Jules Verne i el regne de l’aventura

A pesar de ser indiscutiblement un dels autors més universals de la història de la literatura —el segon més traduït després d’Agatha Christie i per davant de William Shakespeare—, Verne no ha suscitat l’admiració de col·legues i crítics, de fet, mai fou admès a l’Académie française, i això, malgrat que s’hi presentà diverses vegades. Borges, per exemple, el defineix com «un jornaler laboriós i rialler» que escrigué per a adolescents, en oposició a Wells, que s’adreçava a qualsevol edat. Per a l’argentí, les ficcions de Verne especulen sobre situacions probables, mentre que les de Wells, sobre meres possibilitats o sobre impossibles i perduren per «una infinita i plàstica ambigüitat». Altres, en comparar Verne amb Poe, afirmen que aquest ultrapassava els límits de la ciència, mentre que aquell els respecta i es manté, així, a una distància prudent de la fantasia. Tanmateix, l’escriptor francés admirava Poe fins al punt que li dedicà l’únic estudi literari que compongué. És cert que l’obra de Verne està íntimament vinculada a l’època en què fou concebuda i que la seua narrativa posseeix sovint una transparència excessiva —diu més que no suggereix—; però, paradoxalment, Verne ha esdevingut un autor intemporal perquè, amb els seus Viatges extraordinaris i amb altres aventures, generacions de joves s’han convertit en lectors i algunes de les criatures que han eixit de la seua ploma formen part de l’imaginari popular.

Probablement un dels personatges més icònics de Verne —juntament amb Phileas Fogg i el capità Nemo— siga Miquel Strogoff, oficial decidit, fort, «sobri de gestos i de paraules», que coneixia diverses llengües i que posseïa «aquell coratge sense ira dels herois». Aquest correu del tsar ha d’avisar el gran duc, reclòs a Irkutsk, ciutat de la Sibèria oriental, de la traïció d’Ivan Ogareff, ambiciós ex coronel instigador de la invasió tàrtara que, encapçalada per l’emir Feofar Kan, ha trencat les fronteres de l’imperi rus i saqueja i destrueix els territoris que ocupa. Strogoff recorre, doncs, en tren, en vaixell de vapor, en calessa, en transbordador, a cavall i a peu més de 5500 quilòmetres per acomplir la seua missió, proesa que l’ha convertit en símbol de perseverança i tenacitat. Gran part d’aquest llarg viatge, el fa en companyia de Nàdia, una valent xica livoniana que també es dirigeix a Irkutsk per retrobar-se amb el pare; ella i el protagonista es fan passar per germans i s’ajuden mútuament, ja que la presència de la jove contribueix a mantenir en secret la verdadera identitat del correu del tsar. Altres aliats ocasionals de Strogoff són Alcide Jolivet i Harry Blount, uns espècimens característics de Verne perquè representen arquetips socials: el corresponsal del Daily Telegraph és «afectat, fred, flegmàtic», de poques paraules; pel contrari, el gal·loromà és «viu, petulant» i summament expressiu; això sí, tots dos exerceixen el periodisme amb vocació i honestedat i, a pesar de la rivalitat professional que els enfronta, formen un tàndem inseparable. No s’ha de buscar, doncs, profunditat psicològica en els personatges de Verne: herois o malvats són sovint monolítics, amb una personalitat gairebé immutable que els emparenta amb els éssers llegendaris de les epopeies, però amb maneres i trets huitcentistes.

Les peripècies de Strogoff basten per captivar els lectors: un home que s’enfronta a tot tipus de perills, cada vegada més difícils de superar, mentre travessa l’estepa siberiana. La novel·la s’inicia amb un llarg pla seqüència que comença amb un diàleg entre dos alts oficials russos a l’interior d’un palau en què se celebra un sumptuós ball aristocràtic i, a poc a poc, la càmera s’allunya per la finestra i mostra la ciutat moscovita sumida en les ombres de la nit. Un dels encants de Verne és, precisament, la capacitat de plasmar ambients com el bullici de la fira de mercaderies de Nijni Nóvgorod, en la confluència entre els rius Volga i l’Oka, on «deu races diferents de negociants, europeus o asiàtics, fraternitzaven sota la influència de les transaccions comercials». O la varietat de tipus humans que, obligats a abandonar la vila, s’aglomeren a la coberta del Caucas: «armenis amb vestits llargs i lluint una espècie de mitra; jueus reconeixibles per les seves gorres còniques; rics xinesos amb l’abillament tradicional (…); turcs que duien encara el turbant nacional; hindús amb el capell quadrat (…); i finalment els tàrtars, calçats amb botes decorades amb cintes multicolors», a més de mugics i pagesos del Volga. Les descripcions inclouen tempestes aterridores, paisatges d’aiguamolls, de planures interminables i també la desolació que deixen les hordes tàrtares al seu pas. Per accentuar el silenci i la quietud de Krasnoiarsk, «l’Atenes del Nord», Verne esmenta tot allò que ja no hi és: ni carrosses, ni vianants, ni elegants siberianes vestides a la moda parisenca, ni el so de la campana de la catedral. De vegades, la intenció documental deté l’acció, fins i tot en moments clau pel futur imminent del protagonista; són fragments en què l’autor deixa anar un llenguatge més dúctil i suggeridor: més enllà dels Urals, Iekaterinburg és «com un bocí de Sibèria que s’ha quedat en les mandíbules russes». Així, Verne presenta la cort de l’emir, els kans aliats, els harems dels sobirans del Turquestan i també relata la travessia final de Strogoff i Nàdia cap a Irkutsk en un rai que avança entre blocs de gel per les aigües de l’Angara. És possible que Verne a penes gosara endinsar-se en el terreny de la fantasia, però amb imaginació —i una informació exhaustiva—, dominà el regne de l’aventura.

Escriptor prolífic en part per necessitat —la família no veia amb bons ulls que es dedicara a la literatura— i en part per obligació —cada any havia de lliurar tres volums a Hetzel, el seu editor—, Verne deia que era incapaç de començar un llibre «sans savoir ce que seront le début, le milieu et la fin». Una dosificació calculada de la intriga i el suspens, doncs, capta els lectors que s’interroguen contínuament sobre què passarà després. Aquestes dots de prestidigitador representen un dels suports sobre els quals s’alça la magna L’illa misteriosa, una de les seixanta-dues novel·les que componen els Viatges extraordinaris, i que, com explica Constantino Bértolo, estableix un joc d’espills amb l’obra de Daniel Defoe. Des del començament, Verne planteja uns protagonistes radicalment diferents a Crusoe, cinc personatges i un gos fugen en globus del setge de Richmond durant la guerra de Secessió nord-americana i, víctimes d’un huracà, cauen en una illa remota i desconeguda del Pacífic. Enfront de l’individu solitari que s’embarca per pròpia voluntat, cinc tipus s’enlairen per ser lliures —dos són presoners unionistes en mans de l’exèrcit confederat—, de manera que no són responsables del naufragi. Per a Robinson, que arrossega un cert grau de culpabilitat, l’aïllament i la soledat són la seua penitència i, en conseqüència, la història reclama un narrador confessional, en primera persona. Però les creacions de Verne són tota una altra cosa, representen la societat de la segona meitat del segle XIX: un enginyer —un savi que coneix totes les ciències—, un reporter del New York Herald, un mariner experimentat i el jove que ha adoptat i un home de raça negra emancipat pel primer, al qual estima i serveix incondicionalment. Mitjançant les habilitats de cadascú, transformen l’entorn salvatge, de manera que poden viure-hi durant tres anys sense patir fam ni fred i en unes condicions prou confortables. Segons Bértolo, així com la falta moral de Crusoe és l’ambició, els protagonistes de Verne pequen de supèrbia i, per tant, una veu externa ha de donar testimoni dels fets perquè el lector en faça de jutge.

És curiós perquè, a pesar que L’illa misteriosa és un cant al progrés tècnic i científic, al final s’imposen les forces tel·lúriques de la naturalesa. Com diu Bértolo, no es tracta únicament de dialogar amb Defoe ni d’exaltar els avanços de la civilització occidental, sinó que, a poc a poc, la narració va sembrant les llavors de misteri que el lector no pot deixar de resseguir. Més enllà dels dons profètics sobre els invents tecnològics, Verne atrau per la capacitat de mantenir-nos atents a la sorpresa, a allò inesperat. Tornar a Verne és com retrobar-se amb les cendres de l’adolescent que fórem, llegir per pura evasió —el contrast amb exigències i malalties de la quotidianitat— i fantasiar amb espais de llibertat inversemblants, però evocadors.