluís s’arroga aquesta missió. Amb uns mínims referents històrics, d’una banda, i la més pura ficció de l’altra, l’autor sembla voler-se situar en aquell interstici on sorgeix el mite. Perquè l’itinerari que relata la novel·la respon, en essència, a les fases que ha de complir o a les proves que ha de superar l’heroi mític per assolir l’objectiu. Un objectiu que pot ser més o menys material però que hem aprés a llegir sempre des d’un punt de vista moral o de creixement personal: d’expiació, d’autoconeixement o de superació, per exemple. I un camí que tradicionalment ha servit d’al·legoria del procés de construcció individual o col·lectiva. En el cas de la novel·la de Lluís, a més, aquesta creació mítica té una vessant fundacional més o menys explícita. Perquè se’ns està parlant, al capdavall, del naixement d’un grup, d’una tribu o d’un poble. En conseqüència, d’una manera de veure i de viure el món. Indirectament, Junil a les terres dels bàrbars parla també del poder i de l’abús, de l’esclavitud i de la llibertat, d’exili, d’amor i de por. Dels límits i de les fronteres, de déus, de creences i de supersticions. Però sobretot parla del poder de la paraula i de l’art d’explicar històries: probablement, el tema que trenca amb la línia argumental més clàssica d’aquest tipus de novel·la.

Sembla evident que Lluís ha pretés donar-li a la literatura, tant l’oral com l’escrita, un paper central. Als grans escriptors —reals o inventats—, però també als oradors anònims que inventen històries i les expliquen al seu poble. En general, són molts els personatges que, o bé viuen per a inventar i explicar històries, o bé es deleixen llegint o sentint les paraules que uns altres han creat. Posseir el do de la paraula, especialment en terres sense escriptura, significa la sort de poder inventar històries, però també de poder inventar la Història o de donar veu a aquelles ordres dels déus que serveixen per justificar i perllongar el domini dels amos. Hi ha, per exemple, el personatge del vell que es dedica a contar històries als membres de la seua tribu, però que no vol ni sentir a parlar de la possibilitat que aquells relats es puguen conservar per mitjà de l’escriptura. La importància de la paraula es mostra també en la necessitat que els sorgirà de poder comunicar-se amb la gent amb què es creuaran, parlants de llengües estranyes. I en el paper determinant que exercirà, doncs, qui té la capacitat de poder-hi fer d’intèrpret. De fet, com que alguns dels estrangers se’ls uniran, hauran d’ordir una mena de koiné a partir de les parles diverses dels integrants del grup. En aquest sentit, en canvi, el paper d’Ovidi és molt més secundari del que podria esperar-se del plantejament de la història. Perquè, si semblava destinat a tenir-hi un protagonisme central, la realitat és que està en el motiu que inicia la peripècia, però després pràcticament desapareix per a retornar d’una manera un tant precipitada per a justificar-ne el desenllaç.

En definitiva, Junil a les terres dels bàrbars no només no defuig els pressupòsits de la novel·la de gènere, sinó que els reivindica i els actualitza en una obra que, a partir dels ingredients més o menys clàssics, parla de la força del llenguatge i del plaer d’inventar històries, al mateix temps que recrea un mite fundacional.