Nicolás Gómez Dávila
Breviario de escolios
Ediciones Atalanta, Girona, 2018

Gómez Dávila és un autor inclassificable. Llegir-lo des del prejudici ideològic és una tasca inútil: la intel·ligència de l’autor colombià, la seua capacitat d’anàlisi i la seua mirada lúcida i crítica defugen qualsevol intent d’enquadrar-lo en un bàndol predeterminat. Potser la dreta estarà temptada d’adjudicar-se el seu discurs, potser l’esquerra n’abominarà; però l’autor dispara tant al comunisme com al capitalisme i al liberalisme, és igual d’implacable amb el progressista que amb el conservador. I tant uns com altres hauran de compartir la formulació dels seus pensaments més sovint del que probablement esperarien i voldrien. En un món en què la inanitat intel·lectual està repartida a parts iguals en l’espectre ideològic, llegir els Escolios del colombià és un luxe poc freqüent: un desinfectant de dogmes, políticament incorrecte, provocador i culte.

Escribir es muchas veces ineludible; publicar es casi siempre impúdico.

Escriptor subterrani, durant dècades es va dedicar a escriure notes a les lectures que feia, sense intenció de publicar-les. Aïllat de qualsevol cercle literari, reclòs en una biblioteca amb més de trenta mil volums en sis idiomes diferents. Un autor que escriu per a ell mateix i per a un reduït grup d’amics. És d’aquests quaderns d’on sorgeixen els Escolios, una col·lecció de més de deu mil aforismes que es van publicar entre 1977 i 1992 sense a penes repercussió. Reunits sota el nom genèric d’Escolios a un texto implícito, com les notes a peu de pàgina d’un text que mai no va escriure, o potser d’un text que era el conjunt de tot el que havia llegit. Un text, per tant, incomplet, en moviment i evidentment contradictori: “Todo escritor comenta indefinidamente su breve texto original”.

Malgrat la procedència i el nom, no cal dir que els aforismes de Gómez Dávila són molt més que anotacions al marge. Literatura destil·lada durant dècades, condensada en forma de breus enunciats categòrics i fulminants. Amb una visió pessimista de la naturalesa humana i un ull clínic per a detectar l’estultícia, la falsa aparença i l’estupidesa. Un estil transparent, que destaca per la precisió, però també per la capacitat de suggerir; de vegades entremaliat i quasi sempre destraler, amb una ironia eficaç i un sentit de l’humor incisiu. Una mirada, malgrat tot, humanista, que de vegades no pot evitar convertir el desencant en una certa vena poètica: “El hombre persigue el deseo y sólo captura la nostalgia”.

El lector no encontrará aforismos en estas páginas. Mis breves frases son los toques cromáticos de una composición pointilliste.

Si en un dietari sovint es valora la capacitat de l’autor per construir un personatge a partir de vivències més o menys reals filtrades per la literatura, els aforismes de Gómez Dávila es poden llegir com fragments d’un tot: com els punts que, per acumulació, dibuixen la figura de l’autèntic reaccionari. La figura d’un home incòmode amb el món que l’envolta i amb l’època que li ha tocat de viure, un món que critica des de la distància de qui no en forma part.

Las idea de menos de mil años no son plenamente confiables.

La seua literatura és una refutació de la modernitat des de la posició assumida i reivindicada del reaccionari. La modernitat i algunes de les seues derivades, com el progrés o la tècnica. Una crítica ferotge i inclement de les convencions acadèmiques, la niciesa intel·lectual, la cultura de consum ràpid, la banalització del sexe, les institucions, la pretensió d’igualtat, la democràcia, etc. L’autor insisteix en el nul interés que té de convèncer ningú; perquè és inútil, i perquè qui intenta convèncer ja està demostrant implícitament algun dubte respecte de la seua idea. El seu punt de vista oscil·la entre la modèstia de qui s’enfronta a una tradició tan immensa que serà incapaç d’aportar-hi el més mínim; i l’arrogància del lúcid solitari, del que està despert entre adormits, de l’incomprés pels seus contemporanis: “Los reaccionarios les procuramos a los bobos el placer de sentirse atrevidos pensadores de vanguardia”.

***

Nadie puede escapar a su época, pero con un poco de tacto puede eludir sus trivialidades.

Progresar es prolongar inercias.
Reaccionar es desmontar automatismos.

Sentirnos capaces de leer textos literarios con imparcialidad de profesor es confesar que la literatura dejó de gustarnos.

La inteligencia que no despierta hostilidad es anodina.

Los partidarios de una causa suelen ser los mejores argumentos contra ella.

La literatura no perece porque nadie escriba, sino cuando todos escriben.

El roce social no pule, empuerca.

Ser reaccionario es comprender que el hombre es un problema sin solución humana.

Despoblar, y reforestar, primera pauta civilizadora.

Los lectores del escritor reaccionario jamás saben si conviene aplaudirlo con entusiasmo o patearlo con rabia.