Escriure contra el temps

Portada
Annie Ernaux, Els anys. Traducció de Valèria Gaillard. Angle Editorial, Barcelona, 2019

Una de les grans qüestions que poden fer avançar l’autoconeixement és la possibilitat, o no, de determinar com, a cada edat de l’existència, ens representem el passat.

El pas del temps, els llocs d’una vida, l’intent de fixar el que s’ha viscut o la lluita contra la desaparició són els eixos de l’obra que Annie Ernaux ha anat escrivint i reescrivint d’una manera o altra —com tants altres bons escriptors— al llarg de tota la seua carrera literària. De fet, l’autora és un referent de la literatura autobiogràfica en les lletres franceses, reivindicada per escriptors com Emmanuel Carrère i comparada amb altres com Patrick ModianoEls anys, publicada originàriament en 2008, és probablement el títol que reuneix de manera definitiva aquestes obsessions de l’autora francesa, el que millor mostra la seua peculiar manera d’entendre el gènere: una autobiografia que depassa la vessant íntima per introduir-se en la col·lectiva, i atorgar-li així un valor sociològic. Perquè Ernaux hi relata la seua vida, des del naixement en 1940 fins al moment mateix de publicació del text. Però insereix la seua biografia en la història de França i en la del món, des del final de la Segona Guerra Mundial fins a principis del segle XXI, amb la intenció de fer “sentir el pas del temps dins i fora d’ella, en la Història”. La seua és, doncs, una autobiografia personal i generacional alhora. Amb una evident voluntat documental, l’autora combina la crònica individual amb la col·lectiva, lliga les vivències personals amb el moment històric en què van ocórrer; de vegades grans esdeveniments, però d’altres aquelles anècdotes que la història oficial no acostuma a recollir. El resultat és un híbrid de literatura autobiogràfica i d’assaig històric, amb aproximacions a camps circumdants com la sociologia o la crònica periodística.

Els senyals de canvi col·lectiu no són perceptibles en les vides particulars, encara menys en el fàstic i el cansament que fan pensar secretament «res no canviarà mai» a milers d’individus al mateix temps.

Ernaux es mostra especialment atenta a les variacions en les idees i en els hàbits, demostra una especial habilitat per tal de captar el detall que condensa i explica tot un moment històric, la memòria que va adherida a les paraules i expressions, als objectes, als codis socials, a la cultura popular. Així, l’autora hi recull els canvis que s’han produït al llarg de més de sis dècades en l’àmbit social, polític, de pensament i de costums: des de la misèria de la postguerra, passant pel despertar sexual i feminista, el maig del 68, la por i la vergonya de la SIDA, fins a internet i la societat de consum. Però, sobretot, relata com s’han reflectit aquests canvis en la seua vida, i la memòria col·lectiva li serveix d’instrument per reforçar els propis records. Hi ha una certa denúncia implícita en el recorregut històric que fa: desigualtats, autoritarismes, repressió, propaganda, violència. I, de la mateixa manera, l’empremta d’una certa consciència de classe i de gènere: Ernaux és una dona nascuda el 1940 en una família de modestos botiguers de Normandia. En aquest sentit, Els anys també és —indirectament— la crònica del destí d’una dona concreta en la història: estudiant, professora, escriptora; filla, esposa, mare i amant. I una revisió de la condició general de dona i de la posició que aquesta ha ocupat en el món en els últims setanta anys.

A ella li agradaria salvar-ho tot en el seu llibre, el que ha tingut al seu voltant, contínuament, salvar la seva circumstància.

Ernaux escriu contra l’oblit. De fet, Els anys es pot llegir com l’intent de fixar una determinada memòria d’ella mateixa i del món que li ha tocat de viure abans que quede devastada pel temps. És un intent de salvar-ho. Un dels grans temes de l’obra és —no cal dir-ho— el pas del temps, i la consciència que tot, fins i tot allò que ara pot semblar més determinant i més essencial, acabarà per caure en l’oblit. I la cita inicial de Txèkhov no deixa marge de dubte en aquest sentit: ens oblidaran, i no hi podrem fer res. L’altre gran tema, per tant, són els mecanismes del record i de l’oblit, els límits de la memòria per recuperar tot allò que va ser, per reconstruir un món que ja no existeix. La tendència a conservar uns records i a esborrar-ne uns altres. Així, per exemple, quan relata la victòria de Mitterrand, celebrada com un autèntic esdeveniment i amb unes esperances —potser— excessives (“Era el 1936, el Front Popular dels nostres pares, l’Alliberament, un 68 que hagués reeixit”). I quan constata, en canvi, com en aquest ambient d’eufòria “l’atemptat contra Joan Pau II, víctima dels trets d’un turc, s’esqueia malament, l’oblidaríem ràpid”.

Annie Ernaux

Hi apareix també, de manera recurrent, el tema de l’escriptura: la seua dedicació a la literatura, la urgència de dir contra el temps i, molt especialment,  la recerca formal. La forma que haurà de prendre un llibre que, de fet, és un projecte que ha madurat durant dècades en la seua ment, fins que ha trobat la manera adequada de materialitzar-lo, de “representar a la vegada el pas del temps històric, el canvi de les coses, de les idees, dels costums i la intimitat d’aquesta dona”. En aquest sentit, Els anys és una obra fragmentària, sense capítols, construïda amb materials molt diversos, com un gran collage: notícies, llibres, pel·lícules, anotacions del seu dietari. I imatges, molt especialment imatges. La fotografia té la capacitat de fixar un instant i també els individus que l’habiten. I en Els anys, ben sovint, el motor de la memòria és una fotografia —i més endavant, també algun vídeo. De fet, l’obra es pot resumir com una sèrie d’instantànies de l’autora, ordenades cronològicament, des que és un nadó fins poc abans de la data de publicació del llibre. Les imatges, i el fil del record que estiren, l’intent de reconstruir aquell fragment del passat i el que l’envoltava.

L’estil d’Ernaux és auster, amb un llenguatge net i precís. Una prosa que busca la brevetat de la paraula justa, la sensació de lleugeresa de les frases que tallen, l’aparent simplicitat que tenen sovint les sentències més solemnes. A l’autora se li pot retreure que aquesta simplicitat buscada i assumida, i que és un dels valors de l’obra, puga caure en algun moment en l’anècdota intranscendent i que el text s’aprope en aquestes ocasions al costumisme. Per contra, hi destaca el domini d’un ritme narratiu que aconsegueix crear la impressió de relat àgil i desenfadat perquè combina de manera intel·ligent la minuciositat amb l’el·lipsi. Si bé la proposta de l’autora francesa es pot adscriure en certa mesura a aquell terreny pantanós que s’ha anomenat “literatura del jo”, el ben cert és que el seu text eludeix de forma conscient la primera persona del singular: “cap «jo» en el que ella veu com una mena d’autobiografia impersonal —sinó més aviat el «nosaltres» i l’«un» impersonal— com si ella, al seu torn, fes la narració dels dies d’antany”. I afegiríem aquest ella, quan s’ha de referir a les vivències íntimes, com si d’aquesta manera quedaren allunyades de la veu narrativa, objectivades en el flux de la vivència col·lectiva de tota una generació.

Reconstituir un temps comú, aquell que ha lliscat des de fa tant de temps fins ara, i així, mitjançant la recuperació de la memòria col·lectiva en una memòria individual, donar la dimensió viscuda de la Història.

També et pot interessar: