Miguel Ángel Villena
Berlanga, vida y cine de un creador irreverente
Tusquets Editores, Barcelona, 2021

És a partir d’aquesta lectura, un treball encomiable de Miguel Àngel Villena, que sentim que el temps no passa —o no hauria de passar—sense deixar petjada, que el rastre d’aquest mestre nascut fa cent anys, amic del pensament anarquista, entremaliat i erotòman, roman —o hauria de romandre— entre nosaltres. La traça del cineasta valencià encara es passeja pels carrers del centre de la ciutat capital de l’antic regne de València, i potser interromp una conversa (com, de fet, interrompia un rodatge) per mirar-se el resum del tour de França, o s’emmiralla amb el soroll d’una mascletà o amb la melodia d’un pasdoble, saluda els lectors de la premsa diària, observa de reüll les dones que porten sabates de taló d’agulla i mira per la tele els partits del València CF. Sobrevalorat o no, aquest creador que fou s’emportà amb ell un trosset de nosaltres, o algú amb qui ens sentíem identificats, eternitzat en algun fotograma.

Si estirem del fil que va des del rodatge d’una pel.lícula afable i blaneta com Calabuch, en una Peníscola rural i deshabitada, al d’un altre llargmetratge com París-Tombuctú, últim treball del director, ple d’autohomenatges, descarat i bròfec —també rodat a Peníscola— trobarem un home com n’hi ha hagut pocs en el panorama cultural valencià, irònic i tendre, obsessiu, afable, contradictori, hipocondríac, supersticiós, fetitxista, local i universal. Fou, sí, un valencià que parlava castellà que es va saber moure en els escenaris més avantguardistes i alhora marginals d’un estat oprimit primer pel franquisme més ranci, i ansiós més tard de noves llums, però incapaç d’esborrar aquella ferida que feia pudor de resclosit, d’espelma de cementeri, de misèria i de roba suada. Les figures retòriques, les irreverències més salvatges i tota mena d’ambigüitats ben calculades formen part de l’imaginari col.lectiu que aquest cineasta va recrear en les seues dèsset pel.lícules, testimoni dels esdeveniments ocorreguts en la segona meitat del segle XX a Espanya. Miguel Ángel Villena recorre la vida de García-Berlanga a través dels 16 capítols del seu llibre. Aproximadament, hi dedica un capítol a cada pel.lícula, pàgines que aprofita per lligar els fils de la història, la personal i la col·lectiva, viscuda en un país durant 89 anys llarguíssims. I descriu com cada passatge de la història, i cada episodi viscut per Berlanga, li era una bona excusa per a la creació d’un personatge: un retor orat (comparable només a un gànster d’Scorsese) una cambrera ploramiques, un ministre espavilat, un botxí afligit, una marquesa casposa i flatulenta. El periodista sap bastir l’edifici berlanguià i torna una vegada i una altra sobre les anècdotes, els noms i les petjades del món dels somnis, que sol ser en blanc i negre.

Hi descobrim el xiquet que corria entre el carrer Barcelonina on va nàixer i la pastisseria El Postre Martí, propietat de la família de sa mare a la plaça de l’Ajuntament de València, durant el temps d’esbarjo que li permetien les jornades escolars als jesuïtes, allà pels inicis dels anys 30 del segle XX. També aquell altre, el mateix que passava les vacances pels carrers sense asfaltar d’Utiel i les terres de la comarca d’on provenia la família paterna, fredes i castellanes, austeres contrades que vestien les seues gents amb roba apedaçada, forats als pantalons i mocadors al cap. El xiquet Luís García-Berlanga, que va heretar el cognom compost del seu avi Fidel, alcalde d’Utiel i president de la Diputació valenciana l’any 1894, potser per no perdre un lligam amb aquell món humil que portava inscrit a la mirada i al qual no va voler renunciar, un xiquet crescut a l’empara d’una mare de procedència aragonesa, carinyosa, riallera i autoritària, i un pare absent la major part del temps, un empresari del sector vitícola que patiria presó i condemna de pena de mort per les seues idees contràries al règim. Potser per això, el protagonista d’aquesta biografia, que s’allistà a la tristament famosa División azul en un intent de commutar la pena de mort paterna, s’escapolí en més d’una ocasió de la censura i es permeté la llicència d’introduir en les seues històries personatges impúdics i situacions que ridiculitzaven la dictadura de Franco, o Franco mateix.

I després hi hagué l’home que va estudiar a Madrid, on coneixeria María Jesús Manrique, la dona —carinyosa, riallera i autoritària— que seria la seua companya fins al final, mare dels seus quatre fills varons. L’home que va comprar una casa d’estiueig a Somosaguas, on va allotjar el seu fill Carlos que moriria molt jove, on va guardar la seua col.lecció de revistes i fetitxes eròtics, i on va aprendre l’art de mirar el paisatge i practicar el silenci. L’home, en fi, que va saber fer del cine una escola de la vida, un espill de la societat del seu temps i que va convertir la ironia en un art, íntima i plena de tendresa.

S’acaben els adjectius per definir el seu cine, per etiquetar les seues personalíssimes imatges, icones i objectes de culte, els enquadraments i els plans seqüència made in Berlanga, o els personatges que va saber consolidar entre la seua troupe, una colla d’actors i actrius (del bo i millor que ha deixat la cinematografia espanyola) que se sentien lliures en la caricaturització d’uns subjectes esteriotipats, descarnats i polèmics, uns caòtics supervivents.

En la portada del llibre, l’home de barba blanca i cabells arrissats seu en una cadira amb les cames creuades, porta corbata i un mocador blanc en la butxaca de la jaqueta, com un dandi burgés, elegant i refinat. Va descalç i amaga les mans discretament, l’esquerra dins la butxaca dels pantalons i la dreta apuntant al cor, entre el tercer i el quart botó de la camisa, tot suggerint una carícia. Com un emperador romà, l’abundància de pèl corona el seu cap lleugerament inclinat, amb el rictus d’un home tranquil, potser un pèl molest pel fred i la dispnea. Una escultura femenina de pits insinuants, pretesament clàssica, es deixa veure un parell de passes darrere seu.