L’estranya amistat de Magda Szabó

La porta comença com una confessió: algú ha matat l’Emerenc i vol explicar-ne els fets. No ha sigut cap assassinat, al contrari, la intenció de la penitent fou salvar la vida de l’altra, però com que no ho aconseguí, la culpa tenalla aquesta veu compungida. És una dona gran que cada nit reviu el mateix malson relacionat amb una porta que és incapaç d’obrir: «Ara és la vellesa que no para d’arrossegar cap a mi els sediments del passat, que s’arrepleguen i formen un horror compacte». És curiós, però aquest primer capítol té un to que prefigura una narració summament inquietant i tràgica que, després, no serà del tot així. Publicada en 1987, la novel·la més famosa de Magda Szabó relata la història de l’amistat que travà amb Emerenc Szeredas, la dona de fer faenes que treballà per a ella i per al seu marit, el també escriptor Tibor Szobotka, durant les dècades dels seixanta i setanta del segle passat en un barri dels afores de Budapest. És, per tant, una ficció basada en esdeveniments reals però amb una aura que, en ocasions, deriva cap a la faula i el conte de fades —o bruixes.

Encara que la narradora és l’autora hongaresa, l’autèntica protagonista d’aquestes pàgines és Emerenc, una «anciana eixuta de paraules» que, a poc a poc, agafarà afecte a la mestressa de la casa i s’hi obrirà, sempre a la seua manera particular. Aquest personatge és una força de la naturalesa que treballa sense descans no perquè necessite els diners, sinó perquè li agraden els seus quefers diaris. A més d’ocupar-se de la neteja i del manteniment de l’habitatge dels escriptors, és conserge d’un edifici del costat i, a l’hivern, escombra amb energia la neu del carrer. Aquesta dona orgullosa, reservada i de tracte difícil, ja que de tant en tant esclata en uns imprevisibles rampells de ràbia, menysprea els oficis no manuals, és una «antiintel·lectual» que a penes sap llegir ni escriure però que té una memòria portentosa. A pesar del caràcter esquerp —«ni les llàgrimes ni les rialles formaven part del seu món»—, és una persona estimada pel veïnat perquè és espavilada i té cura dels altres, sovint se la veu amb una olla de brou que duu quan algú ha caigut malalt. A pesar que no deixa que ningú travesse el llindar de sa llar, «el vestíbul de davant de casa seva s’havia convertit en una mena d’oficina telegràfica», de manera que es mantenia informada de tot allò que succeïa a la contornada.

Emerenc arrossega un passat tràgic, les morts del pare i del padrastre i, més tard, dels germanets bessons i de la mare quan ella encara era una xiqueta la deixen pràcticament sola al món, ja que l’avi no l’acull —com al germà—, sinó que la lliura a uns senyors de la capital que buscaven una minyona. Posseeix, doncs, una personalitat aclaparadora que ha forjat amb esforç i sense ajuda de ningú, té alguna cosa de criatura primigènia, de bon salvatge, una mena de fetillera compassiva que s’entén amb els animals. «L’Emerenc era perfecta en tots els aspectes fins a límits insuportables», diu la narradora que, amb un tarannà afable —i amb una paciència infinita— aprecia aquesta donassa que es burla de les seues creences religioses i de la seua professió: «no entenc com s’ha fet tan famosa, si no té dos dit de front i no sap res de l’ésser humà», li amolla de tant en tant. La novel·la se sustenta també en el contrast entre aquestes dues dones. Tanmateix, a pesar dels improperis de la serventa i de les bones maneres de la senyora, en alguna ocasió, les veus es perceben massa similars, com quan, en el tercer capítol, aquella pren la paraula i explica en primera persona els infortunis de la seua infància. La resta de personatges queden sovint desdibuixats, com ombres que realcen la poderosa figura d’Emerenc. Si de cas, se salven el marit de l’escriptora i el gos: l’home apareix poc i, de vegades, entén millor que no la muller les reaccions impredictibles de la criada; el cànid té trets de fera fantàstica, entre altres coses, perquè anuncia la mort de la protagonista.

Els successos convulsos de l’Hongria del segle XX han deixat empremta en la vida d’Emerenc que «va fer la bugada tant per als alemanys com, més endavant, per als russos». Aquesta heroïna ajudà a escapar els fills jueus del matrimoni Grosmann i en protegí la neta, donà refugi a soldats ferits d’un i d’altre bàndol, al senyor Brodarics —perseguit pels estalinistes— i, més tard, el 1956, a un agent de la seguretat de l’Estat que s’havia desmaiat durant la Revolució que s’alçà contra el règim prosoviètic. Un repartiment tan equilibrat de bondat no s’aproxima —perillosament— a l’ensenyament moral? La narradora insinua també els llargs anys d’ostracisme a què la sotmeté el govern de Rákosi, i com a partir de la dècada dels seixanta, ja rehabilitada, la seua carrera literària pren volada, rep alguns dels premis més importants d’Hongria i es converteix en delegada cultural del seu país. Però, en La porta, la política i la història es mostren al fons, com un teló davant del qual es representa la tragicomèdia d’Emerenc i Szabó, amb estampes d’humor —com la descripció de Polett, la planxadora que s’ha penjat d’una noguera abillada amb un barret de festa— i escenes dramàtiques que desemboquen en la suposada traïció final. No hi ha assassinat i el desenllaç és un engany amb bona intenció. La tragèdia existeix només en l’interior d’aquestes dones, en com interpreten els sentiments i els actes propis i de l’altra, allò que, probablement, pretenia retratar l’autora. Aquella acusa i aquesta n’assumeix la culpa. Una amistat estranya, certament.