Pablo Auladell
El Paraíso perdido de John Milton
Sexto Piso, Madrid, 2015

Deia Carles Riba que «amb Milton, a cada nova lectura, revivim (…) el drama del paradís, Adams que som cadascun de nosaltres», recorda Josep M. Boix i Selva en la nota preliminar que escrigué per a la traducció al català de Paradise Lost que publicà a començaments dels anys cinquanta i que ara es pot trobar en impecable edició bilingüe d’Adesiara. «L’home perdurable —continua Riba— enmig del món creat per a ell: gloriós abans de la caiguda, en la seva innocència, i gloriós després de la falta, per la certesa del seu rescat». Però potser més que en Adam, l’home modern es reconeix en el Satan dels dos primers cants, un ésser addicte a la llibertat que rebutja l’obediència, com suggereix Bel Atreides en la introducció al volum en castellà de Galaxia Gutenberg: «…Però ¿què importa / que perdéssim el camp de la batalla? / No és tot perdut! La voluntat indòmita, / i l’afany de revenja, immortal odi, / el no sotmès ni mai rendit coratge, / ¿qui ho gosaria anomenar desfeta?». Llucifer ha triat l’exili i el turment abans de sotmetre’s a una llei que no percep com a pròpia: «i regnar és digna ambició, així ho penso, / fins i tot a l’infern: és preferible / a servir al cel».

Amb aquest arcàngel poderós que «encara resplendia / damunt de tots» comença també l’adaptació il·lustrada de Pablo Auladell (Alacant, 1972), que ha concentrat en quatre cants els dotze llibres de l’original de John Milton i que li ha valgut el premi Nacional de Còmic 2016. És un espai fosc, ple d’ombres, sense a penes color; si d’habitud, Auladell sol moure’s en una gamma cromàtica prou reduïda —dos o tres tons bàsics—, amb una certa predilecció pels blaus, ocres i marrons; en aquest cas, encara n’és més contingut: són colors bruts, grisos blavencs per al cel; verds lleugerament més nets al jardí de l’Edèn, amb detalls rosencs o d’un roig esmorteït —que tanmateix destaca— en els ulls del Serpent o en els fruits pecaminosos de l’Arbre de la Ciència. Un entremig de groc i daurat per a l’abillament de Llucifer i les seues hostes —que recorden l’exèrcit romà— en la gran batalla contra Miquel, príncep celestial; i una obscuritat barroca, contínua i modulada per a l’avern que reflecteix la descripció de Milton: «veu el lloc desolat, ermot i ombrívol, / antre espantós, rodó de totes bandes, / com un forn aflamat; i no irradien / les flames llum: visible la tenebra / mostra només senyals calamitosos».

Els rostres dels dimonis d’Auladell semblen màscares amb nassos conspicus com becs, llevat de Beelzebub i del rei de les tenebres, amb semblants més humans —al cap i a la fi, el Satan de Milton és assaltat per dubtes i passions, i sent temor, vergonya, desesper. Aquests elements gràfics, juntament amb altres escenes d’animals al paradís, evoquen, d’alguna manera, la iconografia medieval; es percep també un cert aire renaixentista en l’arquitectura celeste; i una versió de la representació d’Adam i Eva que beu de fonts clàssiques. En el treball del dibuixant hi ha, doncs, una fusió de tradició i modernitat que harmonitza amb l’esperit de l’obra de Milton. Auladell condensa passatges en poques vinyetes —sis per pàgina que poden convertir-se en quatre, dos o una de sola— o deté l’acció en moments clau, com quan, en el primer capítol, abans d’arengar el súbdits, el príncep de l’avern recupera la preeminència en posar-se el capell que recull del terra. A diferència del cos atlètic de l’Adversari —artífex de l’engany capaç de transformar-se en au, en batraci, en serp i en altres bèsties—,  Déu és una figura immensa i blanquinosa —colom obès— la preocupació suprema del qual és la pròpia glòria; causa primera de totes les coses, sosté un llarg discurs per demostrar que no ho és de la maldat. Hi ha més jocs de contrastos que vinculen els universos del bé i del mal, com el cap negre de bou que imposa Satan a Beelzebub enfront del cap blau de corder que llueix el Fill de Déu: el Messies, de comptades però determinants aparicions, és l’origen de l’enveja que mou Llucifer a sublevar-se contra el Totpoderós i serà també l’esperança de salvació de l’home. Una tragèdia, doncs, sobre una doble caiguda —la de l’àngel rebel i la d’Adam i Eva— que Auladell ha convertit en una potent narració visual; són precisament aquestes imatges de carbonet i grafit les que contenen el lirisme del gran poema èpic de Milton.