Les històries fragmentades d’Ana Penyas

Amb Estamos todas bien, la il·lustradora Ana Penyas irrompé clamorosament en el món del còmic en 2017, quan guanyà el premi de novel·la gràfica Fnac-Salamandra Graphic i, un any després, fou guardonada amb el d’autora revelació del Saló del Còmic de Barcelona i amb el Nacional de Cómic. No ha degut ser fàcil atrevir-se a llançar un segon títol amb aquesta exigència al damunt.

Estamos todas bien relatava, de manera fragmentària, les vicissituds de Maruja i Herminia, àvies de l’autora —en la ficció, si més no—, que visqueren la postguerra i el franquisme durant la joventut i la major part de l’edat adulta. Més que una narració, són dos retrats poderosos perquè el llibre aconsegueix matisar els trets que caracteritzen cada personalitat: Maruja malhumorada i rondinaire amb el cap ja no del tot centrat; Herminia, amb un tarannà més alegre, herència d’una família que havia posseït el teatre de la localitat, ara, de vella, intenta fugir de la queixa perpètua. La jove —i la recerca que està realitzant sobre les seues avantpassades— és, alhora, el fil conductor del llibre i el vincle entre aquestes dues dones grans, que se l’estimen amb l’amor dolç de les iaies. Ha estat un encert esmentar-hi el procés de creació de l’obra perquè això fa que la mirada sobre les protagonistes siga la de la neta i que, tot i que els flashback expliquen moments clau del passat, quan Maruja i Herminia hagueren d’abandonar els pobles d’origen respectius, el focus es posa en l’actualitat, ja com a dues àvies, amb les limitacions físiques i psíquiques pròpies d’una edat avançada. Qualsevol que haja cuidat de la mare, la reconeixerà en el dibuix del cos femení envellit, en les postures i gestos per alçar-se de la butaca, en l’esquena corbada, en l’equilibri inestable en moure’s amb el bastó o el caminador.

S’agreix que Ana Penyas haja limitat la tirada al barroquisme —la superposició d’unes trames sobre altres de fusta, de tela, de les rajoles…— amb un ús summament contingut del cromatisme, només dues tintes, negre i roig i variants: rosacis més o menys nets segons les escenes i que s’atarongen quan el guió tracta d’Herminia. És un dibuix brut, on, a pesar del color, predomina el llapis, una tonalitat grisa que remet, d’una banda, a un passat difícil marcat per la foscor de la dictadura i, d’una altra, a la vellesa actual. S’entén que Maruja, després de treballar en un bar on patia l’assetjament dels clients —s’hi al·ludeix de manera velada a una possible agressió per part d’una parella de guàrdies civils—, i de casar-se amb un metge molt més gran que ella per abandonar la taverna, afirme que poder conduir és el millor que li ha passat. Ana Penyas cuida especialment les transicions temporals i d’una protagonista a l’altra: pot ser una telefonada que sona quan algú és jove i, en contestar, apareix representada la vella del present; pot ser un paisatge d’abans que, lleugerament modificat, es veu a la televisió que està mirant l’altra dona; o la preparació d’unes llentilles, abans i ara, que, a més, evidencien la pèrdua implacable d’habilitats en fer-nos grans. La conversa entre Maruja i l’autora, al sofà, dibuixada en tres escenes —els dos cossos sense els caps ni les cames; els rostres i les mans agafades; i, en tercer lloc, els peus i les sabates— és, a més de commovedora, representativa de l’estil de l’artista.

Todo bajo el sol, el nou títol d’Ana Penyas, recorre cinquanta anys en la vida d’Alfonso i Amparo, des que festejaven de joves fins que els fills han crescut i s’han convertit en tres adults independents. Alfonso emigra d’una població d’interior perquè troba faena en el Palace, un hotel de la costa valenciana. Amb els estalvis, una vegada casat, muntarà una fruiteria en un carrer ple de prostitutes i drogoaddictes que bé podria trobar-se, fa unes dècades, al barri Chino de la capital del Túria. Des de les primeres vinyetes mudes i en blanc i negre que representen uns pescadors que empenten una barca carregada de xarxes —amb un aire a Sorolla— i, en la pàgina de la dreta, ja a color, algú que clava a la sorra una ombrel·la com l’estendard d’un conqueridor, el llibre evidencia els canvis que pateix el paisatge de vora mar, la desaparició gradual dels conreus i la construcció de blocs d’apartaments en primera línia de platja, així com a ciutat, on la restauració i millora de les zones degradades acaba fent fora els veïns de nivell econòmic més humil. Com succeïa en Todas estamos bien, Ana Penyas presta una atenció especial als detalls: els souvenirs característics dels anys seixanta i setanta —plats i figuretes—, l’evolució dels vehicles, del mobiliari, de la roba, dels panells publicitaris… I, també com en aquell còmic, hi dedica un espai als avis: destil·la tendresa la seqüència en què la mare d’Alfonso entra per primera vegada al mar.

Però la mirada d’afecte cap als personatges principals que donava consistència a la narració en Estamos todas bien, sembla esvair-se en Todo bajo el sol, que esdevé una mena d’al·legat contra el turisme i algunes de les conseqüències que comporta —especulació urbanística, destrucció del camps de cultiu, etc. La fragmentació de l’argument és tan notòria que, en ocasions, costa seguir-lo: pàgines de la guia España es para usted publicada en 1964 i adreçada als possibles visitants; uns fotogrames d’un film de 1967 en què uns quants turistes suecs diuen la seua sobre el fet de viatjar a Espanya quan encara és una dictadura; unes escenes de l’Un, dos, tres de Mayra Gómez Kemp, quan la presentadora anunciava en 1985 que els concursants havien guanyat un apartament en el Mar Menor; les monleonetes sostenint un parell de vidrioles blanques sobre els pits; imatges d’un gran incendi forestal, d’un documental sobre La Punta de València, d’altre sobre les urbanitzacions buides com a noves ruïnes després que esclatara la bombolla immobiliària… És cert que aquests elements serveixen com a referents temporals i com a transició entre períodes, però l’acumulació de totes aquestes peces documentals, a més de la presència de veus de noticiaris, anuncis, etc., en les vinyetes, provoca que, d’alguna manera, la història perda pes i els personatges, profunditat i solidesa. Segurament l’autora ha aconseguit el que volia, però com a reflexió sobre el tipus d’economia i societat es percep un punt esbiaixada i, en ocasions, simplificadora. El lector es queda amb ganes de saber més sobre Alfonso i Amparo i sobre la resta de la família, de retirar capes narratives que s’hi superposen i poder observar-los amb tota nitidesa.