Jean Echenoz
14
Traducció d’Anna Casassas
Raig Verd, Barcelona, 2013

Pràcticament tots els comentaris —i totes les mirades confiades— remarcaven en aquells dies una convicció: la guerra que s’iniciava al final de l’estiu de 1914 duraria ben poc. Sense parèntesi ni temps per a la reflexió, Anthime ha de deixar els passejos somniadors en bicicleta, pujar al tren amb uns amics del poble i dirigir-se a les Ardenes per a convertir-se en soldat. Amb una escriptura que modula el ritme —de vegades, eixuta—, sense sotracs, Jean Echenoz travessa paisatges d’una llum polsosa, galeries inacabables i trinxeres, túnels esventrats i laberints de filferro espinós. L’amor, els conflictes no explicitats entre germans i els llaços d’amistat tenen de rerefons el retruny constant dels canons i el xiulet amenaçador dels projectils.

Aquesta prosa al·lusiva, que s’esllavissa delicadament per la trama, revela moments clau de la narració amb breus i fines línies i, en canvi, es deté amb minuciositat en algunes imatges: animals de granges que vagaregen pels camps desorientats, el contingut exacte d’una motxilla de campanya, objectes abandonats a la vora de la carretera per columnes de gent que fuig aterrida, boscos arrasats pel foc i que semblen, més aviat, una mena de raspall. En aquest escenari apocalíptic i fumejant, una ferida greu o una mutilació per metralla poden representar un colp de fortuna, el retorn desitjat a casa lluny del brogit atroç del front. Jean Echenoz ens du —amb senzillesa i un to quasi de confidència— dels cràters i l’aire mortífer dels camps d’Europa al recer i la calidesa dels gestos quotidians, aparentment insignificants.