Lana Bastašic
Atrapa la llebre
Traducció de Pau Sanchis Ferrer
Edicions del Periscopi, Barcelona, 2020

Al museu l’Albertina de Viena hi ha exposat el quadre de Dürer La llebre jove, pintat el 1502. És la imatge d’un animal que transmet una certa calma i que atrau l’espectador d’una manera hipnòtica. Aquesta llebre rep una llum daurada i projecta ombres opaques de pèls i bigotis un xic desconcertants. Sobre una textura flonja i esponjosa de fons, l’animalet transfereix una certa vida en la seua quieta intranquil·litat. Les protagonistes de la novel·la Atrapa la llebre, al seu torn, posen fi a una llarga i intensa escapada en aquest museu de la capital austríaca davant precisament d’aquest quadre. I és en l’ull dret de la llebre magnètica—allà on sembla entreveure’s una finestra— que potser troben el perquè de tots els misteris, la clau de tots els dubtes. El moment àlgid de la narració desvetlla un secret insondable i suggereix potser la idea central de l’obra: la vida no és res sinó absència i desaparició. Les persones hi som com en un país estranger, no estem preparats per a la mort ni per a res. La Sara i la Lejla es retroben després de dotze anys sense veure’s i sembla que no ha passat el temps. Juntes viatgen des de Mostar a Viena amb l’objectiu comú de retrobar l’Armín, el germà extraviat durant la guerra dels Balcans —i no es parla en cap moment de guerra en la novel·la, però la guerra batega constantment entre les seues pàgines— i aquest viatge és una prova de foc per a totes dues, un íntim repàs de les seues vides mutilades en un temps de bàrbara bogeria. Mentre llegim, contemplem una imatge esfereïdora, sinònim de la recerca infructuosa que s’hi duu a terme, perquè es desconeix la pròpia identitat, i és per això que cal recuperar decididament la pròpia llengua i fer-ne bandera. O desitjar l’alteritat o desitjar un desig, voler només. Guanyar o perdre la partida d’una vida que lliga les dues dones molt més del que elles mateixes pensen. Una cursa de temps retrobat contrarellotge, dues Alícies en una terra devastada rere el conill que sempre s’amaga.

Una excusa i una escapatòria és la infantesa. Els anys llunyans d’una relació indestructible, de quaderns acolorits i de peluixos. Uns records que la narradora intenta edulcorar amb la seua veu, que parla en segona persona i que, tanmateix, aniran adquirint una tonalitat gairebé opaca, fosca i remota com l’oblit. La Sara no sap recuperar la Lejla de fa vint anys, perquè la seua amiga, aparentment forta i devastadora com un volcà, víctima i botxí alhora, ja no és aquella nena dolça, ni tan sols té el mateix nom. Totes dues esdevenen personatges d’un Lewis Carrol o un Vladimir Nabokov molt més resolts, perquè l’autora d’Atrapa la llebre juga amb un foc gens pàl·lid, amb dues Lolites que busquen explicacions en el seu dolor. Lana Bastašic es qüestiona la veritat de la literatura, la necessitat de despullar un centre de gravetat massa sovint silenciat. El passat es barreja amb el viatge del present en els capítols alterns. Hores de carretera sense treva, de converses i altres urgències, dues dones al volant d’un Astra, trafiquen amb la memòria i la necessitat de trobar-se i trobar un sentit a les seues vides estèrils i desaprofitades.

Com la llebre de Dürer, la novel·la de Bastašic és calma i desesperació alhora. Dues vides sense passat camí del no-res projecten la seua ombra inquietant en els camins d’un món que arrossega les ferides incurables d’una guerra. I és una lectura també hipnòtica. Quan el cercle de la narració es tanca, l’impactant inici s’ha sedimentat en els nostres cervells i volem tornar a la infantesa perduda, refer els quilòmetres que travessen el cor d’una Europa vella, intimidada i desconcertant. Aquest llibre ens ha arribat en temps de confinament. Tancats i sovint desesperançats, hem jugat el joc vertiginós d’un camí sense retorn, d’un redescobriment personal. Traduït del serbocroat -una llengua que ja no existeix tècnicament, esquarterada i fraccionada en serbi i croat, cada vegada més diferents- per Pau Sanchis al català, Atrapa la llebre és una reivindicació dels origens, la llengua i la identitat.

Després d’això ens quedaríem sense germans desapareguts ni conills morts que ens donessin sentit. Ens separaríem finalment com dues plaques tectòniques feixugues que han estat sempre en moviment cap a punts del planeta diferents, encara que mai no n’hagin sigut conscients i durant mil·lennis s’hagin considerat un únic continent: Lejla i jo.