Les enraonies i la despossessió

A la platja escocesa de Saint Cyrus hi ha una taverna abandonada de fa temps. Diuen les veus oriündes que la regentava un home mig boig, víctima d’atacs depressius freqüents, que en una ocasió es va prendre una sobredosi de paracetamol amb la sola intenció que l’ingressaren en un centre psiquiàtric. Fugia així dels nombrosos problemes financers que el sotjaven, de les urpes dels quals no es va poder deslliurar mai, ni amb l’últim intent de llevar-se la vida amb el sulfat de coure que va robar del laboratori de l’institut on estudiava la seua filla.

Simon Axler, protagonista d’aquesta peça curta de Philip Roth, no regenta cap taverna, però també fuig, s’amaga de la que ha estat la seua passió durant molts anys. Abandonat per la seua esposa, ingressa pel propi peu en una clínica de teràpia anomenada artística per a suïcides, on mira de deslliurar-se de la seua manca de confiança en allò que l’ha portat pels camins de la fama durant uns anys daurats representant els personatges més celebrats de la literatura dramàtica, la majoria dels quals casualment relacionats amb el tema recurrent del suïcidi. Ell és un actor conegut i admirat als Estats Units, que a la ratlla dels setanta anys descobreix que el poder que les seues pors exerceixen sobre ell és més temible que la seua pròpia força de voluntat. Per aquest dolorós colp de vergonya i impotència, Axler es veurà immers en l’espiral de les urgències, en la despossessió dels seus valors i les seues aptituds com el talent, l’energia, la saviesa i l’esperança. El desig que sent cap a una dona vint anys més jove, filla d’uns amics seus, que al seu torn acaba de trencar una relació amb una altra dona, arrossega Axler a l’estranyament més despullat, a aquella intranquil·litat constant que l’abocarà a un fosc final, agre i temperamental. La manca de recursos d’aquest home en el llindar de la vellesa desencadena un desenllaç precipitat que porta el segell genuí d’un dels escriptors nord-americans més premiat, a qui encara, però, es resisteix el Nobel.

El suïcidi és el paper que escrius per a tu mateix. L’encarnes i el representes. Tot escenificant fins a l’últim detall: on et trobaran i com t’hi trobaran. Però és representació unica.

A la teràpia psicològica coneix la Sybil van Buren, personatge calidoscòpic que fa de contrapunt en aquest altre escenari malalt, de ressentiments i controvèrsies. Axler, per a la seua sorpresa, se sentirà momentàniament prou mascle per dur endavant el joc de seducció i escoltarà pacientment la terrible història personal de Sybil, un discurs amarg que l’acompanya fins al final. «”¿Voldràs sopar amb mi, Simon?” Increïble. Encara li queda algun anhel que no ha ofegat. O potser li havia demanat de tenir-lo al costat amb l’esperança que, amb una mica de sort, entre ells nasqués alguna cosa que el portés a donar-li el cop de gràcia.»
Però és amb la Pegeen, aquesta altra dona insultantment jove amb qui tensa tots els fils fins que no pot aguantar la sensació d’ofec, presoner de les teranyines d’un destí amarg del qual no podrà escapar, idiota i foll. Tot ha arribat al seu límit. Falstaff, Vània i cadascun dels personatges amb què s’ha vist emmirallat damunt els escenaris transmuden ara en la seua pròpia pell.
A la part central de la novel·la, Roth entra en les profunditats del tòpic del suïcidi i, com si d’un tractat mèdic es tractés, recrea un discurs que vol ser reflexiu al voltant d’aquest tema, quines en són les causes i quines les conseqüències. El suïcidi en l’edat adulta, també anomenat «suïcidi silenciós», és un tema carregat de contrasentits que planteja un sentiment de culpa, sobretot entre aquells qui resten vius. Philip Roth esdevé omnipresent entre les ratlles de la seua obra, en un constant diàleg amb ell mateix i alhora, i sempre, amb els seus lectors. Domina els mecanismes del llenguatge per transmetre les sensacions dels personatges de ficció que duen a terme aquest final terriblement previst. Incest, traïció, injustícia, crueltat, venjança, gelosia, rivalitat, desig, deshonor i, sobretot, dolor, juguen un paper determinant en l’univers dels qui travessen aquest tràngol. I la literatura, el joc de la ficció que no vol aturar-se, és un edifici que s’alça als ulls impertèrrits del lector. Amb una capacitat lloable de mirar-s’ho —i expressar-ho— amb una agudíssima càrrega de sensibilitat, un humor subtil que va de la ironia més refinada al dramatisme més cru, l’autor d’aquesta petita joia, repeteix jugada en allò que té a veure amb la farsa, la representació, la capacitat de transformació, l’arriscat i aberrant repte a les pròpies circumstàncies, i a un mateix.
Un altre Shakespeare revisitat que ens deixa immòbils a la butaca, amb els dubtes, la falta de poder de decisió i la renúncia final. I les paraules, els dards precisos, al bell centre de la diana, una vegada més.