Witold Szabłoswski
Los osos que bailan
Traducció de Katarzyna Mołoniewicz i Abel Murcia
Capitán Swing, Madrid, 2019

Suggeridora al·legoria entre la història dels óssos ballarins que han entrenat durant centenars d’anys els gitanos de Bulgària, i la de les persones que han viscut sota la tirania, molt especialment la dels règims comunistes del segle xx; estructurada en dues parts, que es corresponen amb els dos elements de la metàfora. En la primera, l’autor narra el que ocorre quan es prohibeix continuar tenint óssos a casa, entrenar-los perquè ballen, passejar-los per pobles i ciutats com a espectacle. Les negociacions amb els gitanos perquè s’avinguen a lliurar-los a una organització que ha construït una reserva per allotjar-los, i els esforços dels treballadors del parc perquè aprenguen a viure en llibertat. En la segona, en canvi, no hi ha una única història, sinó que l’autor relata de manera fragmentària els seus viatges per països de l’òrbita soviètica, especialment de l’Europa de l’est, però també per exemple Cuba. Fragments que reprodueixen les converses amb persones anònimes que parlen del final del comunisme i dels canvis que això ha suposat en les seues vides. De les promeses, frustracions, nostàlgies i contradiccions que ha comportat l’assoliment de la llibertat capitalista. Un poc a la manera de l’Aleksiévitx de La fi de l’home roig, però salvant unes quantes distàncies.

Les negociacions perquè els gitanos accepten lliurar els óssos —que consideren un membre més de la família— són llargues i costoses. Però el més difícil comença quan arriben a la reserva de Belitsa, el més difícil és que aprenguen a viure en llibertat:

La libertad es algo muy complicado. Hay que ir dosificándola poco a poco.

Fan progressos lents i tímids, no saben buscar-se l’aliment perquè mai no els ha fet falta, fins i tot se’ls ha d’ensenyar a hibernar. Però tan prompte veuen un humà s’alcen sobre les potes del darrere i comencen novament a ballar. De la mateixa manera, els habitants dels països comunistes també tenen dificultats per adaptar-se a una nova vida sense la tutela paternalista i omnipresent de l’estat. I les converses que hi té Szabłowski reprodueixen la desorientació, la por a una situació inèdita, la desconfiança envers la Unió Europea i el capitalisme. El tema del llibre és —no cal dir-ho— els límits i les paradoxes de la llibertat. I el preu que cal pagar-hi. La subtil ironia que punteja el text, molt especialment en la primera part, deixa entreveure com els óssos no són molt més lliures en la reserva que en mans dels seus entrenadors, ni viuen d’una manera més natural: la tanca electrificada, l’esterilització, l’alimentació. El nul interés —quan no el desdeny explícit— dels responsables de l’associació animalista respecte de la situació dels gitanos. O el contrast entre els recursos que es dediquen a la reserva i la situació dels habitants de la zona on s’instal·la, que es queixen d’haver estat abandonats a la seua sort:“Aunque llevan más tiempo que los osos aprendiendo las reglas de la libertad, no hay un equipo de especialistas que les pueda apoyar en su transición particular”.

El millor de l’obra és l’analogia entre la història dels óssos i la dels habitants de països excomunistes, una troballa potent i suggeridora. El més qüestionable, en canvi, la poca confiança que sembla tenir Szabłowski en el lector, a qui assenyala on ha de mirar i quines equivalències ha d’establir entre totes dues parts del llibre. Potser, el problema és que són en realitat dos llibres distints, interessants tots dos, però que no acaben d’encaixar plenament. En qualsevol cas, molt més interessant la primera part, tot i que és probable que siga també on més llicències s’ha pres l’autor a l’hora de jugar entre la realitat i la ficció. A canvi, hi explica una història que commou, amb força literària, amb un subtil sentit de l’humor —negre, en ocasions— i de l’absurd. Però també de compassió i de voluntat d’entendre els seus personatges. I que conté ja en essència —de manera implícita— l’analogia, sense la necessitat que una segona part la faça evident.