Estimar el camí

Potser un home fa un viatge a peu de prop de 400 quilòmetres entre dues ciutats que coneix bé perquè hi ha viscut un bon grapat d’anys i voldria segellar la distància que les uneix o les separa. O potser el fa perquè ha arribat el moment en què el temps passa més lentament, d’ençà que s’ha jubilat de la seua feina. O potser perquè vol recuperar tant temps que ha perdut viatjant-hi amb totes les presses del món. O potser fa aquest viatge per explicar-lo. El Vivir para contarla de Gabriel García Márquez transmuda la pell i adopta un patró més accessible i més dinàmic. És Luís Antolín, l’autor del conjunt d’aquestes anotacions a peu de ruta, qui es calça les sabates caminadores i mamprén una passejada que li ocuparà tres llargues setmanes (del 24 d’abril al 13 de maig de 2017) d’una rica i variable primavera, el temps en què els arbres estan florits, les pluges campen al seu gust per allà on volen i els ocells entonen les seues miraculoses cançons sense lletra. Talment un pelegrí que s’hostatja en els albergs municipals, les fondes i hostals que troba al seu pas, un comptable que anota el preu de les habitacions amb desdejuni inclòs i un enamorat de la botànica que recorda el nom de cada matoll verd, herbeta o flor perduda pels marges de sendes i camins. Sense cap intenció prèvia de reunir les notes del seu quadern de viatges en una publicació, l’autor (Toledo, 1950) comprova al remat que és justament al llibre on ell volia arribar. El llibre com a destí del viatge, doncs. I és llavors que s’hi posa: consulta amb els amics, coneix el magnífic intramón de Martín Gràfic de la Fonteta de Sant Lluís, corregeix proves, rectifica passatges, decideix. Finalment, en un moment crucial de la seua vida de pèrdues i absències, la criatura escrita i publicada aconsegueix fer-se un lloc entre les seues mans. I a la nostra Biblioteca.

Reflexions, poemes, cançons, diàlegs i dibuixos, tot allò que el caminant veia, escoltava, olorava i recordava durant la seua travessia queda recollit en un bonic volum autoeditat, un llibre en el qual el blanc del fons es troba amb el roig de les lletres i amb les divertides il·lustracions fetes a llapis i acolorides potser amb aquarel·la. Traços que retraten molt sovint el personatge central de la història, el caminant, ell mateix, convertit en imatge de la portada i en leitmotiv inexcusable de l’obra. Es tracta d’uns dibuixos senzills i bàsics, primaris, que a estones evoquen l’art del professor d’educació física quan simula gràficament el cos humà en moviment. I el caminant que descansa a l’espona del llit, després d’una dura jornada. O l’entrada o l’eixida d’un poble, llogaret o ciutat, alguns trams de la Via Augusta, arbres centenaris, tanques de pedra, vil·les d’estiueig. Pobles taurins en festes, tavernes de torrats parroquians. La motxilla recolzada en el banc d’una plaça, una església, una font… Tota la iconografia possible que miren uns ulls des que el sol ix entre les bromes del camí, i es pon en un horitzó desafiant els primers vespres, agraït i cansat els últims.
Unir amb les pròpies passes el camí entre dues ciutats no necessàriament germanes —però agermanades per l’íntima biografia de l’autor, maridades per sempre gràcies a aquest viatge— és travessar paisatges de frontera. Entre València i Toledo s’estenen les últimes estribacions de les comarques centrals-meridionals del País Valencià i les primeres de les terres de Castella la Manxa. De l’Horta a la Ribera, la Costera, la Vall d’Albaida, part de l’Alt Vinalopó. I més tard, Chinchilla, Albacete, Las Pedroñeras, Quintanar de la Orden… Les jornades que tenen la data 30 d’abril i 1 de maig, i el nom de la ruta Almansa-Alpera, i Alpera-Higueruela són les que marquen aquest trànsit entre veïnatges impossibles, derivacions perdudes en terra de ningú. És en les escletxes del camí on potser es troba l’essència d’aquest enginy, l’origen d’aquesta idea de singladura plena de dubtes, d’incògnites, de descobertes i de contradiccions. En aquesta estranya cruïlla apareix, en canvi, la candidesa del haiku:

MARGARITAS
Si cantárais
con voz trémula seríais
Nina Simone.

Si al principi déiem que l’autor no tenia cap intenció prèvia de convertir el seu viatge en llibre, en prendre consistència el relat que n’ha resultat, observem que les aspiracions grafològiques estan bastant lluny de ser “literatura”. L’estil amb què el bolígraf d’Antolín expressa el perfil de cadascuna de les seues rutes és purament descriptiu, de reflexió a partir de l’observació, de deduccions, de causes i de conseqüències. És el moviment continu, l’exercici físic, l’anar i tombar dels seus peus allò que provoca pensaments en veu alta traslladats després al paper. O el motiu per posar en qüestió tantes coses, qui sóc, per què aquest dolor, aquesta manca de desig, la sensació que sempre estem lluny d’algun lloc. Una curiosa manera d’iniciar-se en l’escriptura, en l’escriptura de viatges, emetre la veu que flueix al ritme dels nostres passos. Ell, que és electricista d’ofici, que ha exercit de mestre d’educació física i expressió corporal durant més de 30 anys i que ha practicat el joc de viure amb tanta intensitat com ha pogut, sempre al costat dels amics, es mimetitza amb la terra que trepitja i analitza detalladament quin és el procés del seu tendó d’Aquil·les, com responen els seus ronyons, que els passa a les seues espatlles. El caminant reconeix a poc a poc la gestualitat del homes i les dones que es creuen en el seu camí, el somriure serrat, la salutació escassa. Convençut que aquest era El viatge i que cadascú ha de fer el seu propi viatge de manera conscient i meditada, tanca cada nit amb un haiku, desvesteix les insinuacions per vestir-les de certeses i, al ritme de la melodia de la seua harmònica, inventa, pedra sobre pedra, la història d’un home que volia ser d’enlloc.

Pongo unas tarjetas para mis amigos en el buzón postal y pienso que no encontrarán el destino, tal es la sensación que tengo de haber viajado al fin del mundo.
Y liquido un par de haikus que se me habían atascado los primeros días:

JAZMINES
De veranos, de
amores por venir, de
Alejandría

AZAHAR
Olor súbito
que dice en voz alta:
deseo sentir.