L’oceà de Stanisław Lem

No sabem si «tota filosofia és automàticament ciència ficció», com afirmava un octogenari Ray Bradbury, «la ciència de pensar sobre coses abans que succeïsquen», però algunes narracions d’aquest gènere amb freqüència han sigut interpretades des de perspectives ontològiques, metafísiques, psicoanalítiques o fins i tot místiques. Sembla que Solaris fou una autèntica temptació per a aquest tipus de comentaris, com digué en una ocasió Stanisław Lem (Lviv, 1921 – Cracòvia, 2006) sense amagar-ne l’estupefacció: «Vaig llegir-ne unes ressenyes tan erudites que no en vaig entendre gaire res, començant, per descomptat, per una interpretació purament freudiana». El menyspreu d’un escriptor envers les crítiques a les seues obres no és una actitud que, a hores d’ara, sorprenga ningú, com tampoc, malauradament, la tendència d’alguns estudiosos a fer encabir en els marges d’una teoria psicològica o sociopolítica el fascinador i complex món fictici de Solaris. Quan es publicà en 1961, Lem ja havia patit, primer la persecució nazi —la seua família, d’ascendència jueva, esquivà per poc les càmeres de gas de Belzec en fugir del gueto de Lviv— i, més tard, la repressió del règim comunista que, entre altres coses, censurà en 1948 L’hospital de la transfiguració, la seua primera novel·la que no aparegué fins el 1955. Aquell mateix 1948, l’autor abandonà la carrera de medicina per a evitar l’obligació d’incorporar-se a l’Exèrcit Roig com a metge militar.

A l’Estació espacial que orbita al voltant de Solaris, un planeta format per un immens oceà de plasma, arriba Kris Kelvin, que prompte percep que algun fenomen estrany afecta els científics que hi treballen: Gibarian s’ha suïcidat, Sartorius roman tancat al laboratori i Snaut es mostra esquiu i no acaba d’explicar-li què està passant. Les instal·lacions semblen gairebé abandonades, els autòmats han sigut desconnectats i emmagatzemats, hi ha caixes amuntegades pels passadissos i un desordre de mobles i llibres regna en el que serà el seu dormitori. En poc temps, Kelvin comprendrà la causa de les actituds irracionals dels companys, quan, un matí, en despertar-se, troba Harey —la muller, morta deu anys enrere— amb la mateixa roba que duia l’última vegada que la veié: «no havia canviat gens, els morts sempre segueixen joves». A partir d’aleshores, comença un procés, primer d’astorament i de rebuig; després, una fase d’experimentació i d’anàlisi, un intent d’entendre què són aquests fantasmes: «no són persones, ni còpies de persones concretes, només unes projeccions materialitzades del que conté el nostre cervell sobre aquella determinada persona». Finalment, l’acceptació i quasi l’enamorament d’aquesta criatura idèntica a la de la memòria. Però encara que Kris i la nova Harey fantasien sobre com serà la vida junts a la Terra, tots dos saben que això no serà possible.

La idea de recuperar els éssers estimats desapareguts, ni que siga en rèpliques imperfectes, no és nova, es trobava ja en un dels capítols de les Cròniques marcianes de Bradbury. Però Lem hi afegeix un factor encara més pertorbador, perquè en Solaris aquests «hostes» no poden allunyar-se de l’individu del passat del qual formen part. Segons Snaut, en personalitzen les pors, els desitjos més obscurs, les perversions a penes imaginades; encara que més endavant es pregunta si, amb aquestes presències, l’oceà vol atacar-los o satisfer-los. Com a investigador, a més de les proves i de l’observació, Kelvin rellegeix part de la bibliografia sobre Solaris, que abasta quasi seixanta anys d’hipòtesis i d’exploracions. En un primer moment, l’oceà fou considerat un conglomerat inert que generava formacions gegantines i enlluernadores a causa d’una activitat quasi volcànica. Després es desenvolupen les teories de l’oceà viu, capaç d’imitar formes de naus i d’altres aparells humans. Es van descriure i catalogar minuciosament els tipus de constel·lacions que sorgien d’aquella superfície inquieta i, més tard, aparegueren estudis que parlaven de manifestacions d’una «voluntat conscient» i de «processos teològics». També s’havia descrit la massa aquosa com una degeneració, com el «producte final» d’una evolució que milers d’anys enrere havia constituït una organització superior. En els últims temps, la solarística s’havia convertit «en un laberint cada cop més intricat (…), un segon oceà de papers estèrils semblava acompanyar en el temps l’oceà de Solaris».

Pels vidres de l’Estació —un disc de dos-cents metres de diàmetre— entren els reflexos rojos, blaus i violacis dels dos astres que s’alternen en l’horitzó d’aquest planeta: «Una posta de sol d’una bellesa excepcional omplia les finestres altes del corredor superior. No era una vermellor tètrica, inflada, sinó que eren totes les tonalitats d’un rosat tornassolat, com si tingués una pols diminuta de plata». Entre ombres i raigs de llum intensa, els cosmonautes discuteixen sobre la mort i la memòria, la bogeria i els somnis, la identitat —què soc, es pregunta la mateixa Harey, sabedora que no és exactament la dona de Kelvin—, la consciència o els límits del coneixement humà. A més d’un llenguatge sonor i dúctil, d’una intriga mesurada amb precisió quirúrgica i d’uns jocs simbòlics colpidors —els vestits blancs quasi idèntics a l’original, però sense cremallera—, l’encert de Stanisław Lem rau en haver plantejat aquests temes transcendentals a través d’un punt de vista particular, el de Kris Kelvin: no hi ha, doncs, pàgines d’elucubracions d’un narrador omniscient que ho descriu tot, sinó que el lector s’endinsa en l’univers solarià a través de la veu i l’experiència d’aquest personatge que, en alguns moments, necessita rellegir allò que altres han escrit sobre el planeta misteriós. Tot allò que succeeix en la història afecta directament i profundament el protagonista i l’autor polonés en va saber transmetre la soledat i el desassossec, però també la fascinació per un paisatge enigmàtic i aliè que, al final, sent que l’acull.