Paul Celan
De llindar en llindar
Traducció i notes d’Arnau Pons
Labreu Edicions, 2012
Amb una nuesa extrema, assenyala el poeta israelià Iehuda Amikhai: “Oblidar algú és com/ oblidar-se d’apagar el llum de la terrassa/ i deixar-lo encés de dia./ Però també és per la llum/ que recordes”. La poesia de Paul Celan també està ancorada al passat, presonera del record, però a l’hora d’abordar la ferida i els abismes de la memòria —els pares assassinats, junt a milions de jueus, en l’extermini nazi—, pels seus versos es despleguen tot un seguit d’imatges encauades, amb significats esquius i associacions esmunyedisses. Arnau Pons ens guia amb precisió lingüística i esperit cabalístic pels esculls en què ben sovint es converteixen aquestes metàfores desconcertants que formen un univers incandescent i desolat.
Hi ha una sèrie de motius recurrents i circulars en la poesia de Celan: la relació —possessiva, d’estranyesa i de pur combat— amb la llengua alemanya, la presència constant de la mare i les víctimes de la Xoà, un diàleg exigent i inquisitiu amb els seus propis versos, a més d’un amor poderós i convuls: “ens hem llançat dins la fondària/ amb què l’escuma de l’eternitat es va teixint”. Mar, brases, cistell, neu, el cirerer de la flor negra, el riu d’arena, ombres i pedres, algunes imatges del poeta deriven cap a un existencialisme angoixant i cert surrealisme, com els ganivets que encerclen un ull o els cabells suspesos sota l’aigua. Una abstracció que conviu amb escenes nítides i despullades en una poesia sotmesa a un examen inclement, ansiós, sobre el significat veritable dels mots.
“Arrufats de nit,/ els llavis de les flors;/ creuades i intrincades,/ les soques dels avets,/ agrisada la molsa, la pedra estremida,/ despertades per a un vol sense fi/ les gralles per damunt de la glacera.” La natura de Paul Celan conté inquietud i magnetisme, foc i gel que es fusionen en uns versos que, afortunadament, també es relaxen en “la paraula sobrevolada d’estrelles,/ ruixada de mar”. El poeta es presenta amb el farcell de la memòria De llindar en llindar, com un vagabund —insomne—, entre ombres de jueus que no pot deixar de convocar.
