Paco Roca
Regreso al Edén
Astiberri, Bilbao, 2020

Els objectes representen, sovint, un vincle amb els morts. Un casalot de camp transformat en una mena de xalet amb jardí i piscina és l’espai que Paco Roca va triar per a parlar de son pare. En La casa (2016), la imatge del progenitor es construeix de manera fragmentària, es va fent nítida a poc a poc a través dels records dels tres fills que es reuneixen per agençar l’habitatge i posar-lo a la venda. Tots rememoren un home que no podia estar-se quiet, «treballar era la seua única afició»; llevat de l’estructura de l’edifici, pràcticament tot ho va fer ell amb la família. Així com en La casa, la semblança del protagonista sorgeix dels descendents, de manera que la línia temporal —alterada pels flashback— es dirigeix de l’actualitat cap enrere; en Regreso al Éden, l’efecte és el contrari, el temps avança des de la primera meitat del segle XX cap endavant. En aquesta ocasió, Roca traça la personalitat d’Antonia, sa mare, a partir dels oncles, els avis i els besavis de l’autor, una elecció que ancora aquest personatge en els anys quaranta i cinquanta del segle passat, durant la infantesa i joventut de la dona. Si en La casa, a més del pare, Roca retrata la generació que, nascuda en els seixanta, ara cinquanteja; en Regreso al Edén, dibuixa els avantpassats marcats per la fam, la misèria i la repressió de la postguerra. Entre aquests últims, emergeix una figura femenina que és, per damunt de tot —i per convicció—, muller i mare.

Una fotografia a la platja de Nazaret de l’estiu de 1946 és el punt d’arrencada i l’eix sobre el qual s’estructura l’obra. Símbol d’un paradís incert, Antonia ha conservat la instantània sempre a prop, perquè hi eren alguns dels éssers que més s’havia estimat: Carmen, la mare, i Amparín, la germana per la qual havia sentit predilecció. Paco Roca planteja el relat com el resultat d’una indagació sobre el motiu de la foto i sobre la raó per la qual significava tant per a la protagonista; al cap i a la fi, no fou disparada en cap data assenyalada ni tampoc no hi apareix tota la família. Això permet a l’autor catalogar els individus entre els que no hi són —els absents del Jardí de les Delícies—: Vicentita i Pipo, dos germans que, passats uns anys i per motius diferents, trencaren definitivament les relacions amb la resta; i Vicente, el pare —avi matern de Roca—, un tipus cendrós i embrutit que treballa de sol a sol al taller d’aixetes del seu germà petit. A part, es troben els habitants de l’Edén: Paco, el fill major, admirat per Antonia; Pepito, el xicotet, que fantasiava amb convertir-se en pintor de parets, un somni humil que no es compleix. Uns anys més gran que Antonia, Amparín és alegre i sensual, però pateix la vergonya d’un embaràs no desitjat i el consegüent menyspreu del pare, que no torna a adreçar-li la paraula. Però és Carmen qui més influeix en Antonia: mentre renten i estenen roba pròpia i aliena, és ella la que transmet a la filla, mitjançant històries carregades de lliçons, els fonaments de la moral puritana d’aleshores, a més d’unes quantes supersticions.

En concordança amb l’obscuritat de l’època, Paco Roca utilitza un verd grisenc que s’enfosqueix o s’aclareix subtilment segons el dramatisme d’allò que conta; de vegades, les vinyetes s’il·luminen quan dibuixa la família a la platja, una escena recurrent que narra des de diversos punts de vista i que és la clau per endinsar-se en la mare. Les poques pàgines en què Antonia apareix d’adulta, amb el marit i els fills, tot i mantenir la contenció de les tintes entre grocs, verds i ocres, semblen a tot color, per contraposició a les dècades anteriors. En el paradís que Antonia imagina quan escolta els relats bíblics del capellà predomina el blanc; i altres detalls tiren a roig, com l’infern o la ràbia que la protagonista ha de reprimir quan es humiliada pel propi pare. Sent debilitat per les seqüències d’interior amb una Antonia ja anciana recent instal·lada a casa d’un fill —la precisió per a plasmar una convivència versemblant en dos instants— i també pels carrers i els espais urbans reconeixibles. S’agraeix la pulcritud i el respecte amb què Paco Roca ha retratat una dona quasi analfabeta, sacrificada i obedient, que va viure una infància i una joventut sense més alegries que anar de tant en tant al cinema o a la platja. Un còmic colpidor sobre la complexitat de la família; i sobre la insignificança i, alhora, el valor d’un record.