Clarice Lispector i l’ombra de les paraules

Quan Clarice Lispector passà per Egipte l’any 1946, reconegué que mirà cara a cara l’Esfinx sense poder-la desxifrar, “ara bé, tampoc ella no pogué endevinar res de mi.” Empresonada en una aurèola permanent de cripticisme i d’enigma, l’autora brasilera lluità tota la seua vida amb el que considerava les limitacions del llenguatge per a erigir el seu món narratiu, esmunyedís i secret. En les escasses entrevistes que concedí solia contestar amb evasives i un cert mutisme quan el periodista s’acostava als aspectes més íntims o la tractava com una mena de monstre sagrat. Però quan li retreien el seu posat hieràtic, assenyalava amb un lleuger somriure nobiliari: el meu misteri és que no amague cap misteri. Cabalística, supersticiosa i amb una tendència irrefrenable cap al misticisme, Clarice Lispector insistia que més que l’estructura de la novel·la, l’argument o els personatges, sobretot li interessava el procés a través del qual l’escriptura era un mitjà per a aproximar-se a una veritat interior. Per aquest motiu, una vegada preguntà —tímida i insegura— al director d’un suplement cultural on col·laborava si els temes jueus en la seua obra eren obvis, malgrat que mai no els esmentà directament. Li va respondre que la seua literatura era com la de Kafka, on es percep la intensitat i la desesperació jueva davant la pèrdua de Déu. Fou una de les poques ocasions en què Clarice Lispector assentí —recompensada— sense necessitat d’alçar el seu escut defensiu.

Nascuda el 1920 a Chechelnik, Ucraïna, junt a la frontera russa i polonesa, Chaya Pinkhasovna Lispector travessà en braços dels seus pares i de les seues dos germanes l’Europa apocalíptica de postguerra, on patiren tots els rostres de l’horror entre revolucions, enfrontaments civils, pogroms i una misèria atroç. Embarcats a Hamburg, arribaren a Brasil uns mesos després, amb la sensació d’haver deixat enrere un infern irrespirable. Però a Clarice Lispector mai se li tancaren les ferides d’aquell període, la violació de la mare i la sífilis que provocà la seua mort, l’hostilitat amb què la vida tractà un home culte i refinat com son pare. En la seua narrativa —anticonvencional i sorprenent— hi ha una desconfiança absoluta en la moral clàssica, en un ordre benevolent i compassiu, ja que des de la infantesa estigué en contacte amb les irrupcions devastadores del mal. Els protagonistes de les seues històries demostren una profunda incapacitat per a estimar, incapaços de teixir un confortable entramat familiar, o bé els codis còmplices d’una relació d’amistat. En aquest sentit, i com revelen gran part de les seues novel·les, l’art pot representar una escapatòria davant un entorn presidit per la falsedat i la insatisfacció. L’elecció consisteix a deixar-se temptar per la irracionalitat, que el verí creatiu s’apodere del seny i —entre la fúria i l’animalitat— acabe amb el somni enganyós d’una vida tradicional.

Aquesta pugna la patí d’una forma obsessiva Clarice Lispector després de casar-se amb el diplomàtic brasiler Maury Gurtel Valente, i haver de sotmetre’s a les restriccions cerimonials de consolats i d’ambaixades a Nàpols, Berna i Washington, un ambient que jutjava resclosit, excessivament pautat. Un conflicte entre l’impuls i la raó que també és el punt clau des d’on creixen alguns dels millors relats de l’antologia Restes de carnaval, amb criatures que no poden restar tot el temps sota els imperatius d’una actitud civilitzada, cordial, de tensió baixa. Com en “Amor” —poderosa narració, cabdal per a entendre l’univers de Clarice Lispector—, on una dona se sent protegida instal·lada en la quotidianitat i la manca d’aventures, afers carregosos que viu plàcidament com un mur de contenció a les il·lusions pernicioses i al desassossec de la joventut. Però tota la calma desapareix en observar una imatge trivial, que desencadena una onada violenta i incontrolable. Després de seure en un jardí on regna una natura turbulenta i possessiva, torna a casa amb una aparent serenitat recuperada, que qualsevol minúcia irrellevant pot clivellar.

“L’esperança era el meu pecat més gran”, reconeix uns anys més endavant la xiqueta que protagonitza “Els desastres de la Sofia”, un dimoni altiu que tracta amb arrogància i dosis de menyspreu el professor que admira. Tota una efervescència de sentiments que la menuda no comprén i que es precipiten amb el descobriment de l’edat adulta: desig, por, humiliació, crueltat, rendició. L’accés a la consciència i l’exploració de l’ànima sempre van associades en Clarice Lispector a l’assetjament ineludible de la culpa. Com les cavil·lacions sobre un ram de flors que dubta a regalar Laura en “La imitació de la rosa”, una ama de casa que pretén recrear-se en l’avorriment, refugiar-se en la rutina i així evitar la fatiga de convertir-se en una dona enginyosa, brillant. La vida grisa de cada dia amenaçada per la seducció trasbalsadora —el salt al buit— d’una actitud extravagant.

En els retrats de Clarice Lispector les descripcions són incisives, amb comparacions i adjectius arriscats, associacions lèxiques que sobten com un cruixit. Hereva de l’atreviment i l’elusivitat de Katherine Mansfield, en els seus dibuixos hi ha una pressió ferma —agressiva— del llapis, però amb un to que no alça mai la veu, un murmuri que ens obliga a fixar l’atenció per si emprén un camí imprevist. Com en l’excel·lent “Instantània d’una senyora” o “La sensible”, estampes sotragants enunciades en unes poques línies. Una àvia tirànica que feu el primer tall al pastís d’aniversari amb puny d’assassina, una xiqueta que subjecta un bolso vell amb un amor conjugal, uns ulls amb la malícia dels estràbics, o bé la primavera en què es respira un aire de bondat perillosa, Clarice Lispector no dubta a retorçar les línies d’una narració i condensar-les en una imatge que s’impregna en la retina del lector. Els símbols embolcallats de foscor i els acords calculadament dissonants d’una melodia dominen en relats com “El missatge”, on una parella sofreix l’aprensió amb què aborden l’enamorament, i també en els fragments més poètics de “Les aigües del món”, apunts desconcertants i alhora ben nítids sobre els fantasmes amb què convivia l’autora.

De fet, en algunes novel·les i relats hi ha una recurrència excessiva a l’abstracció, la tendència a endinsar-se en el que Clarice Lispector qualificava com “el naufragi de la introspecció”, encerclar una escena senzilla amb els tirabuixons d’una metafísica ben particular. Com en “L’ou i la gallina”, on s’incrementa el repte amb un discurs que s’enlaira en un vagareig difícil de resseguir, una escriptura sarcàstica barrejada amb elements filosòfics, religiosos i existencials. El tòpic de l’ou i la gallina es converteix en una indagació sobre el coneixement —un dels temes centrals de Clarice Lispector—, la impossibilitat d’assolir cap certesa, ja que l’essència de la vida està més propera a una banalitat grotesca, a una simbologia que no admet cap explicació. Una contorsió narrativa massa forçada, una disquisició entremaliada que despertà incomprensió fins i tot entre els seus incondicionals. Uns retrets que la mateixa autora acceptava amb esportivitat, ja que afirmava —sorneguera— que, en el fons, ella tampoc no l’havia entés.

De fet, quan algunes de les narracions recollides en Restes de carnaval travessen zones d’ombra de l’escriptora, sol créixer la boira sobre una simbologia que habitualment ja s’esllavissa cap a un món llunyà i inhòspit. Com la incomoditat que genera l’èxit en “Perfil dels éssers escollits”, ja que la premsa de l’època oferí una visió reverencial —encara que excèntrica i inaccessible— de Clarice Lispector. O bé l’abisme de la bogeria i el perill d’iniciar un camí sense retorn amb “Tempesta d’ànimes” o “Silenci”. La fractura entre la innocència i les imposicions de la maduresa es projecten en la magnífica “La legió estrangera”, on l’amor és una exigència enutjosa i intimidatòria, impossible de traslladar amb ensenyances maternals. Possiblement tot l’ideari de l’autora quede sintetitzat en el protagonista de “Miopia progressiva”, quan exclama que conegué l’única forma d’estabilitat a què podia accedir: l’estabilitat del desig irrealitzable, és a dir, l’atracció per la desmesura.

Un dels psicoanalistes que tractà Clarice Lispector —es veien durant quatre o cinc voltes per setmana al llarg de sis anys— quedà perplex per la ingent quantitat de tranquil·litzants i antidepressius que consumia la seua pacient, i explica que quedà exhaust pel joc mental de l’escriptora, ja que no descansava mai, incapaç de rebaixar l’ansietat. És per això que Clarice Lispector vivia l’escriptura com una fugida extrema —una necessitat i una maledicció—, un recolliment espiritual i quasi místic que la convertí en una autora radicalment original, pertorbadora i fascinant. La combustió interna era el preu que havia de pagar per l’eclosió del seu món narratiu, un món que alterna mirades virginals i angoixants, la severitat bíblica i l’humor corrosiu, significats transparents i, de vegades, inaprehensibles. Emparentada amb la visió escèptica —insidiosa— d’Alice Munro, incapaç d’encaixar en uns patrons regits pel costum i la docilitat, Clarice Lispector confessava entre la resignació i el desafiament: per a mi la felicitat sempre seria clandestina.