Guy de Maupassant
La casa Tellier i dues històries més
Traducció de Mia Tarradas
Club Editor, Barcelona, 2024

“He rellegit ‘La Bola de Greix’ i mantinc que és una obra mestra. Prova de fer-ne una dotzena així i seràs un home!”. Ho escriu Flaubert un mes abans de morir en una carta a Maupassant, en referència al conte amb què havia iniciat la seua trajectòria literària; una narració inclosa en el volum col·lectiu Les soirées de Médan, elaborat per Zola i alguns dels seus deixebles el 1880. Flaubert, mestre exigent del jove Maupassant en les arts literàries, qualifica d’obra mestra un relat que, de fet, li va fer guanyar prestigi ben prompte i suposaria el punt de partida d’una trajectòria que en deu anys sumaria vora tres-cents contes i sis novel·les, entre altres obres com llibres de viatges, poemes o assajos. “La Bola de Greix” és una de les tres narracions que s’apleguen en aquest volum, juntament amb “La casa Tellier” i “En família”: tres nouvelles que són una bona mostra de la mestria de Maupassant en la narrativa breu, la seua forma preferent d’expressió literària. Però també de l’habilitat per a disseccionar la societat francesa del seu temps i per a crear personatges memorables. Entre aquests hi ha, sobretot, la burgesia i els que aspiren a formar-ne part, que utilitzen qualsevol argúcia per assegurar-se una posició social preferent. Hi ha també la noblesa en decadència, que intenta mantindre uns privilegis en procés de liquidació. Els empleats en feines grises i monòtones, eterns aspirants a un ascens social que mai no arriba. I els personatges populars que habiten els llogarets de la Normandia rural. L’estil precís i aparentment transparent de l’autor, depurat fins a l’extrem i salpebrat d’una subtil vena còmica, és ben evident en unes narracions en què la hipocresia, les aparences, l’egoisme i la doble moral són temes recurrents.

La casa Tellier, el prostíbul que dona nom al conte que obri el volum, és una institució a la ciutat; i també ho és la madame que la regenta, que n’exerceix de columna vertebral, d’element assossegador. Cada vespre hi van els homes més honorables a prendre’s “la chartreuse magrejant una mica les noies”, a lliurar-se a “la disbauxa decent i mediocre de fer una copeta de licor amb dones públiques”. Per això, quan un dia, contra tot pronòstic, es troben la casa tancada, tot són malhumors, discussions i fins i tot un conat de batalla campal. El motiu de la clausura és que la madame ha de viatjar al poble a la primera comunió de la neboda, que també és fillola seua, i se’n du amb ella les cinc xiques de la casa. Sota l’aparença innocent i la lleugeresa d’una excursió al camp, Maupassant mostra la hipocresia de les convencions socials i la doble moral burgesa; i ho fa per mitjà de la transformació de les prostitutes, en un entorn diferent de l’habitual, en figures quasi angelicals. Perquè les sis dones allà no són sinó dames distingides vingudes de ciutat, que causen una impressió fulminant a la gent del poble. El rector fins i tot les considera responsables d’haver atret Déu mateix fins a aquell poble i aquella cerimònia que acaba en una mena d’èxtasi col·lectiu. En tornar a la casa Tellier, però, les xiques reprenen la consideració i la funció social que hi tenen reservada. Potser més contentes i atentes que mai, això sí, com si les hores passades al poble les hagueren revitalitzades; o encomanades d’una espècie de gràcia divina.

“En família” se situa en el món dels suburbis de París, de la gent que cada dia veu les mateixes cares al tramvia que els du al treball, la “burgesia dels afores que bescanvien la distinció que no tenen per una dignitat intempestiva”, el funcionaris de rang més baix, els oficinistes: un “exèrcit de pobres diables escurats”. El protagonista és un d’aquests oficinistes de vida grisa i monòtona, dècades i dècades amorrat als mateixos arxivadors. Quan la mare mor, tant ell com sobretot l’esposa s’obsessionen amb l’herència i amb la idea d’amagar objectes que voldrien quedar-se, abans no arribe la germana. Amb to irònic, l’autor hi mostra la falsedat davant de la mort, el conflicte entre el respecte que han de mostrar per la difunta i l’interés purament material que veritablement els mou. Així, mentre representen tota la comèdia i segueixen tots els rituals que s’espera d’ells, guiats per la necessitat de mantindre les aparences; les converses, els pensaments i les accions delaten amb una naturalitat astoradora allò que realment els interessa, la dèria per l’herència i la teatralitat de les mostres de dolor. La sorpresa final del relat estableix una mena de justícia poètica contra el matrimoni d’interessats. Com si l’autor els posara en evidència —o en ridícul.

“La Bola de Greix” és, com afirmava Flaubert, una obra mestra de la narrativa breu per molts motius; i la protagonista, un personatge destinat a perdurar. Maupassant hi torna a posar al descobert la doble moral burgesa i l’interés com a únic motor dels actes. Quan Rouen es troba ocupada pels prussians, deu persones reserven una diligència per arribar a Le Havre per motius diversos: tres parelles que l’autor qualifica amb sorna indissimulada de “gent honesta i autoritzada, de missa i principis”; dues monges, un revolucionari de café obrer i Elisabeth Rousset, una prostituta “famosa per la seva ufanor precoç, que li havia valgut el malnom de Bola de Greix”. Hi ha un parell de moments clau en què la Bola de Greix esdevindrà fonamental per a la sort de la resta de viatgers. Primer durant el trajecte, quan les circumstàncies converteixen la dona de mala vida, indigna de compartir espai amb els altres, en la seua benefactora i, per tant, en tota una senyora. Després, quan paren en un hostal a fer nit i l’oficial prussià que n’està al càrrec vol jaure amb ella i, en no aconseguir-ho, reté el carruatge com a mesura de pressió. Si la reacció inicial del grup en saber les pretensions de l’oficial és de solidaritat, l’endemà aquest sentiment s’ha convertit en rancúnia en comprovar que ella no ha fet d’amagat allò que en públic ha assegurat que no faria. L’autor hi situa els personatges en un context de tensió en què, com en “La casa Tellier”, és la prostituta qui desafia les expectatives: si inicialment és menyspreada, acabarà situant-se en un pla moral molt superior al dels acompanyants perquè, de fet, serà l’única que mantindrà la coherència i no es mourà empesa per la hipocresia. I també com en el relat inicial, aquest desplaçament de la consideració de la prostituta tindrà un camí de retorn a la condició inicial quan l’hagen sacrificada per al seu benefici i ja no els siga útil.

Les tres narracions recollides en el volum demostren la capacitat d’observació de Maupassant. Una mirada incisiva i detallista que, unida a un estil sobri, concís i directe, el porta a construir personatges, escenaris i fins i tot esdeveniments històrics en poques línies. Una prosa de gran força evocadora, que busca le mot juste, com havia aprés de Flaubert; l’adjectiu que únicament vol fer més precís, i una ironia que sovint voreja el sarcasme són recursos destinats a explorar les profunditats de la condició humana, evidenciar-ne les autèntiques motivacions, així com la relació de l’individu amb l’entorn en què s’inscriu. L’autor indaga en la societat francesa del seu temps per mitjà de personatges i situacions que són, al mateix temps, intemporals; ens en mostra les contradiccions i la complexitat moral. I n’assenyala —de vegades amb mordacitat càustica— l’ambició de poder, la falta d’escrúpols, la falsia i la doble moral.