Els Kennedy: mitologia i conspiranoia

El dels Kennedy és un d’aquells casos estranys en què els fets són únicament el punt de partida per a un fenomen molt més ampli: un relat de creació col·lectiva, carregat de significats, entre el mite i la llegenda, i que ocupa l’imaginari popular de diverses generacions. Vicenç Pagès Jordà naix l’any que assassinen John Fitzgerald Kennedy —en concret, tres setmanes després del magnicidi—, i, segons l’autor, aquest fet li hauria induït un interés de per vida i fins a cert punt obsessiu per tota la dinastia. La dèria el porta fins i tot a mesurar les generacions en funció de la relació que han tingut amb aquesta família. I a deixar-ne mostres —de manera més o menys anecdòtica— en bona part de la seua obra prèvia, abans de cristal·litzar ara en Kennedyana, on esdevé tema central. Llegint l’obra pòstuma de Pagès, es té la sensació que l’autor hauria rastrejat durant dècades tot el material produït sobre una de les famílies més poderoses dels Estats Units, i que l’hauria pensat en les seues múltiples dimensions. Tot allò que hi tinga la més mínima relació, doncs, per llunyana que siga —llibres, documentals, obres d’art, cançons, pel·lícules— és susceptible d’aparéixer en una obra que és, entre altres coses, un intent d’explicar la fascinació de l’autor per aquesta trama i pels personatges que l’habiten. Uns personatges i uns fets que proporcionen tota una sèrie d’elements que qualsevol guionista o escriptor de ficció somiaria haver creat. Amb l’afegit que —ben sovint— se situen al límit de la versemblança, quan no el traspassen per instal·lar-se en llocs que no acceptaríem en una obra de ficció. Elements heroics, símbols, mites fundacionals, intrigues, girs de guió, contradiccions, entreteniment, connexions i coincidències. Però, sobretot, sospites: especialment, la d’una gran conspiració.

De la seua aportació, l’autor n’escriu que “consisteix a contemplar el relat de manera global, a relacionar-ne tants components i tantes manifestacions com puguem, des de la nissaga daurada de semidéus fins al reality show més infame, però sense pretensions d’exhaustivitat”. En aquest sentit, la de Vicenç Pagès Jordà és una obra fragmentària, que toca molts aspectes relatius als Kennedy —uns de més centrals, altres que només s’hi relacionen tangencialment— sense acabar d’aprofundir del tot en cap. Però que aconsegueix d’encomanar la seua febre per la família. Una obra amb elements que provenen tant d’allò que podríem anomenar l’alta cultura com de la cultura popular. Per on desfilen, barrejats de manera impúdica, Nina Simone, The Clash i Lou Reed; Borges, Truman Capote i Josep Pla; Orson Welles, Jean-Luc Godard i The Simpsons; Stendhal, el duc de Saint-Simon i Henry James; Nureyev, Rostropóvitx i Andy Warhol. Tal com Pagès Jordà concep la història, l’assassinat de John F. Kennedy no n’és ni el principi ni el final, sinó l’epicentre. I en Kennedyana, a partir d’aquest punt central, en va eixamplant el cercle fins arribar a Aristotelis Onassis i Maria Callas, d’una banda, o fins a Marguerite Oswald, de l’altra. Hi busca el relat ocult, l’obra d’un Gran Guionista que coneix bé l’art de contar històries. Mostra, enllaça i interpreta els elements que conformen la trama, de vegades fins a límits inopinats. I els resignifica. S’encomana en certa forma de la conspiranoia inevitable que acompanya el relat, però no hi pretén trobar cap resposta. Hi destaca la capacitat per a caracteritzar els personatges amb dos pinzellades breus, no exemptes d’humor i de sarcasme: “Ari fa col·lecció de mites ja des d’abans de néixer, i se n’emportarà al llit tots els que podrà, sense descuidar-se de convidar-los a sopar al Maxim’s de París perquè la premsa en doni fe”, hi llegim a propòsit d’Onassis.

L’autor veu la nissaga Kennedy com els personatges d’una rondalla: el pare Joe com el model original, i els fills homes —de major a menor— com una còpia cada vegada més dolenta i també més conscient de ser-ho. La de Joe Kennedy seria la figura tràgica de l’home que ho espera tot dels hereus, però que veu morir els tres fills grans per acabar constatant la mediocritat del quart. A diferència del que ocorre en la Bíblia o en la tradició clàssica, els Kennedy no s’odien entre ells, sinó que donen una importància cabdal als vincles de sang, a la família, i això els apropa més aviat a la manera de fer de la màfia. És una saga “comparable als Borja pel que fa a la conquesta, la consolidació i la transmissió del poder”, en què podem trobar “els temes de Shakespeare, però posats al dia”. La història de la dinastia i les seues ramificacions té els components d’una tragèdia grega —Grècia, de fet, és l’escenari d’un dels episodis— protagonitzada per herois, déus i reis. Combina l’amor i la mort, la bellesa i la violència, el poder i l’eròtica. I l’autor la considera “l’últim mite de la modernitat”. Hi contribueix el fet que JFK —com algunes estrelles del rock o altres icones contemporànies— morira en el moment just per a ser canonitzat. Abans de la corrupció, abans de tindre l’opció de defraudar ningú, com una eterna promesa.

A banda dels fets en ells mateixos, però, hi ha tot el conjunt d’elements literaris que ens els fan atractius. Per això, Kennedyana també és una reflexió metaliterària, un assaig sobre l’art de contar històries. I una indagació en els límits de la versemblança, en les diferències entre els relats de ficció i de no-ficció. Perquè, fins i tot des del punt de vista narratològic, la història dels Kennedy —i molt especialment l’assassinat de JFK— té tots els ingredients que s’hi acostumen a considerar necessaris. Té ritme i té una estructura que es pot reconéixer. No té un final clar: al contrari, la trama sembla que no s’acaba mai, i provoca la insatisfacció que és motor de l’expectativa. Un dels motius de l’èxit d’aquest relat és que segueix patrons coneguts i establerts; els continua, els actualitza i els amplia. La història recull bona part de la tradició literària: dels mites clàssics o el cicle artúric a la novel·la de formació; de Shakespeare a Kafka; la novel·la negra i la novel·la rosa. I, sobretot, la conspiranoia postmoderna. El lector/espectador hi té la sensació que res no ocorre per casualitat, sinó que tot té un motiu i un significat. En són tantes, les coincidències —moltes més de les que toleraríem en una obra de ficció—, que sembla que no puguen ser atribuïbles únicament a l’atzar.

El llibre analitza també la importància dels mitjans de comunicació tant en la promoció personal i interessada dels Kennedy —que semblen haver nascut per a la pantalla— com en la difusió dels diferents episodis de la història que representen i protagonitzen. Per a l’autor, a més, bona part de les característiques actuals dels mitjans —la barreja d’informació i entreteniment, el foment de la conspiranoia, la teleporqueria, la pseudoanàlisi convertida en baralla dialèctica, l’apel·lació a les vísceres o la cerca de la llàgrima fàcil— naixen els dies posteriors a l’assassinat de JFK. Kennedyana, que indirectament és també una mirada a tota una època, no busca la veritat sinó mostrar totes les perspectives i les múltiples interpretacions que se n’han fet. És un assaig on l’especulació substitueix les certeses, i en què tenen més pes les connexions i les coincidències que no una hipotètica conclusió. Si les setze mil pàgines de l’informe Warren són, en paraules de Don DeLillo, “la novel·la oceànica que James Joyce hauria escrit si s’hagués traslladat a Iowa i hagués viscut fins als cent anys”, només s’hi pot assenyalar, en tot cas, la impossibilitat d’arribar mai a la veritat.