Des de l’interior d’Alix Garin

Impenetrable
Traducció de Pilar Garriga
Norma Editorial, Barcelona, 2025
No és fàcil parlar de sexe, sobretot quan representa un maldecap. En general, tothom intenta encaixar en els models apresos, variats i flexibles hui dia, però que solen excloure les diferents situacions —mèdiques o circumstancials— en què practicar-lo no resulta plaent o provoca dolor físic. En Impenetrable, Alix Garin (Namur, Bèlgica, 1997) conta la batalla que lliurà contra ella mateixa per a recuperar la libido i les ganes de mantenir relacions sexuals. El volum descriu el llarg periple d’una jove de vint-i-un anys per ginecòlogues, psicòlogues, sexòlogues i fisioterapeutes, primer per a aconseguir un diagnòstic i, després, per a reeducar el cos i recobrar el desig enyorat. Com una amarga paradoxa, tot comença en un aparent bon moment: la xica ha finalitzat els estudis superiors de dibuixant de còmic i s’instal·la a Brussel·les, on troba faena com a il·lustradora en una agència de publicitat, alhora que aconsegueix un contracte d’edició per al seu primer llibre. A més, manté una relació amb Lucas, amb qui conviu i del qual confessa estar-ne enamorada.
Les raons d’aquesta disfunció són difuses, a l’inici l’autora esmenta l’estrés, el dol per la mort de l’àvia i, més endavant, insinua un cas d’abús quan tenia cinc anys, però sap sostenir les regnes i no permet que la narració siga absorbida per aquest forat negre. A poc a poc, amb teràpia, medicació, exercicis i, sobretot, amb nous coneguts que li encenen el cos, torna a sentir desig i a mantenir relacions sexuals satisfactòries amb el seu xicot, un happy ending que es percep un poc forçat. Alix Garin és una artista valenta que en Impenetrable s’endinsa en un terreny pantanós del qual era difícil eixir indemne. Encara que el personatge de Lucas apareix des del començament, roman sempre a l’ombra de la protagonista que conta la història en primera persona, quan, en realitat, ell és una figura clau en l’evolució de la xica, ja que és la seua parella durant l’angoixós tractament: es manté fidel a pesar de l’abstinència sexual i es mostra tolerant amb els capricis d’aquella. És cert que, cap al final, l’autora inclou unes pàgines fosques —vinyetes en tons violacis obscurs sobre fons negre— que deixen entreveure la gelosia de Lucas, però potser hauria calgut cedir la veu al jove perquè explicara una part d’allò viscut en aquests anys tortuosos.

No me olvides
Traducció de Xisca Mas
Astronave, Barcelona, 2025
Alix Garin coneix perfectament el llenguatge del còmic, controla els silencis —les el·lipsis—, conjuga la fluïdesa dels esdeveniments amb escenes estàtiques i, sobretot, crea metàfores visuals per a expressar la torbació, la incomunicació o l’alegria. De fet, amb No me olvides, el seu primer títol en solitari, va guanyar nombrosos premis. Aquest llibre relata els últims dies de vida d’un dona gran malalta d’Alzheimer que la neta pràcticament segresta de la residència per dur-la a la casa en què va nàixer, un desig que l’àvia repeteix amb insistència des que ha perdut l’enteniment. Encara que la mirada de la xica preval, la història sembla contada des de fora per una càmera, i això facilita la distància necessària per a abordar un tema tan pertorbador com veure com un ésser estimat va perdent la consciència i la identitat. Concebuda, doncs, com una road movie, l’obra alterna seqüències del viatge ple d’entrebancs amb les declaracions que la protagonista fa a la policia, recurs pel qual el lector intueix un desenllaç complicat. Sense la precisió i la genialitat de Paco Roca que en Arrugues dona veu a uns ancians que habiten en una residència, No me olvides transmet la gosadia i la ingenuïtat —de vegades temeràries— de la joventut, alhora que retrata el vincle entre la neta i l’àvia i, enmig de totes dues, la figura de la mare difuminada al fons.
