Bérengère Cournut i la voluntat universal

Quan el germà abandona la casa famíliar, casat i amb una vida per estrenar, Tayatitaawa pot ocupar la seua habitació, donar més solta al gats que sempre l’acompanyen i trobar fàcilment un lloc propi al clan de la Papallona. És a dir, ser una més entre la gent del poble hopi allà dalt de l’altiplà d’Arizona, una terra desèrtica que lliga la seua vida amb els animals, la llum i els somnis, els esperits, el foc i la mort. Tayatitaawa, La-que-saluda-rient-el-Sol, protagonitza aquesta novel·la de Bérengère Cournut que, traduïda al català per Marta Marfany, ens obri els ulls i el coneixement a un món antic i llunyà on les dones i els homes coneixen cada pam de la terra que treballen, i creuen, malgrat la pobresa en què viuen, que el futur és fèrtil com unes passes que recorren els marges del camí o del congost ondulant —de pedres— que desemboca en una mena de praderia acaronada per la llum de cada estació de l’any. El temps es mesura pels dies quan es fan més llargs o més curts, es compta  per l’època de pluges o pel temps de les danses i les cerimònies festives que, entre màscares i robes de colors llampants, trenquen la monotonia de la vida als altiplans. I en aquest bell univers ens trobem de nou, en mans d’aquesta literatura capaç de transportar-nos als antípodes del món, en un viatge natural i oníric. 
Necessitem ara flassades per al viatge. Tot d’herbes i decoccions, arrels i tisanes, brous i estofats, coques de blat de moro i café calent que alimenten els dies de visita als poblats veïns d’Oraibi, on va nàixer Tayatitaawa, la filla d’un home misteriós que sempre era fora de casa i que quan hi era, callava de manera estranya i profunda. Habitats pels diversos clans, són uns poblats que disten poc entre ells, a un dia de camí en el pitjor dels casos, i on hi ha els altres membres de la família: el germà, l’àvia, la tieta, aquell home-medecina del clan de l’Os negre que l’ha de tractar d’una llarga i misteriosa malaltia —la “voluntat vertebral”— i tantes altres dones com acompanyaran la jove protagonista en el seu camí cap al paisatge interior—l’edat adulta— sense les pors i els fantasmes que la sotgen. Aprendre a fer un enterrament tota sola quan se li mor un dels gats, a trobar entre els matolls herbes i arrels que l’alimenten durant aquest viatge iniciàtic, a estimar els ocells, els cavalls o les ovelles, a no témer la tempesta i, en fi, a acceptar la mort.
Tractar el procés de curació d’una malaltia que probablement no vol ser sinó el símbol del canvi hormonal de la protagonista allarga a estones una narració que es fa densa i monòtona. És en aquestes pàgines on es narren els episodis de guariment que ocupen dies sencers de sons profunds on trobem traces de la literatura dita juvenil, amb clares influències d’autors com el Michael Ende de Momo i La història interminable. Tanmateix, el fet de traslladar l’acció a territoris onírics i fer que els personatges retroben els seus morts en altres vides permet a Cournut (Asnières-sur-Seine, París, 1979) assolir una veu trencadora i única, capaç d’aportar a la literatura una visió nova d’aquells altres mons diversos, acollidors i habitats també per gent migrant, fills i filles  dels misteris del temps i del transcurs de la vida.

L’autora de Née contente à Oraibi ens revela de nou, després d’aquella història de pedra i os, l’elegància d’un món alternatiu, la fortuna i l’harmonia d’unes altres vides. I ho fa delicadament, a través d’una veu transparent i sàvia, una veu en primera persona que no s’imposa sinó que es deixa acompanyar en el seu aprenentatge vital d’incògnites finalment resoltes, en les seues emocions contradictòries i en la seua indiscutible innocència. Dotada d’aquest magnetisme natural, la ficció de Cournut és una revindicació de la llibertat humana, necessària perquè els cicles de la vida es renoven, perquè mai no acabe el desig de recerca i de felicitat.

La papallona és fràgil, no se l’ha de voler retenir quan té ganes de volar…