Marjane Satrapi (coord.)
Dona Vida Llibertat
Traducció de Carlos Mayor
Finestres, Barcelona, 2023

Marjane Satrapi i l’historiador Abbas Milani conten que la mitologia i el passat de l’Iran estan plens de dones fortes i poderoses, com Purandokht, que regnà durant l’imperi sassànida a l’època de les invasions àrabs. Sembla que, quan Mahoma sentí parlar d’aquesta emperadriu astuta i diplomàtica digué: «Malaurat el país governat per dones». En l’enfilall de noms femenins que travessa els segles fins a la contemporaneïtat, destaca també l’humor i la gosadia de Sediqeh Doulatabadi que, l’any 1919, creà i publicà la revista Zaban-e-Zanan (La llengua de les dones), irònic títol, atès que «una dona de llengua llarga» és un insult per a denigrar aquelles que gosen opinar. Després d’alguns períodes menys restrictius, com la revolució constitucional (1905-1911) o l’anomenada «revolució blanca» (1963) en què el xa Mohammad Reza Pahlavi va iniciar reformes que reconegueren el dret de les dones a votar i a exercir càrrecs públics, l’aiatol·là Khomeini liderà un moviment contra el xa i, el 1979, fundà la República Islàmica. Immediatament abolí les lleis que permetien aquests avanços, feu el hijab obligatori i relegà les dones al paper de mares i esposes obedients. La tirallonga de prohibicions que pateixen actualment les iranianes és desoladora: no poden ballar, ni riure, ni assistir a actuacions musicals o a partits de futbol, no poden practicar determinats esports, ni estudiar algunes carreres, no poden eixir del país ni operar-se sense l’autorització d’un home. A més, Khomeini reinstaurà els nou anys com a l’edat legal per al matrimoni femení: només en 2022, van ser casades més de 27.000 nenes de menys de quinze anys. Resulta cridaner —i pervers— que aquest «vergonyós apartheid de gènere», com ho denominen els mateixos autors, no mobilitze els estudiants universitaris ni l’esquerra del món occidental, hereva, potser, d’intel·lectuals com Sartre o Foucault que van defendre aferrissadament el règim islamista de Khomeini.

Aquestes dades —i moltes altres— serveixen Satrapi, Milani, el politòleg Farid Vahid i el periodista Jean-Pierre Perrin per a explicar el context històric i social en què ha sorgit el moviment de desobediència «Dona Vida Llibertat», vinculat a les reivindicacions dels demòcrates de principis del segle XX, una rebel·lió liderada per les iranianes, però que compta amb molts compatriotes masculins en les seues files. Tant el nom com el moviment són anteriors a Mahsa Jina Amini, però l’assassinat a mans de la policia de la moral d’aquesta jove en setembre de 2022 fou l’espurna que tornà a encendre la revolta. En aquestes pàgines, els autors expliquen l’origen del lema, de la cançó Baraye —quasi un himne revolucionari—, mostren que les manifestacions a l’Iran es convoquen de boca a orella i, una vegada al carrer, els manifestants són perseguits, colpejats i detinguts en presons on pateixen falta d’higiene i pallisses reiterades. En ocasions, franctiradors disparen contra la multitud, com succeí el «divendres negre» a Zahedan en què mataren 66 persones i feriren centenars més. El llibre conta casos concrets de persones desaparegudes, torturades i executades l’hivern de 2022 —metges i metgesses que ajudaren els ferits, entre d’altres— i recorda que més de mil xiques d’institut foren enverinades amb gas tòxic després que es llevaren el vel i feren gestos irreverents contra les imatges de Khamenei, l’actual líder suprem. La censura a l’Iran, que actua pertot, és tan exagerada i barroera que, en Otel·lo, ha arribat a tallar l’escena de l’assassinat final. La manipulació als mitjans i a les xarxes no té límits, transmet la idea que qui es rebel·la actua a les ordres dels Estats Units i d’Occident. L’Iran que dibuixen Satrapi i la resta d’artistes que hi han col·laborat —Paco Roca entre ells— és un regne de terror dominat per Khamenei i per la Guàrdia revolucionària islàmica, un territori on la corrupció és la norma i on qualsevol dissidència és reprimida amb una violència extrema. En conseqüència, huit milions d’iranians han marxat del país, una diàspora que ara, en gran part, dona suport al moviment «Dona Vida Llibertat».

L’obra, dividida en tres parts —«Els fets», «Una mica d’història» i «Un règim de ferro… un poble que resisteix»— i en nombrosos capítols, acaba amb una conversa que mantenen els quatre autors en la qual Milani denuncia que durant massa temps Occident s’ha cregut les mentides de Khomeini i dels mul·làs: «no són “antiimperialistes” i “antisionistes”. Són uns racistes i uns antisemites. Aquest encobriment encara continua avui entre una part de l’opinió pública occidental». Vahid creu que quatre dècades de fanatisme religiós han estimulat la laïcitat entre els iranians i que la república islàmica no és indestructible. Satrapi lamenta que es premien les pel·lícules que només donen una visió de l’Iran ancorat a l’Edat Mitjana. Els quatre interlocutors comenten que, actualment, aquest govern del terror està aterrit i que només es veuria reforçat amb una guerra contra un estat estranger, «el seu somni», en opinió de Vahid. La conversa és dibuixada per Joann Sfar, un francés educat en la cultura jueva, amic de Marjane Satrapi des de fa trenta anys, en unes vinyetes que mostren també l’admiració i la complicitat que existeix entre els dos artistes. Una relació com un símbol que il·lumina el desig de Satrapi: que el poder dels aiatol·làs iranians, que ha celebrat 45 anys, no arribe als 50.