Purificació Mascarell
Mireia
Drassana, València, 2022
No és difícil assumir que, en molts sentits, som hereus del Romanticisme, pel sentiment patètic del pas del temps, per la fe en la raó i la passió per la ciència, per reivindicar l’individu com a posseïdor d’una mirada única sobre les coses. També una part del llegat misogin prové d’aquest període, quan es defensà —des del laïcisme— que la desigualtat entre homes i dones era un fet natural, afirmació que la filosofia i la biologia s’encarregaren de fonamentar. Molt d’aquest esperit romàntic batega en Mireia, la primera novel·la de Purificació Mascarell que ha guanyat el V Premi Lletraferit 2022, ex aequo amb Els inútils, d’Andreu Sevilla.
Sobre un fons de quadres prerafaelites, decadentistes i d’altres moviments del XIX —cossos femenins lànguids i nivis o representacions ferotges i animalitzades com la vampira de Munch, la Salomé de Lévy-Dhurmer, l’esfinx de Khnopff o la rata penada de Pénot—, Mascarell ha escrit una narració en aparença senzilla que és contada en primera persona per Neus, jove artista xativina que sol dibuixar làpides, cementeris i natures mortes, perquè així evita haver de «furtar un trosset d’ànima» al model viu objecte del llenç. Amb tot, com a excepció, accepta fer el retrat de Llorenç, atesa la gairebé insolent quantitat de diners que li ofereix. Aquest home enigmàtic és presentat com un bon vivant que sedueix Mireia, estudiant de psicologia i amiga de la pintora des de la infància; Mireia posseeix la bellesa de la Lilith de Collier i una personalitat que subjuga la voluntat de la protagonista. A partir d’aquest plantejament, es trenen altres motius, com la biografia del doctor Lluís Simarro, que sobrevisqué al suïcidi de la mare quan ella es llançà des d’una finestra amb el xiquet als braços hores després que el marit morira de tuberculosi. O les vides d’algunes dones diagnosticades com a histèriques i ingressades a l’Hospital de la Salpêtrière, regit pel reputat neuròleg Jean-Martin Charcot. El cert és que, malgrat la distància i el temps que separen aquestes històries, l’autora ha sabut teixir-ne una ordidura minuciosa: així, Mireia està fent la tesi sobre Simarro, en particular, sobre els anys que el metge passà a París i freqüentà la Salpêtrière. Això justifica les pàgines dedicades a la trajectòria del doctor de Xàtiva i també les que descriuen els mètodes que es practicaven a les dones en aquesta mena de manicomi gegantí, tot un seguit de tortures que posen la pell de gallina. Amb tot, de vegades el lector percep aquests fragments com píndoles erudites en una veu que costa d’identificar amb el personatge de Neus. En ocasions, hi ha una tirada a jutjar en excés, a emetre juís potser evidents, com la insistència en el «substrat misogin» de les aberracions a què eren sotmeses les prostitutes, les velles, les epilèptiques i tota la caterva variada de pacients de la Salpêtrière.
Més enllà d’aquests detalls, en Mireia destaca l’atmosfera misteriosa i inquietat, i la capacitat de Mascarell per a crear i mantenir una cosa tan etèria i alhora decisiva en una novel·la com és la tonalitat. La cadència d’accions i omissions ens sumeixen en un joc de tenebres, d’ombres que es confonen, de dies gèlids i de desitjos pertorbadors: el voyeurisme, la femme fatale, la figura del doble, la seducció a tres bandes, les mentides a mitges, els malsons, les trampes i la crueltat en graus diversos. Hi ha, a més, algunes troballes felices: la Casa Sunsi, una construcció que té «alguna cosa de vaixell ple d’espilleres»; l’úter com «un ser viu errant, independent i capaç de vagar sense rumb per l’interior del cos femení»; una nit festiva «desplegava els seus encants de ballarina oriental»; la Salpêtrière «tenia alguna cosa de barraca mesmèrica de Cesare i el doctor Caligari». Les descripcions de caminois, cementeris i jardins de la capital de la Costera i els records de la complicitat infantil entre les dues amigues són alguns dels millors passatges d’una novel·la que evoca allò més lluminós i més sinistre del segle XIX.
